Mai no m’hauria imaginat a l’altra banda. Com a bon fill de la meva generació, sobreformada com la que més, he estat assegut en diverses etapes en pupitres, cadires i banquetes. A l’escola, a l’institut, a la universitat… I un parell de cops més a la universitat; allò de la febre per l’especialització. Però mai no m’hauria imaginat que seria jo el que demanaria silenci i el que s’asseuria a la cantonada de la taula del davant de tot de l’aula, entrecreuant les cames. 

Mig cul enfora. 

Així ho fa el guai a les pel·lícules (i no s’ho empassa ningú). 

Mai no m’hauria imaginat que jo seria el professor. 

Molts periodistes comencem nou curs als instituts. Serem davant d’alumnes de 12 a 18 anys a partir del 13 de setembre. És una dinàmica que s’ha succeït els darrers anys: la manca d’oportunitats, la inestabilitat i la precarietat han expulsat alguns periodistes del sector. El perfil es repetia al màster que vaig cursar l’any passat: tots al voltant de la trentena i cremats de pagar 286,15 euros com a freelance per  facturar una misèria, farts de pràctiques eternes o d’encadenar substitucions i contractes de pena. 

Les feines vocacionals tenen un límit: la salut d’un mateix, la principal. Després de deu anys com a professional, a redaccions i com a periodista independent, d’haver publicat articles a quasi tots els mitjans escrits, d’haver escrit un llibre de periodisme literari i social en tres anys, de dues beques DevReporter guanyades i un documental a la televisió pública catalana, a més de muntar i desmuntar projectes, vaig dir prou (per ara). Precisament a un d’aquests projectes, la revista Deriva, intentava explicar el perquè: periodisme-angoixa.

I m’autocitaré al meu primer article a Mèdia.cat (LOL). Ves perquè potser m’ha expulsat el sector. Potser per incompetent.

El solipsisme ve al cas: “Sóc de la generació que va pensar des del jo què volíem fer, com si aquesta fos la conquesta més gran. No vam pensar des del nostre privilegi què seria més útil fer. Només ser. Fins ara”. 

La diàspora a la cerca d’una vida digna es dona en moltes direccions. Vaig decidir, i veig que no estic sol, deixar de viure de l’entusiasme. Molts companys han emprès el camí de l’educació, de la comunicació corporativa, de la publicitat, han marxat a fer de patronistes o al camp a oblidar les notícies de darrera hora i els push. O simplement han seguit –sortosament– altres il·lusions, el meu cas, i han volgut sobretot tornar a vells drets: tenir un sou que et permeti pensar en models familiars o models d’habitatge fora de la precarietat. 

Segueixo pensant que deixar de fer les coses de qualsevol manera, a qualsevol preu, són brots verds. Parar, si cal, és sa. Cuidar-se, tenir-nos en compte, tenir en compte a qui deixem de cuidar quan anem bojos per fer articles a 60 euros per menjar o –l’ego hi juga un paper gros també, no ens enganyem– per la signatura, també és una batalla legítima. 

Segueixo preguntant-me qui ens farà el periodisme si tants de nosaltres acabem fora del sector: fastiguejats, cansats, malalts… Penso encara més en els que es queden, perquè no poden passar pel peatge d’un canvi de vida, repensant-se o pagant-se un màster car. 

El privilegi de ser professor val 1.873,40 euros i un any de formació exhaustiva; no vull ni pensar el que hem hagut d’invertir entre els meus pares i jo en tots aquests anys de formació, i la quantitat de cops de “t’he fet una compra de fruita, quan te l’emportes?”. S’ha de pensar en els que marxen i per què ho fan, però també molt en els valents que seguiran, per convicció o per obligació: perquè el periodisme no deixarà de ser una eina fonamental de les democràcies avançades, per molt que el mercat el faci pansir. 

Comença un nou curs. Amb més periodistes que mai als instituts. No és del tot dolent. Quan es tanca una porta, se n’obre una altra: és el moment d’una educació crítica en mitjans com cal als instituts. Aprofitem aquests anys d’experiència als carrers per explicar d’una altra manera el sistema mediàtic, els actors que el conformen i les sinergies que s’estableixen entre ells? 

Dibuixem noves formes d’apropar-nos als textos i a les noves plataformes. Ja que hem viscut tan imbuïts a les pantalles, aprofitem per ser al costat dels joves d’una altra manera. Que tots aquests anys de consulta de mitjans, de Twitter i YouTube en vena, serveixin per assolir més competències mediàtiques. Els periodistes d’institut, com els de carrer, tenim una missió: com qui tanca l’edició, tancar cada classe havent après alguna cosa.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.