En Març Llinàs (Palma, 1994) és guionista, humorista i formador en matèria de gènere. Acostuma a explicar de seguida que és trans, i el febrer del 2020 va començar un podcast en què durant un any va narrar mes rere mes les seves experiències i reflexions després d’haver començat a prendre hormones, Mòbil, cartera, claus, “l’únic podcast on la veu del presentador canvia a cada episodi”. Actualment fa una secció setmanal a Els experts d’iCat, i en aquesta entrevista parla amb Mèdia.cat sobre la representació de la realitat trans als mitjans de comunicació i als productes audiovisuals.

Per què vas apostar per fer un podcast quan vas començar a hormonar-te?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2021

La idea era retratar aquest moment únic, perquè si parés d’hormonar-me sí que hi hauria coses que són reversibles, però el canvi de veu no. Es queda així. Això seria un canvi que no passaria mai més i volia retratar-ho. Jo tenia clar que volia fer un seguiment del trànsit amb hormones —perquè el trànsit, dir que em deia Març i que volia que em tractessin en masculí, ja l’havia començat feia anys—, però no sabia com fer-ho. Havia vist molts vídeos de gent que es grava fent el trànsit, i que penja cada mes una cosa ensenyant-te si li ha sortit un pèl o no, però no m’interessava mostrar tota aquesta part de “jo i els meus canvis físics”, sinó que preferia retratar un discurs, i el canvi de veu era una excusa bastant bona, perquè “veu” és sinònim de “discurs”. Jo havia vist molts vídeos de persones trans transitant que duren un minut i on passa tot molt ràpid; passen d’estar molt tristos a molt contents, de ser uns lletjos a ser guapíssims, i és tot com “uau!”, però no has pensat res en set anys en què has fet tot aquest canvi? Tenia ganes de donar espai als dubtes que pots tenir, o les reflexions que pots anar fent, i per això vaig decidir fer un podcast i no vídeos.

Els mitjans centren massa el fet trans en els canvis corporals?

Sí, tot allò trans en els mitjans està centrat en el canvi, i totes les trames que veiem de persones trans són de gent que no ha transitat, o que fa el trànsit, o que ho descobreix, o que està desesperada per aconseguir l’hormonació… És una trama molt característica, i a mi em sembla una mica morbós reduir la realitat trans a allò corporal, als nostres problemes amb el cos i a tots aquests conflictes que en realitat van més enllà, que són més de gènere i de construcció social; a tothom li assignen un gènere, i per tant d’alguna manera tothom performa o no en funció de si li va bé o no. He vist molts documentals i sempre és el mateix: “abans estava molt malament i ara sóc molt feliç”. O coses més dramàtiques; recordo una mare a un documental sobre menors trans a TV3 que plorava i deia que havia d’entendre que la seva filla s’havia mort i que havia nascut un fill… Quin drama! Si no havia mort ningú! Aquesta dona no estava preparada per participar en aquest documental, i més enllà d’això, per què donen veu a aquestes vivències que estigmatitzen el trànsit?

Sempre hi ha discursos de tota mena i potser els mitjans tendim a simplificar, no?

De fet, hi va haver una crítica a aquest documental per part de Joves Trans, que els van retallar perquè el seu discurs no era molt clar, no anaven cap a tio o cap a tia… “no feu un discurs net, per tant ho traiem”. Després es va tornar a emetre amb la seva part més completa, però sí, és una qüestió d’on poses el focus i en què et centres. Jo crec que la simplificació està molt relacionada amb que les coses complexes, si les explica una persona de fora, les vol simplificar molt més. Potser l’ideal seria que les mateixes persones trans fessin el documental. De totes formes ni això seria suficient, perquè les persones trans no pensem totes el mateix i no ho vivim igual.

Justament al penúltim capítol del podcast decideixes incorporar-hi més veus a part de la teva.

