Abusos als camps de maduixes” és un reportatge d’investigació que denuncia, a través de tres testimonis i múltiples fonts, els abusos laborals i, en alguns casos, sexuals que pateixen les dones marroquines que treballen a Huelva durant la campanya de recollida de la fruita. El treball és fruit de la investigació dels periodistes Maria Altimira, Quique Badia i David Meseguer i del fotoperiodista Pablo Tosco, i ha rebut recentment el premi Lorenzo Natali 2021 de la Comissió Europea. Parlem amb Maria Altimira i Quique Badia sobre per què van decidir tractar una qüestió com aquesta, com van desenvolupar la investigació i els entrebancs que van trobar per fer un reportatge que posa de manifest vulneracions de drets greus que no són fets aïllats.

Cada any, quan arriba la campanya de recollida de la fruita acostumem a sentir parlar de la situació de gran precarietat que viuen els temporers, però és menys habitual sentir la veu de les jornaleres. Què us fa posar el focus en les dones marroquines que treballen als camps de Huelva?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2021

MARIA: El tema ens crida molt l’atenció perquè durant molts anys surten articles sobre abusos: primer en relació a homes i després a dones que venen per la via legal. És a dir, que les contracten en origen, on l’estat espanyol té el control de supervisió. Se’n parla sempre amb veus anònimes i sense que aquestes notícies tinguin continuïtat, però es parla de coses molt grosses: d’explotació laboral i d’abusos sexuals. Aquestes notícies apareixen i aquestes persones que tenen nom i cognom no tornen a sortir en cap mitjà de comunicació, però hi ha una certa continuïtat, alguna cosa que ens fa sospitar que això no és un cas aïllat. 

QUIQUE: Cal dir que quan vam començar a investigar ja hi havia alguna cosa publicada sobre aquesta qüestió, si bé és cert que no s’havia explicat pràcticament res de les condicions de vida d’aquestes dones al Marroc, que és clau per entendre per què pateixen aquestes violències. El focus el vam posar en les temporeres de Huelva perquè crèiem que hi havia marge per aprofundir en situacions que ja havien estat explicades, així com per connectar els punts per provar de mostrar una fotografia d’aquesta realitat una mica més aproximada.

Qui són aquestes dones? 

QUIQUE: Es tracta de dones d’entorns rurals, ja que, segons ens van dir, a les dones de ciutat se les descarta al primer procés de selecció en origen. I això fa que gairebé sempre siguin dones que no parlen res més que el darija, la variant dialectal de l’àrab en aquella zona. Aquests condicionants fan que la comunicació sigui molt difícil, i això explica en bona part per què l’únic cas judicialitzat ha estat fruit d’un cúmul de casualitats i de la implicació desinteressada dels juristes que el sostenen. 

MARIA: Estan triades amb un criteri inconstitucional que és que siguin dones mares de menors per assegurar la seva tornada al Marroc i no trobar-se problemes perquè hi ha persones sense els papers en regla. Són dones que depenen d’aquests ingressos per mantenir les famílies. Veiem que aquestes persones tenen un perfil molt vulnerable, de manera que és molt dificil que arribin a denunciar els fets. Pel que ens diuen sindicats i persones que les han ajudat, no tenen prou recursos ni prou gent al seu entorn per tirar endavant aquestes denúncies. Com pot ser que aquestes dones que venen per la via de la contractació legal, supervisada per l’estat espanyol, pateixin aquestes vulneracions tan bèsties? Hi ha d’haver un cert control i inspecció per assegurar que aquestes persones venen a treballar amb garanties. 

Us ha sorprès l’abast d’aquests abusos? De què estem parlant? 

QUIQUE: De suposats impagaments o de pagaments amb xifres molt per sota d’allò acordat. Parlem de denúncies de reclusió contra la seva voluntat de temporeres a les quals no es deixa sortir del recinte on treballen. De pretesos càstigs tals com no treballar (i per tant, no cobrar) si no s’assoleix un volum determinat de maduixes recollides. I, en alguns casos, d’abusos sexuals.

MARIA: En un inici, els temporers per a la recol·lecció de fruits vermells que es contractaven a Huelva eren només homes, no dones. Però els van dur molts problemes perquè els temporers van fer moltes protestes per reivindicar els seus drets laborals. Van veure que era molt difícil tenir persones en condicions molt precàries sense que això els exposés a una crítica pública. I, per tant, van afinar els criteris de selecció: això va provocar que triessin dones amb fills al seu càrrec que estaven molt limitades a l’hora de poder-ho denunciar. 

Sembla un procés molt mesquí i de vasos comunicants: és a dir, com que  els temporers reivindiquen els seus drets i s’imposen, es va a buscar una de les parts més febles dels treballadors: dones, del món rural (sovint, analfabetes) i amb fills a càrrrec?

