Mai. Cap ni un. Ni de casualitat quan anaven a buscar cromos de la Lliga, bolígrafs o xiclets. Ni els de setze, ni molt menys els de dotze: no hi ha cap alumne de l’Institut que hagi anat mai a comprar un diari en paper. 

“I llegir-ne, en llegiu, en digital?”, pregunta el docent. També periodista. I per tant, un pèl nerviós i fregant la lliçoneta boomer.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2021

A Batxillerat es poden comptar amb els dits d’una mà els que ho fan. 

No miren diaris generalistes (per descomptat, tampoc els compren, com els seus homòlegs de l’ESO). Però tenen claríssim per què no ho fan. Tots ells. No és només un signe dels temps, la competència ferotge amb l’infotainment a Internet. “La pèrdua de credibili…”. No és que estiguin més entretinguts amb altres coses. No. És més greu: no els parlen a ells.

L’alumnat argumenta que no s’hi tracten temes del seu interès. No perquè aquests interessos es redueixin a Rauw Alejandro, el Valorant o els balls de TikTok. 

Precisament d’això es queixen: del paternalisme extrem amb què els mira la societat. Del gap generacional que hi ha entre qui decideix què és notícia, com es tracten les informacions, i ells.

No tenen mal olfacte. Intueixen que les informacions, excepte en comptades ocasions, no les redacta algú jove. Ni tan sols es consulta els joves. I que quan es fa, és un neteja-consciències. Ho explicava a un vídeo al seu canal Laura Grau: youngwashing pur

Quants periodistes under 30 hi ha a les redaccions? A quants joves es crida a debats per parlar de temes que no siguin la seva pròpia defensa vers la suposada irresponsabilitat que segons els mitjansdemostren sempre? 

Recordem que els joves actuals, els adolescents d’avui dia, aquesta darrera generació, són un col·lectiu que va estar tancat any i mig en un moment de més efervescència que les sals de fruites ENO en contacte amb l’aigua. I que se’ls va titllar per part dels mitjans de poc menys que els perpetradors de la recaiguda en la Covid amb les seves quedades furtives al parc. 

Hi haurà qui pensarà, i estarà cometent una discriminació per motius d’edat (edatisme), que els joves només intenten trobar l’oportunitat per a abaixar-se la mascareta. Per a passar de tot. Bé, potser això de la mascareta sí, però… 

Els joves no passen de tot. Estan inquiets, i molt. Pel sistema educatiu: la etziben– “maleïda” selectivitat. Els feminismes i les qüestions de gènere. La salut mental. Tenen una visió crítica, incentiven debats i reflexions al voltant d’aquests temes a classe. Amb una assertivitat i una precisió lèxica molt per sobre del que jo vaig viure ja no a l’institut, a la carrera!

Però cap d’aquestes informacions les han vist en un diari de paper. I molt rarament ho han fet a un digital. Perquè cada cop que els obren, ells són els responsables d’alguna calamitat. La darrera, les macrobotellades i la “violència desmesurada”. Una violència sense perfil, com analitzava Jaume Funes al diari ARA: no hi havia prototip de violent, insistia. Però per altres mitjans, tots ho eren de violents. I això pesa.

Un fet similar ja es va viure amb les protestes per la sentència del Procés fa un parell d’anys. Els mitjans van trigar dies a deixar de banda el prejudici i construir un relat més versemblant: els joves no eren radicals violents, eren actors polítics. Amb una protesta canalitzada, en casos molt excepcionals, per la violència.

Cada cop que un mitjà convencional relaciona un jove amb la citada violència, la inconsciència o la rebel·lia de forma gratuïta, està perdent un futur lector. 

I amb les macrofestes van cavar-se la tomba. 

El paper és tan del passat com el pergamí. I, en comptes de fixar-nos on s’informen els joves, la cultura digital imperant, parlar-ne críticament i obertament, també infamem per sistema sobre aquestes fonts: “L’Ibai guanya massa pasta”, citaven molts mitjans després del Twitch Leaks d’uns dies enrere. L’Ibai és una marca d’un potencial social espectacular, pensem en el body positive que exerceix, per exemple. Així ho veuen els joves. I el Xokas, segons els mitjans, un mal exemple, mal parlat i superb; el Xokas és un altre comunicador brillant.

El gallec, un dels top de Twitch, explica perfectament perquè es generen tants diners a la plataforma, amb informació contrastada i perquè el camí empresarial de la creació de contingut no és per a tothom. Perquè cal tenacitat i sort; no és qüestió de deixar els estudis perquè sí i dedicar-se a l’stream a la lleugera. Però més enllà d’això, el segueixen perquè no els alliçona. No els tracta com a babaus.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.