Sí, triant l’única qüestió que tenim en comú moltes persones trans, que és el tema del nom, perquè vulguis o no en algun moment, encara que no te’l canviïs, t’ho planteges. Ho vaig fer per donar a entendre que jo tinc una determinada vivència però cadascú entén aquest procés d’una manera i crec que és interessant que se sàpiga, perquè potser no coneixes tanta gent trans, i quan coneixes una persona et penses que som totes així. Igual que quan coneixes un italià i penses que tota Itàlia és així, passa el mateix amb qualsevol persona d’un col·lectiu desconegut.

En relació amb això, en una entrevista que et van fer al podcast Gent de Merda plantejaven que no pel fet que una persona pública tingui exposició pública hagi de ser una referent, i tu deies que per força al final ho acaba sent.

Pel mateix motiu que intentem simplificar allò complex, a la que veiem un discurs que entenem és com “d’acord, és això, ja ho he entès”. No sé si hi ha gaire solució a això, i crec que passa amb tot, no només amb el tema trans. Generalitzem molt i tenim aquesta tendència.

Però hi ha qui té una preocupació per generar referents. Tu la comparteixes?

Jo crec que es tracta simplement de donar espai. Jo no estic fent coses per convertir-me en un referent de res, sinó que estic explicant la meva realitat, i crec que és una realitat que està relacionada amb la realitat de tothom, per molt que hagin pensat que la realitat trans és una cosa aïllada. A mi això m’ha costat d’entendre. Quan em vaig adonar que era trans se’m resistia molt haver d’acceptar que jo era estrany, que em passava alguna cosa que no li passava a la resta. En realitat tothom juga una mica a aquest joc [del gènere] i per tant crec que val la pena entendre’m perquè t’entendràs també a tu, no? Però no ho he fet per fer-me referent de res, sinó per compartir.

I més enllà de generar-los, no trobes que quan tenim algun malestar envers la norma, sigui per identitat de gènere, per orientació sexual o pel que sigui, sentim una necessitat de buscar referents?

Molt forta, evidentment, perquè en els llibres de l’ESO no hi eren. També me n’adono que els discursos que fem són per explicar-nos. No saps la d’hores de les nostres vides que dediquem les persones no normatives a explicar-nos, encara que no ens ho demanin, però al final és com que primer m’has d’entendre, després parlem del que vulguis. En els monòlegs me n’he adonat que si no faig un bloc en què explico que sóc trans, no t’escolten igual. L’altre dia vaig anar a un micro obert, que és on vas a provar text, per preparar algunes coses per un monòleg al centre de noves masculinitats que han obert a Barcelona, i no volia fer tot el material que tinc sobre que sóc trans, volia anar directament al tema de les masculinitats. Vaig dir molt de passada que sóc trans per treure-m’ho de sobre, però llavors la resta no s’entenia, i és un rotllo, perquè em donen set minuts per provar text i sempre hauré de dedicar-ne tres a explicar-me bé.

Març Llinàs durant una actuació en un monòleg. Foto: Ajuntament de Barcelona

Març Llinàs durant una actuació en un monòleg. Foto: Ajuntament de Barcelona

Pensant en sèries em ve al cap Merlí, que és molt criticable en molts aspectes, però recordo que a la primera temporada la trama del fill del protagonista, que és gai, em va semblar un ganxo.

Totalment, no sé si ho fan com un ganxo o els funciona com a tal… Som persones assedegades de representació. Me’n recordo, sobretot quan era adolescent i m’identificava com a lesbiana, que davant qualsevol trama, minitrama, personatge ultrasecundari que ho fos, jo sentia que necessitava veure allò. I clar, després penses que ser lesbiana és viure a The L World i se’t fa un biaix molt estrany, perquè tu no vius a Los Angeles, però és l’únic que has vist. Alhora, no sé com haurà impactat Merlí a les persones heteros que no han tingut cap contacte amb aquesta realitat. Imagino que deu haver estat útil normalitzar un personatge que tu t’estimes i que és gai. No sé per qui va millor, si pel col·lectiu o pels heterosexuals.