MARIA: La qüestió que vinguin del món rural té certa lògica perquè pot ser que siguin dones que ja hagin fet de jornaleres al seu país. Però el fet que siguin dones i tinguin menors al seu càrrec és una situació que provoca major indefensió. També per una altra cosa: quan comencen a denunciar-ho les seves families comencen a rebutjar-les al Marroc

És com si hi hagués capes i capes de vulnerabilitat i d’opressió? 

QUIQUE: Sí. I la cadena és molt més extensa: per sota de les dones temporeres provinents del Marroc, que malgrat les seves penúries compten amb una certa cobertura legal per estar contractades, a Huelva hi ha migrants subsaharians en situació irregular que treballen de manera informal i viuen en campaments on les condicions de salubritat són deplorables. Com tu dius, és una capa d’opressió que, per ara, encara ha estat més invisibilitzada.

Imatge del reportatge "Sobreviure als camps de madueixes". Foto: Pablo Tosco. Cedida.

Imatge del reportatge “Sobreviure als camps de madueixes”. Foto: Pablo Tosco. Cedida.

Vosaltres documenteu tres casos: el de l’Aisha, el de la Salima i el de la Drissiya. Accediu a aquests testimonis perquè ja havien aflorat judicialment o per quina via ho feu?

MARIA: Només havia aflorat judicialment el cas de l’Aisha. Ella forma part d’un col·lectiu de deu dones que van denunciar l’empresa Doñana 1998 perquè no els havia pagat i perquè els van mentir sobre les condicions de treball. Però, a més, quatre dones d’aquest grup també van denunciar abusos sexuals. Després d’això, elles quedaven tacades. Va haver-hi casos de marits que, a través dels tribunals, volien aconseguir el divorci i la custòdia dels fills. Per tant, són dones que estan molt atrapades per totes bandes i és molt difícil que aquestes denúncies arribin on han arribat. També és important destacar el paper de dos advocats molt rigorosos que són qui les van ajudar de debò: les van acollir a casa seva i van portar el seu cas gratuïtament. Això va permetre que tirés endavant el procés judicial perquè elles no tenien diners per quedar-se a Espanya. A través d’aquests advocats arribem a un segon cas: el de la Salima. Pel que fa al testimoni de la Drissiya, el coneixem a partir d’un membre del sindicat SAT que ens explica part de la història i ens dona només el seu nom de pila perquè no recorda res més. 

En relació als abusos sexuals, hi ha una dada molt impactant al vostre reportatge sobre els casos d’avortaments: es disparen durant la campanya de recollida de fruits vermells a Huelva. Com hi accediu? És una dada valuosa però insuficient? 

MARIA:  Una treballadora social d’un ambulatori de Moguer va explicar en un mitjà alemany (Buzzfeed, el mateix que va publicar el cas del grup de deu dones) que detectaven un pic d’avortaments durant la campanya de recol·lecció de la fruita per part de dones marroquines, romaneses i búlgares. Nosaltres intentem recuperar aquest testimoni: ens presentem al centre sanitari i ens diu que no en vol parlar. Aquesta resposta ja ens l’esperàvem, perquè allà passa que tothom et tanca molt les portes i has d’anar a totes les fonts possibles per corroborar una part de la història. Aleshores vam fer una petició, per la via de la llei de transparència, sobre el número d’avortaments que s’havien produït per mesos durant els últims anys. Vam recuperar aquesta declaració, vam intentar parlar amb aquesta persona i vam donar aquetes dades. Paral·lelament, vam documentar casos d’abusos i d’agressió sexual i vam arribar on podíem arribar. 

Com recordes que van ser les entrevistes amb elles? Com estaven?

QUIQUE: Hi havia de tot. I em sembla important ressaltar que hi havia dones que no es resignaven a ser víctimes de la situació. Concretament, n’hi havia una que al Marroc practicava arts marcials i que quan li preguntaven pels abusos sexuals deia que pobre de l’home que se li acostés, que en patiria les conseqüències. Però també n’hi havia que es desfeien quan explicaven les seves vivències d’abusos. El cas que més em va frapar va ser el de la Drissiya, que vam explicar a El País. Ella va patir un ictus pel qual va deixar de treballar i, per tant, van acabar desescolaritzant als seus cinc fills. Amb tot el que això implica. Però tot i així, mantenia el seu esperit combatiu i guardava tots i cada un dels documents de la seva estada a Huelva. Això va permetre que el seu cas transcendís i que es denunciés. La seva és una història de resiliència en una situació en què tot et va en contra.

Va ser complicat accedir, finalment, a parlar amb elles? 

MARIA: Arribar a parlar amb la Drissiya ens va costar molt. Només en teníem el nom i la història. Ens semblava un cas molt bèstia. Es tracta d’una persona que va tenir un ictus mentre treballava. No la van dur a l’hopital i, quan finalment, hi va anar, la van donar d’alta i la van tornar al Marroc, sense informar-la que tenia dret a demanar una indemnització o a demanar una ajuda a l’Estat perquè s’havia quedat inhabilitada totalment. La Drissiya té cinc fills, viu al camp i no té ni un duro, i han hagut de treure els nens de l’escola. Va ser molt difícil parlar-hi, no tant perquè hi hagués una reticència per part seva, sinó perquè no podíem localitzar-la. Va ser a través de cinc o sis persones, una de les quals també ens va fer de traductor.

