Els èxits de l’extrema dreta no serien possibles sense l’ús hàbil dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials. Conèixer les seues estratègies per condicionar la informació i ser sempre notícia és fonamental per desactivar els discursos d’odi i la desinformació.

Els èxits de l’extrema dreta no serien possibles sense l’ús hàbil dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials. Conèixer les seues estratègies per condicionar la informació i ser sempre notícia és fonamental per desactivar els discursos d’odi i la desinformació. Durant anys havia sigut relativament senzill tractar l’extrema dreta als mitjans. No tenia representació parlamentària i es limitava a protagonitzar puntualment algun titular quan aconseguia cridar l’atenció. Es retratava com quelcom folklòric o caricaturesc quan, a les seues efemèrides habituals, s’exhibia sense pudor. Sempre s’havia presentat el fenomen com una anomalia democràtica que recobrava poder a Europa mentre ací sonava amb sordina, encapsulada majoritàriament al PP, o identificada amb els vestigis del franquisme.

La irrupció de Vox a finals del 2018 com a nou actor a la política espanyola va fer sorgir un debat entre periodistes. Malgrat que el partit no tenia encara representació parlamentària, el míting del palau de Vistalegre, a Madrid, on va reunir milers de persones de cara a les següents eleccions autonòmiques andaluses i les estatals, va captar l’atenció dels principals mitjans d’àmbit estatal. La cobertura mediàtica inèdita que va rebre la formació serví tant per advertir que ja eren aquí com per acabar de posar-los la catifa roja cap a les institucions.

Òbviament, és un fet noticiable que una formació d’extrema dreta sense representació parlamentària congregués milers de persones. Ara bé, el dubte rau en la manera com els mitjans van veure-hi un bon filó sense aturar-se a pensar on se situava la línia entre la propaganda i la informació, sobretot quan els protagonistes no venien sinó una amanida d’odi. Seria massa benpensant considerar que, en molts casos, no hi havia consciència de les conseqüències d’amplificar-los.

Més enllà d’especular sobre a qui i per què interessava que Vox cobrés protagonisme, la seua exitosa irrupció al panorama polític ha fet qüestionar el paper que hi ha tingut el periodisme. Amb una manera de comunicar provocadora i amb l’ajut de les xarxes socials i de mitjans de comunicació afins, el partit d’extrema dreta ha aconseguit esdevenir un actor protagonista. Fins i tot ho ha estat a Catalunya, en què no haver tingut representació parlamentària fins al 2021 no li ha impedit tenir una forta incidència en la vida política, especialment pels seus dards retòrics però sobretot judicials a l’independentisme.

Per entendre el fenomen de Vox i l’embranzida de la dreta radical (que té altres actors més enllà d’aquest partit), cal remetre’ns als antecedents que ja van advertir d’una nova estratègia combinada entre organitzacions i mitjans afins per imposar marcs i temes al debat públic. Així ho detalla l’informe De los neocon a los neonazis. La extrema derecha en el estado español, de la Fundació Rosa Luxemburg, elaborat per diversos periodistes i altres especialistes sobre la dreta radical a l’Estat espanyol.

L’ofensiva neocon espanyola es va posar en marxa l’any 2004, quan el PP va perdre les eleccions després dels atemptats de l’11-M: “[Eren] els primers passos de la nova tendència, de l’emergent conglomerat de mitjans de comunicació, moviments socials i institucions privades que acabarien constituint-se en el que anomenem nova dreta espanyola, la que mai virarà al centre”, tal com explica el llibre Spanish Neocon (Diversos autors. Traficantes de Sueños, 2012).

L’estratègia comunicativa, doncs, s’articula 15 anys enrere i s’actualitza ara amb l’arribada de nous protagonistes, una nova extrema dreta que sorgeix d’aquell context. En aquell moment es va inaugurar la “guerra cultural contra els consensos amplis en matèria de drets humans i polítiques socials” i actualment es repeteix la fórmula. I aquí és on els mitjans de comunicació en són una part imprescindible. Alguns, per desconeixement; d’altres conscientment, però tots condicionats, a més, per les xarxes socials.

L’ofensiva en aquesta guerra cultural articula tota una estratègia, també mediàtica, per obrir “una frontera insalvable entre els discursos institucionals i la veritat neocon”. Si fem memòria, recordarem el paper que van tenir diaris com El Mundo en la difusió de la teoria que havia estat ETA la responsable dels atemptats de l’11-M, amb totes les confabulacions fabricades al voltant d’aquesta versió alternativa i mil vegades desmuntada. Aquest seria un dels casos més tòxics que es recorden en el periodisme, però no solament de teories conspiranoiques beu l’estratègia de l’extrema dreta.