Potser aquest tipus de representacions obren més portes per qui està més a prop de la norma?

Jo m’ho plantejo. El programa Tabús de TV3 ha estat molt criticat, però alguna vegada m’ha agradat, perquè m’ha acostat d’alguna manera unes realitats que jo no tenia a prop i he fet una breu introducció. Després vaig veure el programa que van dedicar al col·lectiu LGTB i em va semblar fatal. Ho vaig trobar molt insuficient, que no explicaven res… Però potser a algú que no hi estava gens relacionat li va semblar prou. Potser volem col·locar tooot el discurs a sac, però no pots anar així, perquè tampoc guanyaràs molta audiència en aquest sentit. 

Com valores la presència de la diversitat LGTBI a la ficció?

Crec que va creixent, tant a nivell local com internacional. Ara bé, no tota representació és vàlida. Que a algú que de sobte li vingui de gust fer una cosa sobre trans, jo crec que no aporta res, sincerament. Hi ha un punt de mico de fira que s’ha vigilar. Està bé que s’introdueixin personatges no normatius, però sobretot jo crec que és més un tema que s’introdueixin als equips de guió, de direcció, de producció… Perquè llavors ja és directament un altre paradigma, una altra manera de pensar.

És a dir, que una cosa portarà a l’altra?

Exacte. Jo no m’imagino que a una persona del col·lectiu LGTB se li acudeixi fer una història només amb persones heterosexuals. Bàsicament perquè no és la nostra normalitat. Si no tens gent LGTB en els teus entorns i et veus forçat a incorporar un personatge LGTB, perquè és veritat que s’ha de representar la diversitat, et queda un personatge que és un bolet. El mateix passa amb les persones racialitzades, jo també m’ho plantejo quan he escrit alguna cosa de ficció i he dit: “hòstia, tothom és blanc”. Pots dir “doncs que l’amiga sigui negra”, però hi ha un perfil de personatge que és l’amiga negra i estàs fent exactament això! Quanta gent racialitzada tens als teus entorns? Això és una cosa que t’has de preguntar, t’ho has de mirar i t’ho has de treballar, però la inclous o no la inclous? Per mi la solució seria incloure persones racialitzades a l’equip.

I si s’incorpora amb el càsting? Aquest personatge hauria de tenir conflictes específics pel fet de ser una persona racialitzada?

Crec que tindria conflictes propis però que es poden incloure després, afegirien una capa de complexitat en aquest personatge que inicialment no se li havia posat. No es tracta que tota la seva trama giri al voltant del fet que és una persona racialitzada, sinó que és una persona racialitzada que té aquesta trama. Passa el mateix amb les persones trans. Per exemple, a Euphoria hi ha el personatge de la Jules, que és una noia trans i em sembla un personatge molt xulo perquè no estava pensat perquè fos trans, però van triar aquesta actriu. Ho van incloure, perquè és una persona trans, però no és la seva trama. És una adolescent que s’enamora o que li passa el que sigui, i jo crec que precisament per això és el millor personatge trans que tenim. I em sembla insuficient.

A banda d’Euphoria, què destacaries en aquesta línia?

Per mi el top és Transparent, que és una sèrie molt criticada, l’actriu no és trans i això és un error, però l’equip que la fa és trans i això es nota. Els actors i les actrius són les cares visibles, i és veritat que necessitem un imaginari visual de saber quina pinta fa una persona trans, però justament és el personatge trans més realista que he vist a nivell d’aspecte. No són les models de Pose o la Jules d’Euphoria, que també és model. És una persona super normal, a més una dona gran, i s’agraeix.

