“Ensenyar literatura és, senzillament, que l’alumne llegeixi de gust. Fa molts anys, vaig titular un llibre meu ‘Llegir com viure’. Això és el que fa l’escola: els contes, amb els racons de lectura, amb el servei de biblioteques i ensenyant literatura.” Això afirmava Joan Triadú, que enguany hauria fet 100 anys. Persona de múltiples facetes, a banda de la d’escriptor, crític literari o activista cultural, en tenia una dedicada al fet educatiu, de tall escolar.

Prou se sap que als nadons els fa bé que se’ls parli molt, que se’ls expliquin contes, se’ls cantin cançons i que es creïn situacions comunicatives cara a cara. “Molts infants quan arriben al parvulari ja han desenvolupat teories que els permeten saber que escriure no és el mateix que dibuixar, que una cosa són les lletres i una altra els nombres, que es pot escriure qualsevol cosa, que els escrits signifiquen coses, que no tot es pot llegir, que els llibres s’agafen d’una manera determinada, que tenen un inici i un final, que el llenguatge que s’escriu no és igual que el que es parla i, sobretot, que la llengua escrita té relació amb els contextos i que la interpretació de l’escriptura pot fer-se a partir d’indicis textuals (inicials, disposicions espacials, imatges…)”. Així ho recull el document d’orientacions per a l’avaluació de la Generalitat de Catalunya.

Els nostres sistemes escolars ja plantegen que entre els tres i els cinc o sis anys cal “crear situacions significatives d’iniciació al procés de la lectura i de l’escriptura, aprofitant l’interès dels infants per conèixer el significat de símbols i informacions de l’entorn i la profusió de missatges i comunicacions de tot tipus a l’aula, fer recerques d’informació, exposar-la i recrear móns reals o possibles, facilita als infants la reflexió sobre la pròpia experiència i sobre els altres”. És el que defensen les orientacions metodològiques de les Illes Balears.

El decret de la Generalitat Valenciana demana que els docents fomentin “un vincle afectiu que impregne les xiquetes i els xiquets, al llarg del seu aprenentatge vital, d’una estima per la lectura, ferramenta imprescindible d’una societat alfabetitzada”. Això, partint de “la valoració del llibre i altres suports textuals com a portadors d’informació, entreteniment i fruïció”.

Una societat que vol definir-se com de la informació, la comunicació i el coneixement rep cops. Ho recorda Lecxit: “1 de cada 7 infants quan acaba la primària no entén el que llegeix”. Tenim analfabetisme funcional, analfabetisme digital-tecnològic i… Sí, analfabetisme de no saber llegir ni escriure. No és tan estrany trobar-se adults –fins i tot amb titulació universitària!– que tenen dificultats per comprendre un tuit, un titular o una notícia ben escrits. I quantes accions es fan fruit de no tenir informacions ben capides!

Literatura i periodisme no són compartiments estancs. I, de fet, també cal saber ‘llegir’ continguts audiovisuals, multimèdia, transmèdia o ‘crossmedia’. El Consell d’Europa afirma: “l’alfabetització mediàtica i informativa és la principal eina per apoderar les persones, les comunitats i les nacions a participar i contribuir a les societats mundials del coneixement”.

I sí, “per aprendre a llegir cal veure adults significatius llegint, participar en lectures en petit grup, sentir-se acompanyat emocionalment i descobrir el poder de la lectura per introduir-nos en mons fascinants”, tal com apunta el document d’orientacions avaluadores de la Generalitat de Catalunya. Amb la ‘lectura’ mediàtica, igual.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.