Recordo que el setembre de 2020 vaig començar el curs a Mèdia.Cat agraint i celebrant la feina de la Txell Feixas en la seva cobertura al Líban i concretament després de l’explosió que va sacsejar Beirut. De vegades penso que hauríem de tenir i poder dedicar més temps a celebrar i gaudir de la bona feina. Aquest any, però, començo el curs amb el mateix tema de sempre; la presència de les dones als mitjans de comunicació. I no és que jo sigui molt pesada, perquè els pesats sou vosaltres, homes, que continueu sense entendre res.

La setmana passada, el periodista Xavi Rossinyol feia un fil a Twitter molt interessant sobre la cerca de dones vulcanòlogues. “Només vull publicar articles escrits, no em veig amb cor d’intervenir en directe a la televisió, diria coses que no toquen, no vull fer prediccions. Les meves companyes et diran el mateix”, deia una de les dones per excusar la seva participació. Després d’una recerca de dades i constatant que d’haver-hi, n’hi ha, arribem a la síndrome de la impostora. Voilà.

Fa uns mesos vaig rebre una trucada d’El Matí de Catalunya Ràdio, en la qual se’m proposava participar en algunes tertúlies. Des de llavors hi he anat dues vegades. La nit abans de la primera tertúlia en què em va tocar participar vaig tenir un atac de nervis i por que només va poder calmar el meu pare al telèfon. Què hi diré jo allà? A qui li resultarà interessant? I si he de parlar d’un tema que jo no conec? I si m’és igual si governa Esquerra o Convergència perquè ningú no dissol la Brimo? I si em tallen en parlar? I si dic alguna cosa i m’equivoco? I si després m’insulten a Twitter? Milers de preguntes em rondaven el cervell i no podia fer més que plorar mentre pensava a trucar a producció i dir que finalment no hi podia anar. Però hi vaig anar.

Amb la sort que vaig tenir amb els i les contertulianes, i sobretot, gràcies a l’acollida i l’amabilitat de la Laura Rosel, no només vaig superar aquell primer dia sinó que uns mesos després vaig tornar-hi. Aquesta vegada, però, no vaig tenir un atac de nervis i vaig decidir que ho entomaria de forma col·lectiva, que era el motiu pel qual havia acceptat participar de les tertúlies. Vam fer una trucada quatre amigues amb altaveu i entre totes em van ajudar a reforçar i construir arguments que, en aquell cas, justificaven la necessitat vital d’un moviment anticapitalista organitzat. Tot apuntat en una llibreta i preparada per l’endemà. Al llit, però, vaig començar a no entendre el que havia fet. “Ets una farsa”, em deia a mi mateixa. Haver construït aquell argumentari de forma col·lectiva em feia sentir que jo sola no n’havia estat capaç, i que probablement la meva presència allà no era merescuda.

Quan hi penso de forma racional i m’adono de la quantitat d’homes mediocres que hi ha fent de tertulians o ocupant espais mediàtics, assumeixo que tinc dret a no ser brillant i que no per això soc invisible. Davant la idea d’exposar-me a nivell mediàtic, però, la por esdevé un monstre irracional. Cada mes, aquests articles de MèdiaCat, els llegeixen mínim dues amigues abans d’enviar-los a l’editora.

Fa unes setmanes, la meva amiga Míriam Comet, biomèdica, científica feminista i membre de Les Luciferases, m’escrivia per explicar-me que l’havien contactat de Catalunya Ràdio per demanar-li una entrevista sobre efectes de la vacuna en la menstruació, per la seva expertesa en ciència i gènere. “Tu creus que jo puc fer això?”, em deia. Missatges amunt i avall, reforç positiu i el convenciment que la Míriam podia aportar comentaris necessaris i interessants sobre el biaix de gènere que envolta la nostra salut. Just després de gravar l’entrevista, un altre missatge; “crec que no ho he fet bé, estava molt nerviosa, a més m’han dit qui eren les altres entrevistades i m’he rallat perquè era gent molt important i què he de dir jo”.

Doncs sí, senyors i senyores; sovint, quan demaneu entrevistes a dones, sobretot joves, rere la vostra demanda hi ha tot això. Missatges amunt i avall entre amigues que es donen suport, missatges entre dones i professionals que estan convençudes, no només que les seves companyes estan plenament capacitades per argumentar i opinar sinó que saben també que algun dia els missatges seran a la inversa.

Malgrat tot, encara avui hem de suportar que impresentables com en Sergi Sol continuïn ocupant cadires a programes de la televisió pública després d’episodis com la brutal humiliació que va patir la Pilar Carracelas. Ella, valentíssima i representant-nos a moltes, va poder respondre l’agressió en directe, però quantes dones no han pogut denunciar d’aquesta manera la misogínia que supuren molts tertulians? Quantes dones, arran d’aquest episodi, han decidit fer un pas enrere i no participar de cap espai mediàtic?

El darrer capítol d’Oye Polo, un podcast de les humoristes Ana Polo i Oye Sherman, esmentava la nova programació de la corporació catalana de mitjans audiovisuals. Les dades demostren que les dones continuem sent l’anècdota, la netejada de cara, el blanqueig de programes i l’efecte Barrufeta. Una insultant pseudoparitat que no respon a la realitat social ni professional que ens envolta.

Que la nostra sororitat sigui més potent que la vostra misogínia no eximeix ni les administracions públiques, ni les direccions de corporacions i programes d’assumir la responsabilitat de garantir uns mitjans de comunicació paritaris, no només en clau de gènere, per descomptat. I malgrat que us pesi, en algun moment haureu d’assumir que el nostre sostre de vidre topa allà just amb els vostres egos i la vostra manera d’entendre el món al voltant de la masculinitat hegemònica. Feu una passa al costat, rebutgeu entrevistes i deixeu de participar d’espais on l’única mirada sigui la vostra. Denuncieu les agressions, assumiu responsabilitats i deixeu d’emmirallar-vos en la fal·làcia de l’empoderament femení, del qual l’únic obstacle sou vosaltres.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.