Primícia! Segons us avanço, no us explicaré res que no sabeu, però quedava bé posar primícia per cridar l’atenció. Cal subratllar una cosa: part del periodisme, especialment el que s’exhibeix per xarxes, ha convertit la nostra professió en una batalla per poder dir més vegades que avances alguna cosa que en un interès per treure notícies de debò. Signes d’admiració, primícies en majúscula, segons-us-avança aquest mitjà que és el millor que hi ha i altres fórmules que venen a dir: jo ho he tret primer, i per tant m’has de llegir/mirar/escoltar a mi. Compte: que hi hagi exclusives per molts anys i que els mitjans en treguin pit. Però que això no ens faci perdre de vista que se n’està abusant, que l’abús distorsiona el concepte d’exclusiva i que acabem venent primícies que són anècdotes: es fan obertures de webs i butlletins que sense aquesta etiqueta no passarien de ser breus. Tots hi caiem: qui estigui lliure de pecat que tiri la primera primícia.

Això el mitjà que té la sort de poder avançar alguna cosa, però, i els altres? Aquí entrem en la tristíssima, mandrosa, i generadora de vergonya aliena batalla de la cita, de les més lletges dels episodis de mirar-se el melic que omplen la nostra professió. Citar. Un verb prohibit en algunes redaccions, potser també a la teva, que tenen com a principi inexcusable que mai s’ha d’explicar que una notícia l’ha tret un altre mitjà. De què tens por, que canviïn tots en massa cap a l’original? Que el teu petit ego fràgil quedi tocat, Bob Woodward català? Creus que algú pensarà que has deixat de ser el temple de la veritat perquè per una vegada, una de sola, diguis que un altre ha fet bé la feina? No t’equivoquis. Citar és inexcusable. No només perquè obviar-ho sigui una manca de companyerisme i mal perdre. També, una manca flagrant de professionalitat, perquè li amagues la font al lector. “Oh, és que he fet una trucada i m’ho han explicat a mi també”. Felicitats, has fet un pas elemental i bàsic. Ara ho expliques com tothom, ho ha avançat tal i ho has pogut confirmar.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2021

No podem negar que genera situacions ben divertides. Per no haver tret una exclusiva i no voler repicar-la, veiem mitjans que sis o set dies després expliquen als seus lectors/espectadors/oients el desenvolupament d’una notícia que originalment van obviar; es fan filigranes absurdes per citar sense citar i altres contorsionismes per no acceptar la realitat. O ja directament es parla de “filtració” per injuriar la feina dels altres, que ja se sap que tot allò que saps tu és una exclusiva, i el que saben els altres és una filtració.

La guerra de la cita crea una altra subcategoria d’afectats: els no citats, que acostumen a convertir les xarxes en la seva ploramiqueria. És constant: A treu una notícia, B la repica sense citar-la, i A i els seus companys comencen a fer tuits lamentant que no se’ls citi amb contundència, alliçonant el mitjà dolent i desfent-se en lloances cap al seu company/a per la professionalitat i per com honra l’ofici. Que tota la raó i tot el dret a queixar-se que tenen no amagui que, des de fora, alguns tuits semblen voler destacar més que s’ha avançat una notícia que la importància de la notícia en sí. Una simple reclamació d’atenció, el que en argot tuitaire i en castellà es diu voler casito.

En general és un mal de tots, que l’ego ens fa perdre de vista un element bàsic del periodisme, que és que traiem les notícies per explicar-les a algú, no per posar al nostre perfil de Twitter que ho hem fet abans que ningú. On queda el lector/oient/espectador? Quan un mitjà es destaca com a venedor d’exclusives pot generar en el fidel una sensació d’encert, i en l’esporàdic una curiositat per saber-ne més. Però en l’abús hi ha l’efecte contrari: pensar que a qualsevol cosa se li diu primícia i que és un concepte més per generar clickbait. Perquè ja hi ha moltes exclusives que no donen prestigi, sinó clics, i així l’element de distinció dels periodistes ha passat a ser un simple instrument més de màrqueting.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.