La paraula d’un fotoperiodista contra el principi de veracitat policial. A Albert Garcia el van detenir el 18 d’octubre del 2019 mentre cobria pel diari El País les protestes per la sentència del Procés. Només aquella setmana hi va haver 70 periodistes ferits, un 70% en agressions provocades per la policia. El fotoperiodista va a judici dijous 14 d’octubre, acusat per la fiscalia d’atemptat contra agents de l’autoritat i un delicte lleu de lesions. Li demanen divuit mesos de presó per uns fets que ell assegura que no van passar. A una setmana de la vista oral, parlem amb ell sobre el procés judicial que està vivint, els protocols policials d’ordre públic i les dificultats de la premsa per treballar en situacions de tensió, com ara la cobertura de desnonaments, manifestacions i protestes al carrer.

El 18 d’octubre de 2019 et van detenir en les protestes post-sentència. I la setmana que ve  tens un judici per atemptat a l’autoritat, on la fiscalia demana un any i mig de presó. Què va passar aquell dia?

Va ser una tarda molt tensa. Aquell dia hi havia convocada una vaga general i es va produir la famosa “Batalla d’Urquinaona”. Vaig estar cobrint els enfrontaments entre manifestants i antiavalots que van produir-se a la zona de Via Laietana i Urquinaona per al diari El País, amb qui col·laboro des de fa deu anys. Cap a les 22.30h era a la confluència entre Pau Claris i Via Laietana, la zona ja estava tranquil·la. Dos joves creuaven la plaça i van intercanviar retrets amb un antiavalot de la Policia Nacional. Sense més ni més, un dels nois va contestar alguna cosa que no li va agradar al membre de la Unitat d’Intervenció Policial (UIP) i ell, juntament amb altres policies, van abraonar-se sobre dels dos nois.

Els estaven detenint?

Ni els van identificar, ni els van detenir. Els antidisturbis de la UIP van començar a colpejar amb les defenses als dos nois per tot arreu, per totes bandes. Està tot gravat. Un dels joves eren a terra. Els queia una pluja de cops mentre els cridaven “fuera, fuera!”. Com has de marxar si ets a terra, protegint-te el cap i les zones vitals? No era una detenció, era un escarni, una actuació desproporcionada que m’agradaria saber sota quin protocol d’ordre públic es justifica.

Tu què vas fer? Anaves identificat?

Anava amb el braçal de premsa que m’identifica com a periodista. Vaig començar a fotografiar el que vaig considerar que era una actuació policial desproporcionada sobre dos joves i, per tant, un fet noticiable. També ho van fer la resta de companys i companyes que vam presenciar l’escena. De fet, en un dels vídeos se sent un antiavalot cridant “la premsa, la premsa!”. Quin problema hi ha en què estiguis fotografiant una actuació policial si aquesta actuació s’adequa als protocols i al dret? A més, jo estava fotografiant des d’una distància considerable, juntament amb la resta de companys, i sense molestar la tasca policial ni obstaculitzar l’operatiu. Fins que un antiavalot se’m va posar a un pam de la càmera per evitar que pogués seguir documentant el que passava.

Vas deixar de fotografiar?

No. Vaig seguir fotografiant de la manera que vaig poder, i ell seguia intentant evitar que tingués angle de visió. Sense entendre encara per què, em va donar un cop fort i contundent al pit. No em va semblar correcte i li vaig demanar explicacions. De sobte, ell va començar a cridar que l’havia agredit i va demanar als seus companys que em detinguessin. Jo no entenia res del que estava passant. Intentava fotografiar una escena que considerava noticiable, vaig demanar explicacions perquè em vaig sentir tractat sense cap consideració, i vaig acabar detingut.

Com es va produir la detenció?

Em van tirar a terra entre diferents agents de la policia. Em van agafar pel braç, després pel coll. Recordo que no podia respirar. Em van aixecar i després em van tornar a tirar a terra. En algun moment vaig rebre un cop de puny a la cara. Em van emmanillar. Els meus companys tampoc entenien res. Repetien una vegada rere una altra que era fotoperiodista, que no havia fet res, que s’estaven excedint. Era surrealista. De fet, fins i tot va haver-hi antiavalots que van amenaçar a alguns companys de detenir-los també si no desistien de recriminar-los el que estava passant.

Un cop t’emmanillen, què passa?

Quan estava emmanillat em van arrossegar fins a la Prefectura Superior, a Via Laietana, en una posició molt incòmoda. Immobilitzat per darrere, amb els braços aixecats i el tors paral·lel a terra. Em queixava, i cada vegada que em queixava m’estrenyien més les manilles. En algun moment vaig caure perquè no podia respirar i la calçada estava plena d’objectes i pedres dels llançaments d’hores abans. No em vaig resistir, simplement era inhumà el tracte que estava rebent.

Què vas veure i viure a comissaria?

