Demà és la Diada Nacional. Un any més, hi haurà nombroses ofrenes florals als monuments a Rafael Casanova o als Màrtirs de 1714 de moltes poblacions de Catalunya. Hi haurà també les declaracions ‘pertinents’ dels principals representants polítics davant d’un núvol de micròfons i càmeres. Hi haurà els actes institucionals de cada ajuntament, més o menys reivindicatius o folklòrics, segons el color dels partits que hi manen. I finalment —però no menys importants— els actes més combatius de petit format, alguns de ben simbòlics i arrelats des de fa dècades, com els del Fossar de les Moreres a Barcelona o la Marxa dels Vigatans a Osona.

Però sobretot, enguany, torna la ‘mani’ de la tarda, veritable termòmetre de la pulsió independentista des que el 2012 l’Assemblea Nacional Catalana en va organitzar la primera, amb el lema ‘Catalunya, nou estat d’Europa’, pocs mesos després de la seva creació com a entitat transversal de la societat civil per la independència. Aquella primera manifestació ‘unitària’ (perquè des del 1979 hi havia hagut diversitat de convocatòries partidistes) va esdevenir la més gran de la història del catalanisme, fins i tot superant la del 1977, quan es demanava l’Estatut d’autonomia dins de la incipient democràcia espanyola.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2021

La ‘mani’ de la tarda ha adoptat diferents modalitats des d’aleshores (ja fa nou anys, com passa el temps!): el 2013 va ser una cadena humana de 400 quilòmetres de llarg; l’any següent es va fer la concentració en forma de ‘V’ i amb les quatre barres sorgides dels colors de les samarretes dels manifestants; el 2015 el “punter” que baixava per tota la Meridiana; el 2016 es van fer convocatòries descentralitzades en cinc poblacions diferents… I així fins al 2019, ja que l’any passat no es va poder fer gairebé res per culpa de la pandèmia. Enguany, la manifestació torna amb un recorregut més clàssic i teòricament en forma de marxa i no de concentració (ja ho veurem, segons la gent que hi vagi): baixarà per la Via Laietana des d’Urquinaona. 

Com cobrim els mitjans de comunicació tots aquests “rituals” de l’Onze de Setembre? Personalment, crec que la repetició anual d’unes mateixes activitats provoca també un efecte d’inèrcia en la cobertura mediàtica que no juga gens a favor del bon periodisme. És una mica el mateix que passa cada vegada que hi ha eleccions: les informacions escrites i audiovisuals durant la jornada electoral, quan encara no hi ha resultats, són calcades d’un any per l’altre. Allò de la “normalitat és la tònica”, “sense incidents”, “les meses s’han constituït a l’hora prevista”, “la gent fa cua per votar”… Tics lingüístics que es van viciant i buidant de significat de tant d’usar-les, i ja no diguem allò tan cursi de “la festa de la democràcia”, que alguns polítics s’entesten a repetir.

Doncs amb la Diada passa una mica el mateix: creieu realment que les ofrenes florals del matí a la ronda de Sant Pere de Barcelona mereixen tantes connexions en directe i tants minuts de comentaris banals dels pobres companys i companyes periodistes a qui toca cobrir-les? Per què tots els líders polítics han de fer declaracions després de l’ofrena, si realment la majoria no tenen res a dir, a part de quatre tòpics sobre la catalanitat?

Sobre la manifestació de la tarda, per què es repeteix monòtonament el ball de xifres d’assistents segons qui dona la informació, aquell despropòsit d’“un milió segons els organitzadors, 300.000 segons la Guàrdia Urbana, 100.000 segons la Delegació del Govern espanyol”, que dubto que passi enlloc més del món? Per què li donem tanta importància al nombre de gent assistent i no a les consignes que es coregen o a l’estat d’ànim dels manifestants, que ens poden donar moltes més pistes sobre el moment que viu l’independentisme?

Em sembla que periodistes i mitjans faríem bé de debatre i reflexionar sobre com cobrir millor la Diada sense caure en tòpics o en rutines productives (“sempre ho hem fet així”). Potser caldria tornar a valorar la importància relativa de cada activitat, atrevir-nos a desinstitucionalitzar-la una mica, deixar de menystenir les moltes iniciatives de la societat civil, per petites o simbòliques que ens semblin… Sí, d’acord, l’Onze de Setembre és una festa “oficial”, com tenen altres comunitats nacionals arreu del món. I en una festa així, per descomptat que hi ha actes oficials més o menys encarcarats. Però mentre no siguem independents i l’anhel de tenir un estat propi continuï vigent per a una part significativa de la ciutadania catalana, la Diada també és (o sobretot és) una jornada de lluita, de reivindicació, de refermament nacional. Ho reflectim prou així?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.