Convertir en notícia la carta en què un dels violadors d’una jove als Sanfermines de l’any 2016 reconeix l’agressió i diu penedir-se’n, ha estat un exercici informatiu amb risc de revictimitzar la supervivent. La difusió mediàtica ha impedit que la dona decidís si volia o no rebre’n el contingut. 

Fa cinc anys, va acusar la víctima d’haver “destrossat les famílies [dels agressors] amb una mentida per sortir del pas”. José Ángel Prenda Martínez ho va fer a través d’una carta amb ressò mediàtic. En aquell moment, estava en presó preventiva per agredir sexualment en grup una jove -a qui desacreditava com a base de l’estratègia de la defensa-, durant els Sanfermines del 2016, i també per una violació múltiple contra una altra dona, a Pozoblanco (Córdoba). Recentment, ha entrat al terreny mediàtic una nova carta amb la firma de Prenda Martínez. 

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2021

Ha estat escrita desde la presó Puerto III de Cádiz, on compleix condemna de 15 anys. Aquest cop, hi reconeix la violació i hi fa constar un “total penediment”, amb un llenguatge molt més formal que no propi d’expressar emocions. El document va ser enviat a Caso Abierto, el portal de successos de Prensa Ibérica, grup editorial de El Periódico de Catalunya. “El Prenda reconoce la violación de Pamplona y pide perdón a la víctima”, va titular-ho el diari que va llançar la informació. La carta es va convertir així en notícia.

“El meu primer pensament en veure la carta publicada va ser clar: està demanant perdó i reconeixent l’agressió per demanar permisos penitenciaris”, afirma Sònia Ricondo, advocada especialista en violència masclista, ja que reconèixer el delicte és una de les maneres de demostrar bona conducta i optar a obtenir-los. 

Aquest detall no ha passat inadvertit per la gran majoria de mitjans que han cobert la notícia. El mateix Caso Abierto, després de reproduir la carta en qüestió, posa en context que Prenda Martínez ja ha complert una quarta part de la condemna i que, per tant, ja pot començar a demanar permisos temporals de sortida de la presó. Però el que no explica en aquesta notícia, sinó en una altra de relacionada, és que a l’agressor se li van denegar dos permisos penitenciaris abans d’enviar el perdó.

De la mateixa manera ho van fer constar altres mitjans, com La Sexta, ABC o 20minutos. Aquest darrer, va fer una anàlisi detallada dels beneficis penitenciaris que podria tenir José Ángel Prenda Martínez després de publicar la notícia sobre aquesta carta. Es tracta d’una peça informativa que contribueix a no amplificar el discurs de l’agressor, ja que ubica la petició de perdó com a mecanisme que respon al seu interès i presenta que és un moviment lluny de buscar la reparació de la víctima. 

El que sí ha passat desapercebut pels mitjans de comunicació, almenys pels que hem consultat des de Mèdia.cat, és un detall que per una jurista especialitzada en violència masclista com Ricondo no és baladí i que evidencia que la majoria, a excepció d’alguns com 20minutos, no van parlar amb advocades expertes per cobrir el tema i informar-ne. Aquest detall és preguntar-se i explicitar com i per què la carta arriba als mitjans. 

No és gaire difícil percebre que la missiva no va ser escrita per a la víctima, ja que el mateix autor l’acaba amb les següents frases: “demano que aquest perdó sigui comunicat i transmès a la víctima a través dels mitjans dels quals disposa l’Administració de Justícia”. Aquest tipus de cartes es presenten al jutjat de vigilància penitenciària, que són els qui revisen com va la condemna i si s’han de concedir permisos. “Normalment, s’intenta fer arribar el perdó a la víctima a través dels advocats o advocades, que la contacten perquè, sempre en cas que ella ho vulgui, llegeixi la carta”, apunta Ricondo. Però en aquest cas, la carta ha estat filtrada als mitjans i rebre les frases de perdó ha estat imposat a la víctima que, encara que no volgués llegir-la, es troba que el seu cas torna als titulars, cosa que impulsa un nou episodi de “revictimització” de la dona, explica Ricondo.

Una màscara per als agressors

Majoritàriament, la cobertura de la nova informació sobre aquest cas jutjat de violació múltiple va suposar publicar una notícia d’última hora amb un titular que compra la versió del “perdó del Prenda” i afegir una menció dels beneficis penitenciaris que això podria comportar, ja al cos del text. Però hi ha algunes excepcions, com elDiario.es, que de la mà de la periodista Sol Gragera va titular “El principal acusado de ‘la manada’ reconoce la violación y pide perdón por carta para lograr el tercer grado”. En aquest cas, Gragera no compra el perdó acríticament, sinó que el posa en context i el desarticula. I adjunta una bona anàlisi judicial al cos del text. 