Primer vaig ser a Via Laietana i després em van traslladar a la comissaria de la Verneda. El tracte a Via Laietana va ser degradant. El vestíbul estava ple de detinguts. Em van posar contra la paret mentre em custodiava un antiavalot. Aquell dia duia unes ulleres de protecció, sobre les que duc habitualment, agafades amb una cinta. En un moment el policia que em custodiava em va preguntar si em molestaven, les va tibar amb la goma i les va deixar anar de cop per fer-me mal. També em van tirar a terra les ulleres graduades. Jo insistia que era fotoperiodista, duia el braçal identificatiu visible i el carnet de premsa a la cartera. Em van llançar les dues càmeres a terra. Buscaven fer el màxim de mal possible. Va ser un tracte molt degradant.

Fins quan t’hi vas estar? Va ser així en tot moment?

Al cap d’una estona va haver-hi un canvi molt substancial. Van venir policies de paisà a preguntar-me si estava bé. Em van afluixar les manilles i em van recomanar estar en una posició menys incòmoda i dolorosa. En aquest moment em vaig adonar que la meva detenció estava tenint certa repercussió. Eren conscients que havien generat un problema, que havien realitzat una detenció injustificada i alhora d’un fotoperiodista. Després em van traslladar a la comissaria de La Verneda. Allà tot va ser una altra història. Vaig estar en una sala d’oficines, mentre la resta de detinguts estaven agrupats en una sala molt més petita. Potser em van apartar perquè no volien que veiés el que estava passant, o perquè sabien que tenien un problema amb la meva detenció. Va venir el meu advocat, em vaig negar a declarar i, ja de matinada, vaig quedar en llibertat amb càrrecs.

Mentrestant, què havia passat fora de comissaria?

La meva detenció es va emetre pels mitjans de comunicació. Va ser molt mediàtica i amb un impacte a les xarxes elevat des del minut zero. Fins i tot els meus pares es van assabentar en directe que m’estaven detenint! Sort d’això, perquè tot el que va passar està gravat. 

El dia 14 d’octubre et jutgen per aquests fets i l’atestat policial és ben diferent.

És fals de principi a fi. Es construeix a partir de tres episodis. El primer és previ a la detenció. El segon és la detenció en si. El tercer es basa la conversa entre companys del meu mitjà i caps de l’operatiu policial. En el primer cas, segons l’atestat, cap a les 20.30h jo estava per la zona del Teatre Borràs. El relat és que un antiavalot estava practicant una detenció a plaça Urquinaona, que jo vaig aparèixer del no-res i el vaig tirar a terra agafant-lo de l’armilla protectora, de manera que vaig facilitar que el noi a qui detenien es pogués escapar. Per tant, m’acusen d’impedir una detenció. Obstrucció a la justícia. Són acusacions gravíssimes. Ja comencem malament.

I tu ho negues.

A les 20.30h hi havia una moltíssima tensió a plaça Urquinaona. Un antiavalot, en aquell context i en aquella situació, tot sol, practicant una detenció? Són aquests els protocols? Jo, carregat amb dues càmeres, i la motxilla, i tot l’equip, tirant a terra al policia i després sortint corrents? Clar que ho nego, és tot fals.

El segon episodi de l’atestat és la teva detenció.

Sí. Primer argumenten que estaven realitzant una detenció. Ja he deixat clar que allò de detenció no en tenia res, era escarni, era una actuació desproporcionada. Relaten que ens van demanar a la premsa que ens apartéssim, que tothom va obeir menys jo. A l’atestat hi diu que llavors m’ho van tornar a demanar de bones maneres i que jo vaig agredir a l’antiavalot de la Policia Nacional. A partir d’aquí justifiquen la meva detenció.

El tercer episodi de l’atestat és la conversa entre una persona del mitjà on treballes i la policia.

La redacció del diari està al costat d’on passen els fets. En el moment en què em detenen, companys de la redacció baixen al carrer i intentar dialogar o entendre el que està passant. Una d’aquestes persones demana pel cap de l’operatiu i tenen una conversa. Fins aquí tot correcte. El que és fals és el contingut de la conversa recollit per l’atestat. Es diu que el company del mitjà li diu al cap de l’operatiu de la UIP que s’havia reunit amb mi durant la mateixa tarda i m’havia cridat l’atenció perquè sovint no anava acreditat. Forma part de la construcció del relat policial, del seu marc: justificar la meva detenció. Tota la història se sosté sobre el principi de veracitat que se li dona a la policia.

Per què és tan problemàtic el principi de veracitat?

Perquè no són dues versions entre iguals, és la versió de la policia contra la meva. La seva compta amb el principi de veracitat, per tant per definició jo menteixo i ells no. Ara bé, com et deia, per sort està tot gravat i documentat i hi ha un munt de testimonis que van presenciar el que va passar. I per això és tan important el fotoperiodisme: perquè documentar el que passa als carrers i en situacions complicades i de tensió aporta la possibilitat de demostrar que el principi de veracitat no sempre és just ni funciona.

Llavors per què et van detenir?