Vau anar al Marroc per parlar amb la Drissiya?

MARIA: Vam fer dos viatges a Huelva i dos al Marroc. Un cop al Marroc, entrevistem moltes altres jornaleres que, en el passat, havien treballat a Huelva o tenien intenció de fer-ho. El primer dia de viatge, visitem un poble, entrem a casa d’una d’aquestes dones i en només trenta segons ve un policia ens interroga i ens demana la documentació. El Marroc té un sistema d’informació i vigilància increïble, em va sorprendre molt. A partir d’aquell moment vam decidir no quedar en pobles petits on la gent parla… 

L’alternativa per fer les entrevistes era camuflar-se dins les ciutats? 

MARIA: Hem de quedar en seus d’ONG de ciutats mitjanes o grans perquè sinó no podem. Amb la Drissia va ser aquest cas. Va haver de venir en taxi acompanyada del marit. Ella anava amb una crossa i el seu estat era bastant impactant. Havia millorat, però parlava i es movia amb molta dificultat. Aquesta ONG havia fet una investigació sobre la situació de les jornaleres al Marroc (al nord hi ha una indústria molt potent de fruits vermells). Nosaltres volíem explicar també per què venien a Huelva, què n’esperaven, què els havien promès. Al Marroc, pateixen les mateixes vulneracions o més i cobren quatre cops menys que a l’estat espanyol. Per tant, totes volen venir perquè s’hi estan quatre mesos i en un mes guanyen l’equivalent a tot un any treballat al Marroc. 

Imatge del reportatge "Sobreviure als camps de madueixes". Foto: Pablo Tosco. Cedida.

Imatge del reportatge “Sobreviure als camps de madueixes”. Foto: Pablo Tosco. Cedida.

Hi ha silencis molt cridaners al reportage. Començant per les empreses denunciades: Mazagón SL i Doñana 1998 SL i Sat Algaida Productores. Com els gestioneu?

MARIA: Ho documentem des de tots els punts de vista: recollim tota la documentació judicial i policial; consultem segones fonts de gent que les va conèixer i que no vol aparèixer amb el seu nom; parlem amb els sindicats, i intentem contactar amb les empreses i les patronals. Què ens trobem? Som molt insistents, però no ens va contestar ni una de les tres empreses esquitxades per aquestes denúncies. Potser vam intentar parlar vuit cops de mitjana amb cadascuna. Va ser una mica una persecucó, perquè les acusacions eren tan greus que valia la pena donar una oportunitat als responsables de tot això perquè poguessin donar la seva versió. 

Buscàveu assenyalar directament els actors responsables que això passi? 

MARIA: Penso que el periodisme social i de denúncia hauria de ser-ho amb punteria. Quan dic això em refereixo que evidentment s’ha d’explicar el drama que viuen aquestes persones, però és tan o més important assenyalar qui hi ha darrere i qui té la responsabilitat d’aquesta situació tan tràgica. Perquè si no els identifiquem, no estem posant els fonaments perquè canviï. Nosaltres volíem demostrar que això no eren casos aïllats. Vam aconseguir trobar dos testimonis més per llançar un missatge molt més potent, que és dir: no és només una dona que s’ha tornat boja i vol posar-vos una denúncia perquè es vol quedar a Espanya (que és l’argument que se sol utilitzar), sinó que aquests casos passen i no paren de passar.

És molt més profund del que aparentment es veu… 

MARIA: És molt més freqüent del que ens volen fer creure les persones que tenen una certa responsabilitat en què això passi. En aquestes històries sempre passa una mica el mateix: no hi ha una sola persona que ho hagi maquinat tot perquè aquestes dones pateixin, sinó que hi ha una cadena de negligències i de molts actors que miren cap a una altra banda, perquè és una indústria molt potent amb què es fan molts diners i les persones que hi treballen no tenen cap mena de poder. La feina de la inspecció no es fa com s’hauria de fer i els que les contracten no ho fan en les condicions que ho haurien de fer.

Hauria estat inviable fer una investigació d’aquesta mena sense recursos ni temps?

MARIA: Totalment. En aquest país no existeix el periodisme d’investigació. I si es fa periodisme d’investigació és per la passió i voluntat de la gent i prou. Perquè, al final, quan aconsegueixies que et donin finançament has hagut de fer un projecte inicial que són hores que ningú t’està pagant. El premi que hem rebut és una d’aquestes petites ajudes que ens dona una mica d’oxigen i ganes de continuar fent això. Ara bé, malgrat la publicació i el premi, ens sorprèn que ni el govern espanyol ni lal UE -que pot instar els estats membres a investigar- no hagin fet res sobre el que hem denunciat. 

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.