El 6 d’octubre es commemora el 30è aniversari de l’assassinat de Sònia Rescalvo Zafra, dona trans, a mans d’un grup de neonazis. Analitzem en aquest article com van parlar alguns mitjans sobre el cas i ens fixem en què n’hem après en aquestes tres dècades, a partir de la cobertura mediàtica de l’assassinat de Samuel Luiz a la Corunya aquest estiu.

La matinada del 6 d’octubre de 1991, un grup de “cap rapats” neonazis d’entre 16 i 18 anys va anar a “tocar el tambor” (és a dir, el que ells entenen com anar ‘de cacera’ a agredir col·lectius marginalitzats de la societat) i es va colar al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Allà, els ultres van agredir tres persones sense sostre, una de les quals va quedar sense visió i van propinar una brutal pallissa amb les seves botes Rangers i Doctor Martins amb punta reforçada d’acer a la Sònia i a la Dori, dues dones trans que es dedicaven al treball sexual i es refugiaven per dormir a la nit a la glorieta dels Músics, que hi ha al l’esplanada davant de la cascada del recinte. La Dori Romero va poder salvar-se, tot i que va quedar greument ferida, però la Sònia, que aleshores tenia 34 anys, va perdre la vida com a conseqüència de l’agressió.

L’assassinat de la Sònia Rescalvo Zafra ara fa 30 anys és considerat el primer crim d’odi documentat a l’Estat espanyol a una dona trans pel simple fet de ser-ho. Va suposar un punt d’inflexió pels col·lectius que denunciaven la LGTBI-fòbia i va posar en el punt de mira els delictes d’odi contra la població LGTBI i l’amenaça de la violència feixista. Sis joves neonazis van ser detinguts, jutjats i condemnats en total a més de 300 anys de presó, però finalment el Tribunal Suprem va rebaixar la seva pena i ja han sortit tots lliures. Analitzem en aquest article com van parlar alguns diaris i televisions del moment d’aquest crim i si podem vincular-ho d’alguna manera 30 anys després, amb la cobertura mediàtica de l’assassinat a la Corunya de Samuel Luiz al crit de “maricón” el passat mes de juliol.

Sóc una dona’

A principis dels anys 90, l’assassinat de la Sònia es produeix en un context de preocupació per l’augment dels grups neonazi i de les agressions, per tant els mitjans se’n fan ressò: la notícia del crim va aparèixer el 8 d’octubre en l’apartat de Societat de diferents diaris com l’Avui, que li va dedicar un breu d’agència, o La Vanguardia, que va obrir la secció de Societat a pàgina completa explicant el crim.

A les notícies, però, com succeïa a la gran majoria de la societat, la sensibilitat i perspectiva LGTBI era força absent. “Les informacions sempre parlen d’’un travesti’ o ‘travestit’ per referir-se a la Sònia, o s’assenyalen els noms legals d’home de la Sònia i de la Dori i al costat es posa el seu nom entrecomillat o llegim ‘el travesti conegut com a Sònia’. Mai se li reconeix la seva identitat ni el seu gènere”, explica João França, periodista especialitzat en memòria històrica del col·lectiu LGTBI a Catalunya i director del documental El fil rosa.

La Sònia Rescalvo ja havia aparegut fotografiada i entrevistada a la revista Lib als anys 70, tal i com ha publicat eldiario.es. En el reportatge “Una conversación sin prejuicios con cuatro travestis”,  Rescalvo ja trencava esquemes per a l’època reafirmant-se en la seva identitat femenina: “No em considero travesti, durant el dia sóc una dona”.

Veus de segona

Una altra de les conclusions de la cobertura del cas de la Sònia és que, fins aleshores, a la gran majoria d’informacions d’aquell moment no es recull la veu de persones i col·lectius LGTBI, sino que les informacions es basen fonamentalment en fonts policials, judicials, i en el cas de la notícia de La Vanguardia, també mèdiques (ja que bona part de la notícia es basa en declaracions de personal de l’Hospital del Mar que detallen les ferides de les víctimes). A partir d’aleshores, en algunes notícies anys després en què s’explica el judici i el recurs al Tribunal Suprem, es comencen a recollir poc a poc algunes declaracions de col·lectius com el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) o la Coordinadora Gai-Lesbiana, que es van personar com a acusació popular en el judici. En aquesta pàgina d’El Periódico de Catalunya de l’any 1997, per exemple apareixen cites dels dos portaveus, Eugeni Rodríguez i Jordi Petit respectivament, en una peça complementària (“Gais i lesbianes mostren la seva disconformitat amb la decisió judicial”). També al reportatge d’Informe Semanal a TVE “Cabezas rapadas, mentes fascistas”, emès el 26 d’octubre de 1991, s’entrevistava a la companya agredida de la Sònia, Dori Romero.

