El Sheriff no és fàcil d’impressionar. Jo de vegades em pregunto per què no vaig voler aprendre fotografia. Gaudia descobrint mirades i històries emmarcades per l’objectiu d’una càmera. Vides narrades a través d’imatges; conflictes, guerra i misèria. També revoltes, resistències, supervivència i vida. Admirava profundament la seva feina, però sabia que mai no podria arribar a impressionar-lo. Potser per això, perquè sabia que mai no podria, no em vaig molestar en intentar-ho.

Escric des de fa més temps del que soc capaç de recordar. De vegades com a teràpia, altres per ràbia o amor. Per narrar, per deixar empremta. Crec que tots dos sabíem que la fotografia no seria mai la meva manera d’intentar explicar el món. Ara, amb deu tímids anys de carrera i desenes de reportatges que omplen llibretes, m’adono que no he escrit mai ni una sola línia sense pensar en ell, sense desitjar que algun dia sigui ell qui fardi dient “jo vaig ser el seu mestre”.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2021

Juan Carlos Tomasi va néixer a Madrid l’any 1959 i ha dedicat la seva vida al fotoperiodisme. Potser de forma vocacional, potser fins i tot irracional, vorejant límits perillosos, arriscats i, crec, sovint poc valorats. La Revista 5W acaba de publicar un nou número de la seva col·lecció Voces, una conversa entre Anna Surinyach i Juan Carlos Tomasi titulada El compromiso de la fotografia que recull reflexions dels dos fotoperiodistes al voltant de la seva visió de la professió, una visió que en molts casos comparteixen i que en molts d’altres sumen aportacions diferents que creen la millor combinació. “Quina és la gran diferència entre una foto i una imatge? La tesi. Si no hi ha tesi, no hi ha fotografia”, qüestiona Tomasi.

Jo no sé fer anar una càmera, no sé mesurar la llum i amb prou feines enfoco bé, però sé moltes altres coses. Sé que no es pot retratar ningú sense demanar permís i sé que no es poden fer fotografies sense mostrar un immens respecte a qui hi ha a l’altra banda. Sé que les imatges han d’explicar coses i sé que no tot s’hi val. També sé que es pot explicar l’horror sense robar la dignitat. La majoria d’aquestes coses les vaig aprendre en una petita habitació sense finestres que feia de despatx d’audiovisuals a la seu estatal de Metges sense Fronteres, a Barcelona. Però moltes d’altres les vaig aprendre al bar, quan col·legues i companys de professió passaven a veure en Tomasi per la capital i m’agafava de la caputxa perquè baixés amb ell. Jo, amb vint anys, escoltava històries dels Balcans, de Ruanda o de Síria mentre mirava de retenir-ho tot al cap sense gosar treure una llibreta per prendre apunts.

Més enllà de la profunda admiració i les ganes de fer un homenatge a tants anys de professió, aquestes línies volen també ser un clam a la figura del mestre. Un clam a la transmissió de coneixements, de valors i de reflexions que enriqueixen l’aprenentatge d’una manera diferent, i sovint més intensa, que qualsevol aula universitària. Si hi ha diferència entre fotografia i imatge també n’hi ha entre fotografia i fotoperiodisme, entre retratar i narrar. Reflexionar sobre la distància existent entre prémer el botó de la càmera i repensar tantes vegades com calgui què és el que volem explicar, de quina manera i quin impacte volem generar, és imprescindible per a la professió en general.

Conscient que cada època o etapa impacta de forma diferent, en més o menys grau, en la nostra professió i sense ànims de pontificar, és cert que la imatge ha pres un protagonisme molt rellevant a nivell comunicatiu i periodístic. La socialització i l’accés a les noves tecnologies i sobretot a materials i equips ha permès una important i interessantíssima diversitat a l’hora d’explicar el món. Cal afegir, a més, el fet que amb un mòbil tothom dugui una càmera de foto i vídeo a sobre, que genera imatges que tranquil·lament poden obrir un TN. Tot i això, de vegades hi trobo a faltar narrativa. Anem a toc de pito, de titular, d’imatge, de mani, de foc, de barricada i fins i tot de pastera. La immediatesa de tot plegat s’ha cruspit la narrativa pausada d’una feina fotoperiodística, sumant-hi, sobretot, la precarització del sector. Qui compra i fa viable un reportatge de fotografies fet amb temps, respecte i investigació? Ha de ser la nostra feina militància? Preguntes, evidentment, també aplicables al text i als reportatges en profunditat.

Del mestratge que vaig rebre, però, se’m desperten milers de preguntes que no només no he pogut respondre sinó que sé que potser no tenen una resposta absoluta. Algunes d’elles es recullen al recentment publicat La memoria del olvido, un recorregut pels 25 anys de Metges sense Fronteres mitjançant la càmera d’en Tomasi. D’altres, sé que tindré la sort d’anar resolent-les gràcies a l’Anna Surinyach, que des d’abans d’aquella habitació sense finestres va decidir construir un preciós camí al voltant del fotoperiodisme, recollint el testimoni del mestre, modelant-lo i millorant-lo amb cada fotografia. Ella no només va ser deixeble, ella va erigir-se amb nom propi construint una de les mirades més interessants i respectuoses del fotoperiodisme actual.

A ells, l’etern agraïment. Els dec tot l’aprenentatge que mai no copsaré en imatges, però que és el meu tresor més preuat. Per ser la millor escola, per ser els millors mestres, per continuar deixant empremta i per ser estel en un camí d’errors i encerts. Perquè gràcies a vosaltres, mestres, jo de gran vull ser una bona periodista.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.