Aquestes sèries, però, es troben en plataformes de pagament. Pensant en el que es fa a l’Estat, per exemple Atresmedia va fer Veneno però també només a la seva plataforma digital. Sembla que aquesta representació no arriba a la televisió oberta o als horaris de més audiència, no?

Crec que aquí el més públic que conec sobre la realitat trans és Oh My Goig a Betevé [una sèrie en què ha treballat l’entrevistat]. No em sona res més en obert. Però de Veneno hi ha coses que m’agraden molt, també. Em sembla una representació que necessitem, que és digna d’aplaudir, i és una sèrie maca, ben feta, que també s’agraeix. La fan molt digna i donen una versió de la història que crec que no s’havia vist mai d’aquesta manera, però és problemàtic si només tenim Veneno. Necessitem més, perquè no deixa de ser la història de sempre d’una dona transsexual prostituta que rep violència. Falta representació, falten persones trans que agafen el metro, que van al súper i ja està, res espectacular. D’una altra banda tenim Transparent, que són gent milionària. No hi ha una persona trans del Guinardó que li passi el que sigui. Evidentment mai serà una representació ultracompleta perquè no li pots demanar a un producte que ho faci tot, per això dic que com més millor.

Necessitem un Friends més divers?

Sí, per exemple.

Que justament Friends quan va arribar a una plataforma digital va rebre crítiques des de les mirades actuals. Què els podem demanar a les sèries del passat?

Em fa molta gràcia veure coses que no t’havies plantejat i que de cop et cauen a sobre i dius: “merda”. Està molt bé que es critiquin, que em diguin que Friends és de blancs, i que jo me n’adoni que no hi havia caigut. Ho agraeixo. Però tampoc crec que la solució sigui treure capítols o treure Friends de Netflix, sinó això, crear un altre Friends. L’altre dia vaig anar a veure James Bond i em fa gràcia perquè el James Bond segueix sent el James Bond, però li han posat un univers que no és tan normatiu. Arturo Pérez Reverte s’ha posat molt nerviós per una escena en què una tia negra el porta en moto. Al públic de James Bond clàssic els sembla una merda, perquè no entenen què està passant, però per la gent que no aniria a veure James Bond o vol alguna cosa més moderna, és insuficient el que està passant. D’acord, James Bond, et porta una tia negra en moto, però no deixes de ser el James Bond. No sé si la qüestió és canviar el que ja tenim, no sé si canviaràs el James Bond. Potser hauràs de fer una altra cosa.

Quin diries que és el paper de l’humor per plantejar aquestes qüestions?

L’humor és una eina que m’ajuda moltíssim a la vida, i crec que a la que has rigut una mica partim d’una altra base i ja et puc explicar altres coses. I a més és una eina per allunyar-se del drama que ha acompanyat sempre les trames LGTB que comencen. Ara ja no veiem morir les lesbianes, ja ho hem superat i les lesbianes no moren, però sí que veiem morir les persones trans. Per tant una mica d’humor no està malament, no? Si jo t’explico la meva situació dramàtica de ser una persona trans i no encaixar i no sé què, però t’ho explico amb risillas perquè puc afrontar-ho d’aquesta manera, m’entendràs millor. Jo crec que amb l’humor la gent es desarma. No et ve en plan: “oh, feminazi, no sé què”. Si li expliques amb una mica d’humor potser riu i tot, i li estàs dient el mateix. 

Ara bé, s’ha de demanar a la gent que t’ho expliqui tot amb humor? No. Podem tenir discursos enfadats, podem tenir discursos dramàtics… Cadascú que ho faci com li vagi bé. Però que ho fem nosaltres. No suporto un discurs dramàtic per part d’algú de fora! I tu què saps si la meva vida és un drama o no? A tu t’ha semblat dramàtic perquè no en tens ni idea, però jo considero que la meva vida és molt digna i per tant m’agradaria explicar-ho des d’aquí. Començar des d’aquí, des d’aquesta dignitat, i després ja si vols et faig un drama.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.