Perquè aquella setmana es van produir enfrontaments molt durs entre manifestants i forces i cossos de seguretat de l’Estat, que van trobar l’expressió màxima durant la tarda del que els mitjans han anomenat “La Batalla d’Urquinaona”. Em van detenir perquè uns antiavalots es van extralimitar de les seves tasques i funcions i jo ho vaig intentar fotografiar, com a fet noticiable que és que funcionariat públic actuï de manera desproporcionada. 

Per què vas seguir fotografiant si era evident que un policia, per tant un funcionari públic que exerceix l’autoritat, et va demanar que no ho fessis?

No m’ho va demanar. Jo no vaig fer res malament. Vaig fotografiar una situació que com a professional de la informació que sóc vaig considerar noticiable. No vaig impedir l’actuació policial i havia de seguir fent allò pel què em paguen: documentar el que passa. El que no és correcte és que un policia s’excedeixi en la seva condició d’autoritat pública i ens digui què podem fotografiar i què no, i més a la via pública. On quedaria llavors la llibertat de premsa i la llibertat d’informació? Són qüestions fonamentals.

És una situació nova?

No, és el que està passant ara mateix amb els desnonaments. Posen als fotoperiodistes i càmeres en una cantonada, i espavila’t per noticiar el fet. I ens amaguen, o ens dificulten la feina, precisament perquè no puguem documentar el que passa. No són imatges còmodes per a ells, ni agradables perquè les vegi la població. Com a fotoperiodistes la nostra tasca és partir de l’honestedat i apropar la realitat a una persona que no la pot veure perquè no hi és. I és evident que hi ha realitats i situacions que són problemàtiques i no convé mostrar-les.

Des que es va aprovar la Llei de Seguretat Ciutadana, coneguda com a Llei Mordassa, ha canviat la manera de treballar de la premsa?

La veritat és que no massa. Abans de les lleis mordasses també es donaven situacions en què retenien a companys o companyes i els obligaven a esborrar les fotografies que no els agradaven. Les situacions d’abusos de poder es donen amb lleis mordassa o sense.

Però tu com a fotoperiodista professional, coneixes els teus drets.

Sí, però no va de drets. Va d’autoritat, de poder i de coacció. Amb llei mordassa o sense, si a tu et ve una parella o un grup d’antiavalots i t’exigeix que els donis la càmera, què faràs? No els la donaràs? Ja sé que no els hi haig de donar, però que vols que faci? Són situacions clàssiques que han passat, passen i seguiran passant.

A tu et van revisar les fotografies?

No, en cap moment.

Com és cobrir una protesta amb enfrontaments?

Per poder treballar i poder mostrar el què està passant i, per tant, per fer una bona cobertura, t’has de situar on passen les coses. És a dir, molt a prop del xoc, del conflicte, del que és noticiable. Per tant, al costat de la policia, ens agradi o no. Has de mantenir una relació de cordialitat, en un escenari de conflicte canviant amb estones de calma tensa. I alhora també necessites que et deixin treballar. És una falsa relació de bon tracte que s’acaba en el moment en què la policia ho decideix.

S’acaba en el sentit que t’impedeixen seguir treballant?

O bé que et dificulten o t’impedeixen documentar el que està passant, o bé que directament reps agressions físiques. Puc entendre que en una manifestació estiguis mal col·locat, són situacions molt dinàmiques i escenaris molt canviants en qüestió de segons. Pots estar mal col·locat i rebre un cop de la defensa policial, per exemple. Es poden produir aquest tipus d’errors? Si ho entenem com a “errors”, d’acord. Però, que disparin directament amb foam a premsa visiblement identificada? Això va passar durant la setmana de protestes de la sentència. És un de tants exemples, i no és tolerable.

En el context de cobrir protestes, quin paper juguen les armilles identificatives per a periodistes?

Per treballar com a fotoperiodista, i més en enfrontaments o protestes, has de ser el més discret possible. Però alhora has d’anar identificat com a periodista, aquí és on entra el braçal. Jo haig de ser discret i passar desapercebut per poder treballar còmodament. Però la sola presència en si de les armilles fa que la realitat per fotografiar canviï. És a dir, quan hi ha tantes armilles modifiques del tot l’escena, i alhora molestes moltíssims als companys gràfics.

Fa molts anys que et dediques al fotoperiodisme; arran de la detenció, ha canviat la teva forma de treballar i d’entendre l’ofici?

El fotoperiodisme és un ofici que crema i desgasta moltíssim, encara que no ho sembli. Estàs al carrer, sovint en situacions molt tenses. Sempre dic que els meus referents són els meus companys que de fet m’han acompanyat durant tot el procés. Després de la detenció vaig estar un parell de setmanes sense fotografiar, em vaig arribar a plantejar si volia seguir treballant com a fotoperiodista o no. Després d’aquestes setmanes, vaig anar a cobrir les protestes del Tsunami Democràtic a la Jonquera. I vaig intentar treballar com ho havia fet sempre. Si m’hagués trobat en la mateixa situació, hauria fet el mateix.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.