El premi Nobel de la Pau concedit als periodistes Maria Ressa i Dmitri Muràtov és, des de tots els punts de vista, una bona notícia per al periodisme. Molt bona. Una notícia d’abast mundial i una injecció d’energies a favor de la llibertat d’expressió i del periodisme crític i independent, no solament als països amb règims autoritaris o pseudodemocràtics, sinó a tot arreu.

Saludar amb il·lusió aquest premi no vol dir oblidar que el Nobel de la Pau ha estat no poques vegades un guardó controvertit que, en el passat, va premiar personatges com Henry A. Kissinger (relacionat amb els cops d’estat de Xile, Uruguai i Argentina) i que, en canvi, mai va trobar el moment de distingir Mahatma Gandhi. Recordem també que, poc o molt, el Nobel de la Pau juga un paper en el tauler geopolític i, per tant, la prudència i l’escepticisme son indispensables a l’hora de posar-nos a opinar sense ingenuïtat sobre el tema.

Però no podem perdre l’oportunitat d’amplificar el missatge del premi concedit a Ressa i Muràtov “pels seus esforços per salvaguardar la llibertat d’expressió, que és una condició prèvia per a la democràcia i la pau duradora”, segons el comunicat oficial del comitè noruec del Nobel. Els dos periodistes i els seus col·legues ens donen a tots plegats una lliçó molt clara d’esforç, integritat i valentia a l’hora d’exercir la crítica al poder i d’informar la ciutadania, en condicions més que adverses, que és d’agrair.

L’actitud de Ressa i Muràtov és admirable, però al mateix temps elemental: explicar als lectors i a les audiències la veritat, els fets contrastats, i fer-ho costi el que costi. Paradoxalment, en uns moments que investigadors i acadèmics inverteixen temps i diners a trobar antídots contra la desinformació, a desenvolupar sistemes de detecció perquè no ens la colin, Ressa i Muràtov ens recorden que un periodisme independent, lliure i insubornable és la solució bàsica.

Aquesta, en fi, és la millor aportació que els dos nous Nobel de la Pau podien fer al periodisme i a la llibertat d’expressió i, gràcies al guardó, ja són un símbol del servei dels periodistes a la democràcia i a la societat, de la mateixa manera que Wikileaks, Assange, Snowden o el Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació –salvant totes les distàncies– ho són de la necessitat irrenunciable de transparència.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.