Si llavors van ser la reforma de la llei de l’avortament, la llei de memòria històrica o la legalització dels matrimonis entre persones del mateix sexe, avui són la llei de l’eutanàsia, la gestió de la pandèmia —en què entren en escena teories conspiranoiques, també— o les polítiques d’igualtat en matèria de gènere. També, però, tot allò relacionat amb l’independentisme català, on, a banda, hi tenen un bon paper les institucions espanyoles: des de les forces i els cossos de seguretat de l’Estat fins a la judicatura, fonts predilectes (i sovint úniques) d’una gran part de les informacions sobre aquest tema.

El periodista Dani Domínguez fa un paral·lelisme entre ambdues èpoques en un article publicat a La Marea a l’abril del 2020, titulat “La dreta s’agafa a la mateixa estratègia post 11-M”, on desgrana els marcs i els temes de les campanyes de la dreta i en mostra la semblança. Domínguez insisteix en l’ús de les xarxes socials com a diferència notable entre ambdós episodis, ja que, en l’actualitat, l’agitació i la capacitat per marcar l’agenda també venen condicionades per aquestes, sobretot quan compten amb mitjans que els fan d’altaveu.

Fer ús de la provocació constant, tant des del punt de vista discursiu com performatiu, els assegura un espai a l’agenda gairebé cada dia

Som, llavors, davant una vella fórmula que ja coneixíem, però que ens torna a plantejar el repte de com informar-ne. Molts d’aquests protagonistes són ja actors principals en política, i són notícia constantment, no solament per la seua habilitat estratègica des del punt de vista comunicatiu, sinó també per la inèrcia dels mitjans convencionals de cobrir qualsevol exabrupte calculat precisament per esdevenir informació. Un dels factors per explicar aquesta presència constant als mitjans dels temes i dels personatges de l’extrema dreta és l’espectacularització de la informació. Fer ús de la provocació constant, tant des del punt de vista discursiu com performatiu, els assegura un espai a l’agenda gairebé cada dia. I, quan no és així, ja compten amb prou eines per inundar les xarxes socials i acabar provocant la notícia, encara que siga perquè els mitjans acaben desmentint una informació falsa estesa en aquests canals.

El diari El Mundo entrevistà una de les persones clau en l’èxit de Vox a pocs dies de la seua entrada al Parlament andalús, al desembre del 2018. Manuel Mariscal, un jove que no arriba als 30 anys, es presentava com un dels estrategs en matèria comunicativa del partit, que sovint ha vetat alguns mitjans als seus actes o ha carregat contra aquests acusant-los de mentir o de voler acabar amb ells. “No necessitem els grans mitjans. Et donen prestigi; però, per arribar a aquest públic que ens interessa i que viu enganxat al mòbil en tenim prou amb les xarxes. Als EUA, Trump va guanyar sense el suport dels mitjans tradicionals. I tenim futur perquè no depenem d’ells. No ens passarà com a UPyD, que va morir quan els mitjans van deixar de parlar-ne”, afirmava Mariscal a El Mundo.

Aquest relat victimista i alhora vehement, però, està ben calculat. Tal com assenyala Verónica Fumanal, especialista i assessora en comunicació i lideratge, en una entrevista a Crónica Global, “si no apareguessin en els mitjans, òbviament suplicarien les entrevistes, però no les necessiten perquè els mitjans estan tot el dia parlant d’ells”. En la mateixa línia ho explicava el periodista valencià Salvador Enguix, de La Vanguardia: “La primera raó per la qual les forces populistes fan servir amb profusió les xarxes socials i els canals de missatgeria és que aquestes han acabat amb la intermediació dels mitjans de comunicació tradicionals. És a dir, ara les fonts poden arribar directament al públic, sense periodistes pel mig, cosa que permet molt més marge de maniobra per a la manipulació dels continguts o per a la fabricació de fake news”, explica.

Aquesta estratègia de comunicació de l’extrema dreta ja s’ha provat en altres països amb èxits notables. L’informe de la Fundació Rosa Luxemburg assenyala que els discursos de Vox “no són gaire diferents dels que altres líders d’extrema dreta com Donald Trump o Jair Bolsonaro han utilitzat anteriorment per presentar-se com a outsiders, com antiestablishment, els ‘políticament incorrectes’ que diuen ‘el que molts pensen i no s’atreveixen a dir públicament’. Una mostra de la guerra cultural de l’extrema dreta contra el que anomenen ‘dictadura o puritanisme progre’”. Exhibir aquesta pàtina d’irreverència és el que, sovint, garanteix notícia als mitjans principals.

