Jo no vaig ser a Gènova. Militava a les joventuts del partit de Rifondazione, però era menor d’edat, només tenia setze anys, i venia d’un petit poble en l’extrema perifèria del país. El meu pare m’havia proposat d’acompanyar-me, d’anar-hi junts. Però poques setmanes abans em va dir, peremptori: “No hi anem. Pinten bastos”. I bastos van ser. 

A Itàlia s’arribava al 2001 en un clima d’extrema tensió. Pocs mesos abans, Berlusconi havia tornat al poder. S’olorava el desig de venjança cap a l’esquerra, aquells comunistes que l’havien guanyat en les urnes ja feia cinc anys: es podia percebre les ganes de manar amb puny de ferro per part d’un govern que ajuntava des dels xenòfobs de la Lega Nord, als neoliberals de Forza Italia, passant pels hereus del partit feixista Alleanza Nazionale.

Les paraules que el govern feia servir no deixaven cap mena de dubte. El primer ministre afirmava que “els possibles aldarulls serien responsabilitat de l’esquerra” i el Ministeri d’Interior, Claudio Scajola, subratllava que “cap acció violenta quedaria sense resposta”

Mentrestant, els diaris nacionals corrien sense descans a inocular la por a tota la societat: parlaven de manifestants preparats per llençar peces de fruita amb fulles d’afaitar incrustades, bosses de sang amb SIDA o grups d’ultradreta infiltrats en les manifestacions. De fet reproduïen mecànicament les notes de premsa de la policia. Però la notícia que més va preocupar, va ser fins i tot replicada per la BBC, informava de la compra per part del govern de 200 body-bags, bosses per guardar cadàvers.

En aquest escenari, centenars de milers de manifestants van decidir igualment anar a Gènova. El que va passar després va fer la volta del món: el llançament de gasos lacrimògens i les càrregues dels carabinieri a via Tolemaide; la mort de Carlo Giuliani a Piazza Alimonda; l’assalt a l’escola Diaz; i les tortures de Bolzaneto. La ruta italiana de l’extrema violència policial. 

Acabada la contra cimera, però, gairebé per art de màgia, assistim a un desdoblament de la realitat. Ho podem veure en l’anàlisi que en fa l’exvicepresident del govern espanyol, Pablo Iglesias, a un l’article a ElDiario.es: “Sense moviment global no hi hauria hagut un moviment contra la guerra com el que es va donar a Europa, contra la guerra de l’Iraq. Un fil de mobilitzacions que a Espanya va decantar en les diferents marees fins al cicle polític que va obrir el 15M i que va arribar a les institucions”. Frases que supuren romantització i que s’allunyen extremadament de com es va viure aquell moviment a Itàlia. 

Perquè aquest és el nus principal: qui va venir des d’altres països a la contra cimera del G8 va assistir a grans manifestacions i alguns aldarulls. Va poder veure un moviment molt potent i transversal que portava les idees al carrer durant una setmana. I va veure la violència policial i la repressió. Però pels italians no va ser així. No va ser només un dia, sinó tot el que va venir després, marcant una generació política sencera. Ho sintetitzava (potser inconscientment) Jesús Rodríguez a Mèdia.cat: “Els fets de Gènova s’assemblen força al que va passar a Catalunya l’1-O de 2017”. No va ser només una data, sinó tot el que va seguir.

Manifestació pel G8. Foto: Radio onda d'urto.

Manifestació pel G8. Foto: Radio onda d’urto.

El col·lectiu d’escriptors de Bolonya, Wu Ming, l’any 2012 va fer el seu blog: “La generació més jove va heretar Gènova com un pecat original. Cada cop que baixen pels carrers, els fantasmes de Gènova arrosseguen les cadenes: en primer lloc, “el black bloc” (una expressió que només existeix a Itàlia, a la resta del món parlem correctament del bloc negre), i després Carlo amb el seu extintor. Sempre l’extintor”. I deixaven clar que “tot el que la majoria dels italians saben sobre la mort de Carlo Giuliani és fals”. 

Si ja des dels anys setanta, els partits de la política institucional volien controlar els moviments socials, amb Gènova van canviar estratègia. Passar del control a la desarticulació mitjançant el descrèdit i la criminalització. Aquelles imatges de violència, conjuntament amb el relat construït amb el suport dels mitjans de comunicació majoritaris, es fan servir per menysprear qualsevol forma de protesta.

