La lluita per la memòria, la mirada feminista i, en definitiva, el compromís social, amaren tota l’obra de Montserrat Roig. I el periodisme, no n’és cap excepció. Entrem a una faceta menys coneguda. Com era la Montserrat Roig periodista? 

La Montserrat decideix que es dedicarà professionalment a la literatura, i per fer-ho, necessita mantenir-se econòmicament del periodisme, encara que de forma precària: «Vaig prendre una decisió que era una mica bèstia en aquest país, que escriuria i que això seria el centre de la meva vida […] aleshores l’única possibilitat que tenia era el periodisme». Explicava que era una mecenes d’ella mateixa. Treballava de periodista i quan havia guanyat suficients diners, es tancava en una casa fora de Barcelona, a escriure una novel·la. Ella, per tant, es considerava escriptora abans que periodista, però això no va impedir que es dediqués a aquesta professió amb el compromís i la passió que la caracteritzava. De fet, el seu editor Josep Maria Castellet assegurava que “hi ha qui diu que era millor periodista que no pas narradora. Com a periodista va ser molt gran, va aconseguir entrevistar molta gent”.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2021

Trobava el periodisme com un mitjà per a recuperar la memòria històrica: «Tant en la literatura com en el periodisme hi ha una obsessió permanent: la recerca de l’equilibri perdut entre la memòria i l’oblit». I és que entenia el periodisme com una eina de transformació social. A diferència de la novel·la, va haver d’escriure periodisme en castellà, per poder-se guanyar la vida: «Jo he hagut d’escriure en castellà tenint molt clar, sempre, que era una llengua d’ofici». 

El periodisme a la sang

Com a periodista va destacar sobretot en els gèneres de l’entrevista i en el reportatge, amb treballs que van ser un gran exercici d’investigació. De la Montserrat entrevistadora, n’han dit molts elogis: «Més que entrevistes, Montserrat Roig fa hàbils provocacions al monòleg», opinava el periodista Manuel Ibáñez Escofet. La Montserrat sabia preguntar i, quan calia, callava per escoltar. Deien que era una de les millors entrevistadores del país. La seva amiga i fotògrafa Pilar Aymerich assegura que era com una encantadora de serps, embolcallava els entrevistats i els feia dir coses que no havien explicat mai. La mare de la Roig, Albina Fransitorra, afirmava que la seva filla portava el periodisme en la sang. Quan la Montserrat era petita i anaven a comprar al mercat, sempre feia preguntes indiscretes a la gent. «Tu, Montserrat, has de ser periodista perquè ets molt xafardera!», li deia.

Contra el poder

Els reportatges de la Montserrat també han rebut grans elogis. Quan vaig escriure el llibre Montserrat Roig. La memòria viva (Sembra Llibres), la Pilar Aymerich em va explicar que la Montserrat era molt bona, que es posava dins la història i que intentava estirar el fil. Feia periodisme d’investigació, volia descobrir la veritat i donar una versió diferent de l’oficial. 

L’escriptora Isabel-Clara Simó també em va parlar dels reportatges de la Montserrat i em va dir que aquesta intenció de buscar la justícia i la veritat, «són els motors del periodisme en el sentit modern. Allò era en ple franquisme, i era doblement rebel o triple. La immensa majoria dels periodistes eren franquistes i el tipus de periodisme de la Montserrat era una minoria. Això li dona més mèrit». A més a més, el periodisme era un món dominat per l’home i una dona que despuntava, com la Montserrat, era una excepció. 

Per mitjà del periodisme, la Montserrat es va fer ressò d’alguns dels esdeveniments polítics i socials de l’època. Va escriure articles sobre les companyes dels treballadors en vaga de Motor Ibèrica que, el 1976, s’havien tancat a la parròquia del barri de Sant Andreu de Barcelona per solidaritzar amb les reivindicacions dels treballadors. Va entrevistar Dolores Ibárruri «la Pasionaria» i també Lluís Maria Xirinacs quan es va plantar davant la presó Model de Barcelona per exigir l’alliberament dels presos polítics. 

