«Ara faré un podcast». Quantes vegades has sentit aquesta frase? Si et dediques o estàs vinculada al món de la comunicació, segur que moltes. I si no, probablement, també. Es parla del boom dels podcasts, un mitjà de comunicació a l’abast de qualsevol que està substituint el que es coneixia com a ràdios lliures. Però alhora, les grans plataformes han aprofitat per treure’n beneficis i per encetar una guerra pels continguts. És realment una revolució o una manera més de fer ràdio?

L’any passat es van crear dos podcasts cada minut a tot el món, uns 17.000 a la setmana. Es van estrenar 900.000 programes de ràdio digitals i descarregables, el triple que el 2019. Malgrat tot, un terç no va arribar al quart episodi. En general no tenim temps per a res, i per escoltar tot aquest contingut? Em pregunto qui llegirà aquest text i fins i tot si jo mateixa el llegiria si no l’hagués escrit. Segurament, a aquestes alçades, ja m’hauria distret amb alguna notificació d’Instagram d’un llibre que m’interessa però que, si el començo, el deixaré a mitges, amb un correu electrònic de la revista a la que estic subscrita i no tinc temps de llegir o amb qualsevol mosca que passa volant.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2021

No sé si hi ha massa podcasts o no, el que em fa dubtar és si, en general, estem preparades per informar-nos a través del que sembla una de les manifestacions culturals més representatives d’aquesta època, on convergeixen la recuperació de l’àudio i la veu com a eines socials, el capitalisme de les grans plataformes digitals, les noves narratives o el consum dels mitjans de comunicació.

Els podcasts s’han convertit en espais segurs, llocs d’aprenentatge i altaveus de veus que habitualment no se senten als mitjans de comunicació convencionals. Un espai on expressar preocupacions i compartir-les de manera molt propera. I molt senzilla. Persones sense coneixements tècnics previs estan emetent els seus podcasts amb audiències que alguns programes de ràdio envejarien. A més, a diferència de la ràdio clàssica, ningú posa límits al format, ni a la duració. És un espai més lliure que la ràdio? La matèria primera és la mateixa: fer servir l’àudio per explicar històries. Però hi ha qui defensa que la ràdio convencional no està fent una aposta per la creació de continguts i que qui té coses a dir, ja té una manera de fer-ho.

Precisament ahir es va fer públic el resultat dels Premis Ondas 2021 que, amb una trajectòria de 67 edicions, volen reconèixer i impulsar les produccions radiofòniques i ja inclouen la categoria de podcast. El van guanyar, empatats, dos podcasts: Deforme Semanal, de Lucía Lijtmaer i Isabel Calderón, i Estirando el chicle, de Victoria Martin i Carolina Iglesias. Mentre que el primer ofereix una visió provocadora i feminista de la cultura i la vida, el segon barreja humor, entrevistes i continguts socials sense prejudicis. Tots dos, conduits per dones, han aconseguit crear comunitat. De fet, el primer que van fer Calderón i Lijtmaer va ser publicar el missatge «Gracias concursantas -així és com anomenen les seves oients-. Esto es por vosotras».

Un altre dels premis, en aquest cas al millor programa de ràdio, va ser per a Crims, de Carles Porta, a Catalunya Ràdio. Però no ens enganyem, gran part dels seus oients han fet maratons de capítols gràcies a l’opció de recuperar els podcasts. Un format ideal per escoltar a la carta històries que barregen el periodisme amb el llenguatge narratiu radiofònic de la crònica negra.

Estem parlant de podcasts amb una estructura tècnica i una professionalització al darrere, però n’hi ha molts que s’han convertit en una eina per a molts moviments socials i culturals. Fan la funció que als anys 80 i 90 feien les ràdios lliures, mantenint l’esperit del fes-t’ho tu mateixa, però el fet de traslladar-se a internet fa que s’ampliin molt els públics i s’arribi a molta més gent.

Amb aquest esperit del DIY l’associació cultural de Vic La Clota ha mutat per convertir-se en gran part en Ràdio Clota. Mentre que l’associació va néixer per fer activitat cultural en un espai en desús ocupat i autogestionat, una multa i problemes legals van fer que les seves membres es plantegessin de nou quina havia de ser la relació amb l’espai públic i amb les persones amb compartien els seus continguts culturals. Així, amb l’objectiu de compartir experiències i fer xarxa van crear Ràdio Clota, però no només això. Amb materials reciclats van construir una taula amb rodes convertida en un estudi de ràdio mòbil, amb el qual sortir, fer programes al carrer, xerrar amb la gent i ocupar l’espai públic. Això els ha fet formar-se tècnicament fins al punt d’editar en directe l’àudio.

Són els podcasts un espai subversiu o simplement compleixen la seva funció en els temps que vivim (escolta a la carta, comunitats identitàries cada vegada més segmentades)? Mantenen realment l’esperit de les ràdios comunitàries de compartir estudis i processos d’edició o es tracta de cada vegada més Juan Palomos amb un micro a casa seva? Estem davant d’un exemple més de la transformació dels mitjans de comunicació a causa de les noves tecnologies i internet. Això ens obliga a replantejar-nos el circuit de la cultura on productes, productors i consumidors es desdibuixen i barregen. Estem preparades?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.