“De vegades es feien servir algunes veus als mitjans com a representacions enlloc de com a representants (i encara es fa). És a dir, si per exemple les dones trans o les treballadores sexuals eren notícia, podien aparèixer com a mostra en una peça, però no se’ls reconeixia una agència política i la possibilitat de representar part d’un col·lectiu i tenir una veu autoritzada”, apunta João França.

Aquesta anàlisi la comparteix Beatriz Espejo, activista trans que va conèixer la Sònia i que aleshores també exercia la prostitució. “Els mitjans de comunicació no s’han preocupat per la nostra realitat ni perquè expliquem allò que ens passa. Ens han començat a donar veu fa molt poc. En aquell moment, només apareixíem quan patíem violències i moltes vegades la notícia suposava una culpabilització o un estigma cap a la víctima, semblava que es justifiqués l’agressió. Si sortíem de la norma, ens trobàvem amb un missatge de terror i de culpabilització per ser prostituta, trans, homosexual… O si no, amb discursos hipòcrites i paternalistes”, lamenta Espejo.

Arran de l’assassinat de la Sònia i per tal de lluitar pel reconeixement dels seus drets i per tenir una veu política i mediàtica pròpia, Espejo impulsa la creació del Col•lectiu de Transexuals de Catalunya (CTC), el primer moviment trans organitzat a Catalunya que reivindicava la legalització de la transexualitat, la inclusió del tractament hormonal i de les operacions en el sistema de salut públic o la lluita contra la discriminació laboral, tal i com recull una dels primeres octavetes del CTC. També lluitaven contra l’estigma i la persecució política contra les prostitutes que es donava en el context de la Barcelona preolímpica. “De sobte, ens volien portar del Camp Nou a la Zona Franca, quan havíem estat sempre convivint al centre de la ciutat i al carrer sense problemes. Però de sobte, a la “caspa” de la societat no se’ns podia veure”, recorda l’activista, que reconeix que el fet d’organitzar-se va fer que s’escoltessin més les seves demandes, també als mitjans.

Amparo Huertas, coordinadora del Màster en Comunicació LGTBI+ de la UAB, creu que aquesta organització fa que alguns col·lectius passin a tenir un una presència més diversa als mitjans i puguin trencar estereotips. “No pot ser que les persones trans siguin notícia només quan són assassinades o reben violència. S’han de diversificar les temàtiques per les quals les persones trans són protagonistes. Si no, acabem mostrant una realitat molt distorsionada d’elles”, apunta.

El cas del Samuel: què hem après?

Trenta anys després de la mort de la Sònia, la nit del 3 de juliol de 2021, una brutal pallissa acaba amb la vida del jove de 24 anys Samuel Luiz al costat del port marítim de la Corunya. Els agressors van ser un grup de joves que el van perseguir i el van colpejar en diverses ocasions i fins la mort, segons diversos testimonis, al crit de “maricón”. Per tant, ens trobaríem davant del que sembla un crim homofòb, tot i que molts mitjans de comunicació s’han resistit a posar-li aquesta etiqueta, basant-se sobretot en què les investigacions policials continuen obertes i en què “els agressors no coneixien l’orientació sexual del jove”.

“Més enllà de la consideració legal com a delicte d’odi, crec que, trenta anys després de la Sònia, no podem estar posant en dubte que el fet d’expressar el teu gènere o la teva identitat d’una forma no normativa fa que tinguis més probabilitat de rebre violència. És preocupant que no ho tinguem clar”, lamenta Joao França. “Esperem que, de la mateixa manera que molts mitjans de comunicació avui diuen que un crim és masclista sense que es qüestioni la seva legitimitat, puguin dir clarament que un assassinat és trànsfob o LGTBI-fòbic sense haver d’esperar a veure què diu la família o el jutge quan hi ha evidències clares”, apunta el periodista.

Per a Amparo Huertas, la por està en caure en la lògica de successos. “El perill és que històries com la del Samuel o de la Sònia, si no hi ha un bon context i una feina d’anar més enllà del o la periodista i qüestionar-se el relat que li arriba, poden entrar en la lògica de l’espectacle de la mort. Cal informar dels casos de violència LGTBI-fòbica, però hem de vigilar que les cobertures responguin a la lògica de garantir drets i no a la lògica comercial de convertir el drama en espectacle”, remarca la investigadora.

Beatriz Espejo reconeix que el cas de Samuel li ha fet reviure l’assassinat de Sònia. “Tinc la sensació que sempre s’ha intentat negar que hi ha una violència per ser com ets i s’intenta trobar una justificació per allò que fan els agressors. Així el que s’aconsegueix és negar que hi ha violències estructurals a la societat i que hi ha un odi que es materialitza en una violència portada a l’extrem”. Per això, Espejo creu que per desactivar aquest odi, les persones més discriminades han de tenir més atenció als mitjans de comunicació i conclou que “és important que s’escoltin aquestes persones per entendre les seves realitats i les seves necessitats. És l’única manera d’empatitzar i tenir sensibilitat cap a les persones que queden als marges. La Sònia hauria de recordar-nos això”.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.