El 28 de setembre és el Dia d’Acció Global per l’accés a l’avortament legal i segur, una oportunitat per recordar que aquest dret no està garantit arreu del món i que encara hi ha molts països on està prohibit interrompre l’embaràs. És cert que el calendari està farcit de dies mundials que commemoren o reivindiquen motius ben diversos, però alguns encara són útils perquè temes que mai entren a l’agenda informativa en formin part encara que sigui només durant unes hores.

Als òrgans de decisió de les redaccions –la majoria encara tan masculinitzats com els de la política o l’economia– és difícil vendre-hi els temes que afecten més a les dones, com la menstruació, el dol perinatal o l’avortament. Per això, dies com el 28 de setembre encara són útils per posar el focus en el dret a la interrupció de l’embaràs i recordar-ne les mancances de la seva aplicació. 

Molt sovint, quan s’aprova una llei que garanteix un dret com aquest, els periodistes ens oblidem de la qüestió durant mesos i anys; com si fos una carpeta tancada d’un tema resolt. Tanmateix, cal reobrir-la de tant en tant i revisar què s’ha complert i què no. En aquest cas, la realitat de l’avortament a l’Estat espanyol té molts forats que fan que encara no ens poguem relaxar. Hi ha aspectes més relacionats amb el paternalisme dels qui van redactar la llei, com la necessitat d’esperar tres dies entre la sol·licitud d’avortar i la interrupció de l’embaràs, però sobretot hi ha mancances greus en l’aplicació del dret.

Per exemple, que la majoria d’interrupcions d’embarassos es realitzin en clíniques privades i no en hospitals per l’alt percentatge de professionals sanitaris objectors de consciència. Això fa que moltes dones no puguin avortar a la seva regió sanitària i ho hagin de fer a centenars de quilòmetres de casa. A més de l’existència de grans hospitals concertats pel departament de Salut que, per la seva vinculació amb l’església, no practiquen interrupcions de l’embaràs ni voluntàries ni per risc d’anomalies greus en el fetus. I tot plegat, sense comptar amb els judicis de valor, les crítiques i la poca empatia que reben algunes dones quan per fi aconsegueixen avortar. No tinc cap dubte que a Catalunya hi ha interrupcions d’embaràs que es fan de forma respectada, però també tinc la certesa que n’hi ha massa que es fan amb una dosi extra de patiment agreujat per la dificultat de l’accés a l’avortament i/o les circumstàncies que l’envolten. 

Tots aquests obstacles –i més– els han explicat al llarg dels darrers mesos diversos mitjans de comunicació, com La Directa que repassava els principals entrebans del difícil camí per avortar lliurement a Catalunya; o bé Publico que en aquest reportatge de la periodista Paula Ericsson revelava la privatització de l’avortament quirúrgic. En el cas de Crític, la investigació de la periodista Laura Aznar va permetre descobrir que el 42% dels ginecòlegs del sistema públic es nega a pràcticar avortaments.

L’Associació Drets Sexuals i Reproductius calcula que una de cada tres dones avortaran al llarg de la seva vida fèrtil; és a dir que el dret a l’avortament l’exercirà prop del 20% de la població. Dies com el 28 de setembre aconsegueixen donar veu a persones com la Raquel, una dona que va haver de viatjar mil quilòmetres per poder avortar, malgrat viure en un estat amb una de les lleis de l’avortament més progressistes d’Europa i del món. Ho va explicar a la periodista de TV3 Begoña Grigelmo davant d’una càmera però l’estigma que encara pesa sobre aquest tema va fer que li calgués mantenir cert anonimat. 

Ja fa més d’un any, la traductora i escriptora Carlota Gurt rumiava si ens calia un moviment #metoo sobre l’avortament  i tot just fa uns dies l’artista Paula Bonet descrivia el seu cas a la mateixa xarxa social en un acte valent i probablement alliberador al mateix temps. Les històries personals que sabem que part de l’audiència jutjarà des de la moral són molt més difícils d’explicar. Però estic convençuda que fer-ho –on i quan vulgui la protagonista– ajuda a fer aquest dret més lliure.

És precisament per canviar això que necessitem els mitjans de comunicació, per ser altaveu de les dones que han avortat o volen poder-ho fer, si mai ho necessiten, en un futur. Perquè explicar-ho en primera persona no només ens fa més fortes sinó que pot contribuir a trencar tabús i ajudar a denunciar la seva experiència a d’altres dones que pateixen els prejudicis i l’estigma d’aquesta societat encara massa conservadora.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.