“Mitjançant l’Estat d’excepció es generen condicions específiques de govern sense les quals seria impossible entendre l’Alemanya dels anys trenta”. Els diu alguna cosa? És una citació de Dimitrov a què fa referència Carles Senso al llibre Fascismo mainstream. Periodismo, conspiraciones, algoritmos y bots al servicio de la extrema derecha (imprès a Polònia per Amazon Fulfillment).

Mentre preparo i escric aquesta ressenya, el Tribunal Constitucional espanyol, a instàncies del partit feixista Vox, en una votació molt ajustada, acaba de decidir que la pandèmia de la Covid-19 no se la combat amb l’estat d’alarma sinó, precisament, amb l’estat d’excepció. Coincidències…

Doncs això. Que, seguint el relat de Carles Senso, els testos s’assemblen a les olles. I és la mateixa “bèstia immunda que va engendrar el monstre horrible”, als anys trenta del segle passat, la que ens segueix amenaçant avui. Amb l’ajut imprescindible de les tecnologies digitals i les xarxes socials.

És un dels fils conductors del llibre: el feixisme segueix viu i utilitza per als seus objectius d’odi i agitació tots els mitjans que la tecnologia de la informació i les xarxes socials posen al seu abast. I ho fa amb gran profit per als seus objectius, com proven les xifres d’impacte i audiència del “feixisme mainstream” (és a dir –tradueix l’autor– “de corrent o tendència majoritària, cultura de masses o popular… dominant”).

Aquest és un llibre contra la mentida i el discurs d’odi des de l’emoció com a fonament instrumental del feixisme. Del d’abans i del d’ara. Amb semblances –moltes– i diferències –relatives–. I de la importància del periodisme –el bon periodisme que comporta sobretot reflexió i informació crítica i veraç– com a eina a recuperar amb urgència per combatre’l.

En un món on aquest bon periodisme és –remarca– en perill d’extinció (precarització laboral, frivolització dels continguts i els gèneres, control dels poders que condicionen com mai el procés informatiu, les xarxes socials com a gran negoci on predominen –i com– els guanys econòmics…). “Per entendre l’expansió del neofeixisme i de les idees d’odi –diu– cal preguntar-se quin valor té en l’actualitat la veritat”.

Carles Senso, alhora que propugna el retorn al bon periodisme, defensa amb insistència –a més a més de la imprescindible i constant mobilització antifeixista– la importància d’una educació en valors democràtics per “desactivar un moviment que porta al desastre”. I una educació específica sobre com funcionen les xarxes socials i els interessos a què serveixen.

“Comptem en l’actualitat amb una societat que sap de tot i no sap de res –diu–, que protesta per nimietats i és incapaç d’aixecar la veu contra injustícies que costen vides. Les xarxes socials han creat un món sense perspectiva, sense empatia, sense coneixement. Per saber cal recórrer als vells elements. Als periòdics i als i les periodistes. Els que vigilen el poder. No els qui mengen de la seva mà. Al treball, a la pausa, a la tranquil·litat de l’anàlisi”. “El periodisme és clau”, referma.

El llibre en realitat, és alhora més d’un sol llibre, i es nota. Té almenys dos components que s’entrellacen. D’una banda, anàlisis teòriques sobre el nou populisme –Trump hi ocupa un lloc preeminent– i les relacions que porten del feixisme d’abans al d’ara; de l’altra, dades concretes, amb exemples contundents, sobre com funciona el món de les xarxes socials i com l’aprofiten els neofeixistes.

L’últim capítol, on –amb l’ajuda de diverses construccions teòriques que fa seves– aborda la qüestió de la identitat nacional i l’estat nació, és des de la meva pròpia concepció teòrica, si és que la tinc prou sòlida, el més discutible. Crec que hi aplica, sense matisar-los, molts tòpics de l’anticapitalisme més dogmàtic. Sense cap esforç de fons per distingir les nacions oprimides –les colònies– de les opressores –els imperis–. Quan, d’aquests, en té un tan proper i actual –el Regne d’Espanya (ell és valencià)–, per explicar els horrors de l’imperialisme ens remet al vell Congo belga! Però tot això donaria per un altre comentari més enllà de la pura ressenya del llibre. O, si voleu, per un altre llibre.

Nota: Carles Senso va guanyar, l’any 2018, el premi Ramon Barnils de periodisme d’investigació. Per completar aquesta meva ressenya pot ser útil llegir el comentari que va publicar del llibre la revista El Temps, firmat per Jorge Carbajal.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.