L’alcalde de Terrassa Jordi Ballart va ser víctima el març passat de l’enèsim atac de caràcter homòfob, que, en una ostentació de ràbia i odi sense fi, agredia també la comunitat marroquina de la ciutat. Aquest atac ja es podia veure aleshores com la punta de l’iceberg. No gaire temps més tard, va tenir lloc l’assassinat del jove d’origen brasiler Samuel Luiz, a La Corunya, i durant aquests mesos hi ha hagut més agressions homòfobes a diferents ciutats. D’altra banda, cada dia continua havent-hi atacs a dones, per part de parelles o exparelles, a més de casos de violacions i assetjament.

El pitjor del cas de l’atac a l’alcalde de Terrassa, de tota manera, és que la “valenta” agressió a l’alcalde i la comunitat marroquina és causa i efecte d’un estat d’opinió social molt difós, marcat pel racisme, el masclisme (“Més de la meitat de les dones de l’Estat han patit algun tipus de violència masclista al llarg de la seva vida”), l’homofòbia i altres fòbies (“Les agressions al col·lectiu LGTBI ja superen les dels anys anteriors”).

Els dies posteriors després que es fessin els públics els insults a l’alcalde de Terrassa, a la ciutat es comentaven bastant els fets. Res de nou, certament. Però hom encara pot sorprendre’s quan sent comentaris, fins i tot de gent activista i d’esquerres, com “tampoc n’hi ha per tant”, “ja sabem que això passa”; i fins i tot expressant dubtes sobre la veracitat dels fets o donant més importància a un suposat aprofitament del cas per part de la víctima, “per interès polític per sumar suport en tant que víctima”.

Tant l’homofòbia com el racisme i el masclisme estan àmpliament estesos a la nostra societat. Ja sigui des del comportament agressiu i violent que pot arribar a l’assassinat i d’altres formes especialment violentes, física o per altres vies; fins a les actituds més o menys complaents, que mostren, en el millor dels casos, un alt nivell de normalització i conscienciació dels estereotips, però sense superar la discriminació i la manca de respecte.

El llenguatge està ple de tòpics masclistes, acudits, frases fetes i conceptes que normalment acompanyen els comentaris i, encara pitjor, comportaments de tota mena arreu, des de bars i carrers fins a empreses i centres educatius (“Han creat joves masclistes”, afirmava Ana Bernal-Triviño en aquest article a El Periódico). Tot plegat fa que, malgrat les campanyes informatives en contra del masclisme o dels intents d’adequació de currículums educatius i altres esforços, es reafirmin aquestes institucions socials que són l’homofòbia, el racisme i el masclisme, que, de fet, funcionen com diferents rostres de la societat patriarcal i capitalista.

Els mitjans, especialment la televisió, juguen un paper important com a suport dels crims i atacs contra els drets humans més bàsics, el respecte a la dignitat i la vida de les persones. D’una banda, vehiculen campanyes institucionals sobre el tema, amb anuncis que fàcilment poden confondre’s amb d’altres i passar bastant desapercebuts. D’altra banda, però, la cosificació i sexualització de les dones, sobretot a la publicitat, és omnipresent. Així mateix, les notícies són moltes vegades tractades, com a mínim, de forma poc curosa, com explicava Sara Montesions en aquest article a Mèdia.cat.

A més a més, són molts els programes en què les dones, les persones homosexuals i racialitzades apareixen fent els rols més rancis i estereotipats, o són convidades com a representants d’aquests perfils, contribuint a perpetuar-los i enfortir-los. Citada per la periodista Joana Bonet en un article a La Vanguardia, l’escriptora Najat el Hachmi afirma que “la convidaven a taules rodones com la mora integrada. (…) Pornografia ètnica, nota de color, la quota per tranquil·litzar la consciència”.

En aquest context, les possibilitats que obren les xarxes socials com a potenciadores dels atacs i l’agressivitat són enormes. D’entrada, el potencial de difusió i publicitat fa molt més greu i violent qualsevol atac, de manera que l’agressor pot sentir-se més poderós i, alhora, l’atac guanya així també una dimensió més dolorosa per a les víctimes. En el cas de l’agressió a l’alcalde de Terrassa, és evident que el missatge homòfob i racista contra Ballart i la comunitat marroquina aconsegueix el que l’autor pretén: la difusió àmplia i viral de l’odi, així com denigrar i atemorir els subjectes de l’atac. En relació amb aquest tema, tot citant un cas extrem, però que serveix per al cas, la jurista criminòloga Paz Velasco afirmavaen una entrevista a La Vanguardia, al març: “Ara els assassins en sèrie, que busquen notorietat, tenen cobertura mundial i instantània, i res no els convida més a matar”.

Recordo la intervenció d’un reconegut militant i intel·lectual brasiler, Chico Whitaker, en la qual afirmava que que el combat contra el racisme i el masclisme és una lluita de cada dia, en tot moment, personal i col·lectiva. Perquè no són només ideologies o projectes polítics als quals pots donar o no suport. En realitat constitueixen formes de relació social instituïdes durant segles de patriarcat i capitalisme i apreses i socialitzades des de la infantesa, esdevingudes sentit comú, inoculades en els nostres cervells i comportaments, amb capacitat per resistir fins i tot l’aproximació racional més sensata a la qüestió.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.