Com abordar llavors l’extrema dreta als mitjans evitant comprar-li el marc i amplificar els seus discursos? El repte es complica sobretot quan altres partits ja han entrat al joc i han caigut en allò que s’anomena la “lepenització dels esperits”, que no és sinó fer servir els mateixos temes i arguments que l’extrema dreta, assumint els seus marcs per tractar de competir al seu terreny de joc. D’altra banda, l’atac constant o el sobredimensionament que se’ls fa també els ajuda a ser sempre presents. I a victimitzar-se. I, de nou, a repetir els seus marcs, encara que siga per negarlos.

El lingüista nord-americà George Lakoff explicava, al seu llibre No penses en un elefant, com funcionen els marcs en comunicació política, i quines característiques té el pensament neocon. Alertava de l’habilitat de la dreta nord-americana i dels seus think tanks per marcar l’agenda mediàtica i imposar els seus marcs al debat polític, i com l’ús de determinades paraules havia estat ressignificat.

El ‘sandvitx de la veritat’ de Lakoff: “Comenceu per la veritat. El primer marc obté l’avantatge. Indiqueu la mentida. Si és possible, eviteu amplificar el llenguatge específic. Torneu a la veritat. Repetiu sempre les veritats més que les mentides”

No és estrany veure com alguns mitjans es fan ressò, majoritàriament a consciència, de les campanyes contra l’educació en valors, la immersió lingüística o el decret de plurilingüisme al País Valencià, emmarcades sempre com a “llibertat per triar”. O com es magnifica l’arribada de persones migrants fent servir el terme “allau” o quelcom de semblant. L’anàlisi de la cobertura de l’arribada de persones migrants evidencia males praxis reiterades de molts mitjans, però també bons exemples, tal com ha analitzat Mèdia.cat mateix o l’Observatori Sense Tòpics de CEAR-PV, que s’ha fixat també en qüestions com l’ús de les migracions durant les campanyes electorals del 2019 i el racisme durant la pandèmia.

Els temes on l’extrema dreta se sent còmoda sempre els garantiran presència als mitjans. En canvi, quan se’ls plantegen altres assumptes, la màscara cau. En un acte al madrileny Club Siglo xxi al gener del 2019, Santiago Abascal no va trobar resposta a les preguntes sobre manipulació d’embrions, salaris dels inspectors d’Hisenda, mesures per atraure empreses del Regne Unit o sobre llicències d’edificació.”No he reflexionat” sobre això, és “una cosa en què no he pensat més de cinc segons” o “mira que si contesto això…” van ser les seves respostes a les inquietuds del públic. Aquesta incapacitat per desenvolupar amb coherència un discurs en altres marcs evidencia una bona manera d’abordar l’extrema dreta: portant-la allà on no pot explotar la seua estratègia emocional, on ha de concretar mesures racionals i possibles, més enllà de les habituals solucions fàcils de problemes complexos.

Davant la desinformació i la manipulació, Lakoff proposava aplicar sempre allò conegut per sandvitx de la veritat: “Comenceu per la veritat. El primer marc obté l’avantatge. Indiqueu la mentida. Si és possible, eviteu amplificar el llenguatge específic. Torneu a la veritat. Repetiu sempre les veritats més que les mentides”. En el periodisme es pot (i s’ha de) aplicar aquesta fórmula, precisament per no donar per bona ni per debatible una falsedat. Per això, caldria evitar que el titular d’una notícia fos, per exemple, una declaració provocadora i falsa de qualsevol líder polític.

L’extrema dreta sap molt bé com estimular un debat amb la provocació, fent servir fins i tot la mentida. Per això, des del periodisme hi ha la responsabilitat de no contribuir-hi. No solament per l’odi que destil·la el seu relat, sinó perquè la mentida no pot formar part de la informació, si no és per deixar-la en evidència.

Hi ha moltes maneres de parlar sobre l’extrema dreta sense fer-ne propaganda, sense contribuir a normalitzar els seus marcs. Però abans cal conèixer-la i interpretar-la, ja que cada declaració, cada esdeveniment, està ben calculat per fer servir la inèrcia dels mitjans a l’hora d’informar sense aturar-se a pensar més enllà del plat que ens han servit perquè ens l’empassem. La reflexió, però, no és només necessària per a una bona praxi periodística, sinó per la responsabilitat que tenim a l’hora de combatre l’odi, la intolerància i la mentida.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.