Sempre que obrim el diari o Twitter per posar-nos al dia del que passa al nostre voltant, cau alguna notícia de successos, explicant com algú ha sigut detingut per cometre no-sé-quin crim.

És d’esperar que vivint envoltats de tants milions de persones -i més en un món imperfecte com el nostre- almenys algun individu farà una d’aquelles coses que generalment considerem com antisocials o simplement dolentes.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2021

En tot cas, aquest comentari sorgeix de l’última polèmica sobre aquest àmbit. Parlo del cas de l’home de Ciudad Real de 77 anys que està sent investigat per, presumptament, acabar amb la vida de l’intrús que va entrar a robar a casa seva amb una arma de foc. Perquè amb aquesta notícia he pogut veure un d’aquells problemes dels quals la premsa acabem sent molt responsables: alterar l’opinió social per endurir la llei.

Dubto que sigui l’únic, però sempre que passen aquestes coses, noto com amics, coneguts o companys de feina prenen una postura molt punitiva, sobretot adduint al “i què faries tu si et passes el mateix?”. I no és pas estrany que l’empatia et posi indiscutiblement al costat, en aquest cas, de l’home investigat, ja que “si us plau, estava defensant la seva propietat i la seva vida”. Més encara fa sentir com una injustícia que aquest home de setanta-set anys faci tres mesos que està en presó preventiva comunicada sense fiança, quan només va defensar-se legítimament… o no?

Abans de continuar però, he de fer un avís a navegants i aclarir que aquest cas encara està en instrucció i realment no sabem amb certesa què va passar. Ara bé, sempre es poden llegir les motivacions dels magistrats de l’Audiència Provincial de Ciudad Real per mantenir la preventiva. Sempre és útil opinar amb cert coneixement de causa.

Però seguim, ja que el problema és més profund.

Un cop va saltar aquesta notícia, moltes coses van començar a moure’s, fins a arribar a la reacció del grup d’extrema dreta, VOX, declarant que tots hauríem d’estar legitimats a defensar-nos “amb el que tinguem al nostre abast”, “ja sigui una arma o un pal”. Amb això, estan proposant una reforma del nostre Codi Penal, per assimilar-lo a un d’aquells pensaments liberals clàssics que tant d’èxit ha tingut a l’altre costat de l’Atlàntic, com és l’ús de qualsevol mitjà per defensar-se de qualsevol que, entre altres supòsits, intenti entrar a robar. I quan dic “qualsevol” mitjà, parlo d’armes de foc.

En aparença, pot semblar raonable que per defensar persones o béns has de fer el que sigui necessari, i que la llei no t’ha de castigar per fer això, però atenció, és que la llei ja diu (parcialment) això. El nostre Codi Penal estableix com eximent l’ús de la legítima defensa per protegir-se un mateix, un altre o béns, propis o de tercers, però indica que el mitjà per defensar-se ha de ser racional respecte l’atac, és a dir, proporcional i necessari

No es pot pretendre que davant l’ús d’un pal (per exemple) o la simple amenaça amb un puny acabem amb la vida de l’altre, ni matar un lladre, al que desprevingudament disparem quan no resultava un perill imminent i podíem trucar les autoritats. 

Encara que els exemples puguin sonar absurds, en línies generals, sempre es busca que el mal infligit sigui el menor possible. I animar a utilitzar qualsevol mitjà, sobretot aquells mortífers, per repel·lir-lo sense que el perill sigui clarament extrem ni imminent, només és símptoma d’arrossegar aquells pensaments més individualistes i venjatius que, en principi, històricament hem deixat enrere. 

I bé, sigui per raons electoralistes o realment per estar-hi d’acord, molts partits polítics sempre intenten justificar l’empitjorament de la llei a partir de successos aïllats, però que són capaços de condicionar l’opinió pública.

En molts casos, no ens podem plantejar amb seguretat fins on seríem capaços d’arribar per protegir les nostres possessions o als nostres estimats, però viure en societat ens ha portat formes de garantir una pau social i evitar un estat d’anarquia continu.

Alguns miren amb nostàlgia èpoques que no han viscut perquè tenen o volen tenir una arma i es creuen al far west, quasi lliures de normes socials i lluitant en duels per raons d’honor. Anhels perillosos, però que de vegades treuen el cap per donar resposta a unes emocions dominades per una creixent sensació d’inseguretat. No podem culpar la gent per tenir por.

I nosaltres, o almenys la premsa en general, no estem contribuint a solucionar-ho. La pràctica és que a cada delicte es busca treure el màxim rèdit econòmic i això es tradueix en morbositat. Es renuncia a un contingut pedagògic i preventiu que disciplines com la criminologia porten anys estudiant, per convertir fets en ocasions deplorables, en l’última sensació d’entreteniment i traduint actes puntuals en problemes de l’agenda mediàtica.

També, directament podrem veure com alguns mitjans instrumentalitzen aquests casos per, en funció dels interessos de torn, endurir la llei i eliminar gradualment els pocs drets i garanties que tant han costat aconseguir –com amb la introducció de la presó permanent revisable– i que ara molts ens estan convencent per renunciar-hi.

I què podem fer-hi? Doncs tristament en moltes ocasions només som testimonis del que els altres fan, però podem aprofitar la nostra plataforma. La sort de ser el quart poder ens pot permetre canviar percepcions i evitar que els altres instrumentalitzin les desgràcies alienes per aconseguir els seus interessos propis.

Pot costar, l’exercici de l’empatia pot arribar a governar-nos, però prendre la distància real que hi ha entre els fets i nosaltres ens ha de fer objectius i més racionals, per a després, quan ho comuniquem, ajudar al públic a crear-se perspectives menys impulsives i deixar de tractar-lo com si fossin nens que necessiten una rondalla terrorífica per saber què no han de fer.

Acabo com començava, amb un element anecdòtic.

Quan tinc l’oportunitat de parlar això amb una quantitat diversa de persones, sempre em ressona al cap un greuge que sempre hem tingut i que un dels meus professors de penal sempre deia:

El problema que tenim els penalistes és que la gent coneix el dret penal perquè és el que regula els casos més mediàtics, però veu l’infractor com algú “malvat”, i vol que s’apliqui un càstig amb ànim venjatiu, sense caure en què això pot acabar anant en contra seva.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.