Fa uns anys vaig escriure per a Diagonal Periódico “La precarietat que mai será noticia” , el títol feia referència a que la precarietat laboral dels periodistes és invisible als mitjans, com també ho solen ser les  lluites sindicals de la professió. I això està passant amb la lluita sindical de betevé, de la qual gairebé no se’n parla entre la professió i que crec que se n’hauria de parlar més. Es tracta d’una lluita emblemàtica que comença amb treballadors externalitzats amb diferents productores: una externalització il·legal de treballadors que havien de ser públics i internalitzats. Això segons sentència judicial. Una pràctica, malauradament, molt habitual a televisions públiques. El que no és habitual és que els professionals s’animen a denunciar una empresa -en aquest cas pública- per ser internalitzat i que a més ho aconsegueixen. 

Doncs els nou acomiadats que va anunciar betevé al juliol estan entre aquests que van denunciar l’externalització. S’ha acomiadat, això sí, dintre dels terminis legals per fer-ho. Per això hi ha mobilització sindical: visible de forma permanent als perfils de twitter @sombeteve i @salvembeteve perquè són acomiadaments legals, sí, però inacceptables. Alguns parlen de càstig, altres d’acomiadaments injustos i la direcció de l’empresa d’acomiadaments necessaris per a garantir la viabilitat de la televisió pública local. El que està clar és que aquests nou acomiadaments compten amb el rebuig de la plantilla. 

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2021

En el tractament mediàtic que he vist -sense ànim de ser exhaustiu- sobta que els mitjans hagin comprat el discurs de la direcció de betevé que parla de dèficit i que situa les internalitzacions com a corresponsables d’aquest dèficit. Així es posa de manifest en aquestes notícies d’El Nacional, El Periódico ,Comunicació 21, o l’Ara  -que només li dedica una frase a la postura del comitè- entre moltes altres. És a dir, el missatge que es transmet és que complir amb la llei genera dèficit en una empresa pública que el que fa és garantir un dret bàsic en democràcia: el dret a la informació. A ningú no li grinyola tot això junt? Una empresa pública -que necessita produir en aquest cast continguts per garantir l’accés a la informació local- té dèficit per complir amb la legislació laboral o perquè necessita més finançament? No mereix la funció social que realitza betevé una inversió major? Quin preu i quin cost té i ha de tenir garantir el dret a la informació amb informació local? Com es reparteix la massa salarial de betevé que es vol retallar? Preguntes que gairebé ningú es fa, i que, ni molt menys, ningú respon. 

Quan va sortir la informació dels acomiadaments al juliol -entre els mitjans que he trobat- l’únic que comptava amb la contrapart del comitè de forma proporcionada era la mateixa betevé. Tinc la sensació que, en tot aquest tema, l’opinió dels acomiadats, dels sindicats o del comitè de la televisió pública local, no es té en compte. S’ha comprat de forma acrítica la posició de l’empresa que gairebé responsabilitza a l’acció sindical del suposat dèficit. I dic suposat perquè el comitè també ha qüestionat que hi haja dèficit. Quan la contraargumentació està disponible al blog del comitè de la televisió pública local: Manifest del comitè de betevé i la Carta oberta Ada Colau. Tant la referida als acomiadaments com a la “reducció de la massa salarial”, un intent fallit d’eufemisme. 

Al setembre quan el comitè va convocar una vaga per la Mercè, els sindicats van tenir més quota mediàtica. Però les informacions se centren més en la vaga en sí i els seus horaris que en l’argumentari del comitè o el que qüestione tot el relat de la direcció de betevé. Són els exemples d’El Nacional, Tot Barcelona, El Triangle o ACN.  Una vegada més és betevé qui millor aborda la informació

La ciutadania mereix conèixer les dues versions per poder escollir que garanteix millor el seu dret a la informació. Val a dir que el comitè posa l’accent en la despesa anterior de les productores i que és enganyós comparar massa salarial anterior a les internalitzacions i l’actual perquè a l’anterior caldria sumar-li el cost de les productores. 

Fa uns anys vaig ser coordinador de la Xarxa pel Dret a la Informació i la Comunicació, impulsada pel Sindicat de Periodistes de Catalunya, i si algun sentit té el periodisme és garantir el dret a la informació, pilar fonamental de la democràcia. Si els debats polítics i socials es produeixen des d’arguments de part -com ara els de la direcció de betevé- presentants com a objectius i com l’únic relat sobre aquest tema, i s’invisibilitzen els arguments de la contrapart -en aquest cas el comitè- estem impedint el debat democràtic sa i necessari sobre quin model de televisió pública local volem a Barcelona. Un debat que s’ha de produir no en termes tècnics i burocràtics de estricta gestió empresarial, sinó també polítics, socials i laborals. 

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.