Una altra de les bones pràctiques de la cobertura d’elDiario.es és un fet simple, però important: no fa servir el sobrenom “El Prenda” en cap moment, sinó que només usa el nom complert de l’agressor: José Ángel Prenda. “Dir-li ‘El Prenda’ està malament, igual que ho està parlar d”El Rey del Cachopo’ o parlar d’altres ‘Manades’ quan volem dir ‘violacions en grup’”, remarca Magda Bandera, directora de La Marea, mitjà que ha elaborat i incorpora un decàleg sobre com informar sobre la violència masclista. “Els mitjans ens deixem enganyar per una banalització dels mots que acaba evitant que assenyalem amb noms i cognoms els agressors”, afegeix Bandera, alhora que remarca com, així, “els estem regalant la privacitat”.

Ara bé, és cert que, arran de la filtració de la carta, molts mitjans van aprofitar l’avinentesa per publicar perfils molt diversos de José Ángel Prenda. És el cas del mateix El Periódico, que posa de relleu els “orígens humils” de l’agressor, que cuidava dels seus pares o que formava part de Biris Norte, la graderia ultra del Sevilla. Sobre qui són els agressors, cal remarcar que no hi ha característiques socials que permetin establir un perfil, tal i com remarca una guia per informar sobre agressions sexuals elaborada per la cooperativa Almena i AADAS. 

Així com El Periódico posa l’accent en la vida abans d’entrar a presó i en la violació que va perpetrar, altres mitjans, com El Mundo, se centren en la seva etapa penitenciària i expliquen que “és un cambrer excel·lent” o que els seus companys tenen clar que es tracta “d’un perdó fingit”. En cap dels casos parla el protagonista de la notícia. Magda Bandera troba a faltar “un bon perfil, en el qual no hi hagi tòpics i ens serveixi per entendre el discurs dels agressors”. “Sempre posem el focus en què pensen i senten les víctimes, però cal conèixer, sense justificar-ho, què tenen al cap els qui violen”, remarca Bandera, que considera “injust” només sentir la seva veu en contextos molt controlats, com és per carta. 

Calia convertir la carta en notícia? 

Fent una cerca ràpida per Internet sobre la notícia de la carta, notem de seguida algunes grans absències. Cap dels dos mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3 i Catalunya Ràdio) es van fer ressò de la notícia. Tampoc ho va fer La Marea. “No puc parlar pels altres mitjans, però en el nostre cas no ho vam publicar perquè tenim clar que aquestes notícies de violència masclista no les publiquem com a última hora, sinó que cal una lectura crítica i pausada, i no vam poder assumir-ho, per falta de recursos”, explica Bandera. 

Tot i això, reconeix que sí que és una notícia important de cobrir: “Hem de recordar que si no ho expliquem nosaltres, algú ho farà i potser no ho farà com cal”, diu, a més de considerar que aquest cas ha estat “important per al país”, en referència a què el judici d’aquesta agressió masclista en grup, i la mobilització feminista que va comportar, ha estat la guspira d’un canvi legislatiu, amb la llei de la Llibertat Sexual, més coneguda com a llei del ‘Només sí és sí’. 

Ara bé, encara que Bandera reconeix la necessitat de cobrir els fets, critica que molts mitjans hagin optat per reproduir íntegrament la carta i publicar-ne les imatges: “No és un document històric i no l’hem de tractar com a tal”. També l’advocada Sònia Ricondo dubta de la idoneïtat de publicar el manuscrit: “crec que pot ser molt dur per la víctima, perquè veure publicat quest document la fa tornar a passar per tot el procés i pot suposar un escull per la seva recuperació”, explica. Aquesta mateixa reflexió va aparèixer en mitjans com Antena3, que en el programa Espejo Público discutien sobre la “revictimització” a la qual es podia estar sometent a la supervivent de l’agressió. Això sí, mentre mostraven en pantalla la carta.

Per Ricondo, haver reproduït “acríticament” la missiva podria canviar la visió que part de la població podria tenir de l’agressor. “Passa a ser una víctima/heroi, que ens explica com de malament ho ha passat”, observa l’advocada. Detecta que generalment “s’ha comprat el perdó” i se li ha donat un ressò mediàtic molt diferent al que va tenir la dona supervivent de l’agressió, que va ser “qüestionada i investigada”, afegeix.

Controlar com es recull la veu, ja sigui de manera directa o indirecta, dels agressors és un dels punts destacats del manual de recomanacions per informar d’agressions sexuals, elaborat per Almena i AADAS. A més de no reproduir les seves paraules de manera acrítica, recomanen presentar els agressors com a autors d’un delicte i no permetre que es justifiquin.

Per altra banda, el que recomana la guia és cobrir les informacions sobre agressions sexuals amb fonts d’informació que “permetin contrastar l’autoritat de les fonts oficials, que la majoria de vegades no tenen una mirada de gènere”. El document remarca que comptar amb la veu d’expertes i entitats feministes és “apostar per un canvi informatiu que aporti noves mirades i que ens situï en el centre de la informació”, alhora que “una manera d’oferir eines a dones que hagin patit una agressió sexual perquè sàpiguen on recórrer en cas de necessitar-ho”.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.