Per exemple: el 2010 llegim un article com “aldarulls a Roma, els black bloc”; el 2011, “Notav, detinguts, ferits i black bloc”; el 2015, “La manifestació dels no Expo, els black bloc arruïnen la festa. Guerrilla i devastació”; el 2018, “protestes contra l’empresa ENI, risc de Black bloc”;  i així ad nauseam. Fins i tot fa menys d’una setmana, el periodista Paolo Berizzi, especialitzat en ultradreta, publicava un article a la Repubblica on titulava “els black bloc ara són hackers“. Si protesten són violents, si són violents són black bloc, si són black bloc, no seran lícits ni legals, per tant mantenim l’statu quo i l’ordre. Aquest era l’argument que es podia llegir entre línies a cada article.

Però no només és això. En aquest relat de què va ser Gènova s’invisibilitza que avui en dia la maquinària repressiva no s’ha aturat. Fa dos mesos, Luca Finotti, va tornar a presó després de la decisió del jutge que li havia tret el tercer grau. Haurà de passar-hi un any. 

Vincenzo Vecchi, que es va exiliar a França, va ser detingut per la Interpol i està esperant que els jutges accedeixin o no a l’extradició. Si torna a Itàlia haurà de complir onze anys i mig de condemna. Però la decisió del jutge francès està trigant perquè el delicte pel qual va ser condemnat no té un equivalent en l’ordenament francès. Vol ser recuperat pels magistrats italians directament per un codi penal feixista: “devastació i saqueig”. 

I encara en tercer grau està Francesco Jimmy Puglisi, que va ser detingut a Barcelona l’any 2013, on s’amagava com a fugitiu. La notícia, tot i aparèixer a la Vanguardia, no va desencadenar cap campanya internacional de suport: només un limitat grup d’italians residents a la capital van intentar manifestar-se i donar suport al detingut abans de l’extradició.

Les seves veus, i les de totes les persones que han patit la repressió, manquen als relats periodístics que es fan tant aquí com a Itàlia. Ho afirma així el Col·lectiu Supporto Legale, que des del 2004 segueix tots els procediments legals de les persones imputades, condemnades i empresonades pels fets de Gènova. Per ells, “des de fa anys, parlen els que no eren al carrer. No hi ha espai per qui ha pagat el preu més alt”.

"Val més un aparador rebentat que una vida trencada/ G8 2001 no ha acabat". Foto: Víctor Serri.

“Val més un aparador rebentat que una vida trencada/ G8 2001 no ha acabat”. Foto: Radio onda d’urto.

Però no només la invisibilització és un efecte d’aquesta incapacitat de comprendre la gravetat de Gènova. Perquè també segueix alimentant un relat actual està lligat a un personatge quimèric: anarquistes italians.

“Hi ha una matriu anarco italiana en els recents successos de Barcelona que porta al No TAV de Val di Susa i la violència que va assolar el centre de Roma l’octubre passat […] El 1985 va néixer el moviment No TAV. En la seva primera fase era un moviment de muntanyencs i ecologistes que posaven en dubte l’eficàcia social de l’alta velocitat ferroviària. La fermesa dels seus actes de protesta aviat va cridar l’atenció dels moviments antiglobalització, protagonistes de la dramàtica batalla campal de Gènova al juliol de l’any 2001.” Aquestes paraules van ser publicades a la Vanguardia l’any 2012 i són la pedra angular del mite de l’anarco italià. L’autor és Enric Juliana, que intenta relacionar l’extrema tensió social de la vaga del 29 març amb un hipotètic enemic extern. Des de Gènova, al No TAV, fins a Barcelona. Una peça que alimenta la faula, que sempre retorna al que va passar el 2001. Un cop més, la mateixa dinàmica que als mitjans italians: la repetició d’un concepte per generar un relat quimèric.

2005, “Grups anarquistes italians” com a responsables d’una cafetera bomba; 2013, “Es veuen connexions entre l’explosió del Pilar i anarquistes italians”;  2014,  anarquistes italians “identificats a la Jonquera amb material de Can Vies”; 2019,  “l’Europol alerta de la presència d’anarquistes italians a l’estat espanyol”. I sense anar més lluny, pensem en els detinguts a les protestes per Pablo Hasél…  Totes aquestes notícies que cíclicament apareixen retroalimenten l’imaginari de conflicte, de violència, d’organitzacions anarquistes internacionals italianes, aquests “black bloc”. Hi ha una la realitat que no es veu des de fora: la vida de militants, activistes, o senzillament, persones d’esquerra, pels que Gènova encara no s’ha acabat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.