La Montserrat va publicar a més de vint diaris i revistes. Al final de la seva etapa, va escriure a la contraportada d’El Periódico i de l’Avui de forma fixa. Per fer aquests articles seguia una rutina. S’aixecava, es feia un bon esmorzar, obria els diaris i «anava aguantant totes les barbaritats que llegia». Aleshores feia, tal com deia, «dues teràpies d’alleujament característiques de la paciència de les dones; la del gran sospir i la de dir: “Tanta roba, tan poc sabó… i tan neta que la volen”». A partir d’aquí, la Montserrat ja podia començar a escriure l’article. «Soc una gran privilegiada perquè cobro per fer això i m’estalvio el psiquiatre perquè ho puc comunicar a l’altra gent». 

Amb els articles de l’Avui la Montserrat va mostrar el seu compromís social. Va escriure contra la guerra del Golf; pel dret de l’autodeterminació dels pobles kurd i palestí; va denunciar els fills desapareguts a l’Argentina; va elogiar Francesc de B. Moll com a redactor del Diccionari català-valencià-balear; i es va solidaritzar amb Núria Cadenes, empresonada durant quatre anys, acusada de pertànyer a l’organització armada independentista catalana Terra Lliure. 

L’editor Josep Maria Castellet deia que en els articles de la Montserrat es desvetllava «la condició humana entesa com a solidaritat», que es manifestava a través de textos sobre les minories nacionals, els refugiats, els morts anònims de la guerra, els marginats, els aturats, etc. Els textos eren, segons l’editor, «un discurs ininterromput contra el poder i una interrogació sense resposta sobre el mal». 

La força de la televisió

La Montserrat, com hem vist, es va fer popular per les col·laboracions fixes a El Periódico i l’Avui però, sobretot, per la seva aparició a la televisió. Va ser una de les pioneres del periodisme televisiu en català. Al principi havia dit que no li interessava sortir a la televisió perquè se sentia assetjada, agredida i que s’exposava físicament, però va superar els prejudicis cap aquest mitjà i va aconseguir «girar al revés, des de dins, la principal eina de manipulació i control social del règim», em va explicar el periodista Joan Carles Peris. La Montserrat era molt crítica amb aquest mitjà: «La televisió el que fa ara és uniformar-nos tot accentuant l’abisme que hi ha entre les diferències», escrivia en el pròleg del llibre Personatges, basat en un dels programes televisius més celebrats i que li donaria una gran popularitat. Malgrat les reticències amb la televisió, la Montserrat també sabia que aquest mitjà era la manera d’arribar al gran públic. Era conscient del poder i la influència de la petita pantalla dins les cases. 

El programa Personatges, dirigit i presentat per la Montserrat, era una sèrie d’entrevistes del circuit català de TVE que es van començar a emetre el 1977, i que van donar veu a persones del món de la cultura catalana d’arreu dels Països Catalans, que fins aleshores havien estat silenciades i que actualment són de gran referència. La Montserrat va fer passar pel programa convidats com Ovidi Montllor, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Francesc de Borja Moll, Maria Aurèlia Capmany, Pere Quart, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet o Neus Català.

Amb Personatges, ella va tenir el convenciment que participava d’alguna manera en el redreçament com a poble. En una entrevista, afirmava que va ser un dels programes de televisió amb què més va gaudir: «Em vaig divertir moltíssim, perquè vaig tenir la gran sort de poder entrevistar una sèrie de gent que per primera vegada sortia a la televisió, gent que els hauria pertocat sortir-hi molt més joves, però no se’ls va deixar ni parlar ni sortir a la palestra pública d’aquell moment». 

Per a preparar aquest programa, Montserrat Roig quedava abans amb els entrevistats als seus escenaris quotidians, i Pilar Aymerich els fotografiava. D’aquesta manera aconseguia una complicitat amb el personatge abans que arribés al plató. El clima que es creava amb la persona convidada era d’intimitat, més que una entrevista era una conversa, com si estiguessin al sofà de casa. 

La Roig, censurada

«Personatges era, a més d’un programa televisiu, un acte polític», assegura el periodista Joan Carles Peris. Tot i que el programa va ser molt elogiat, el juliol de 1978 la direcció de TVE de Catalunya va decidir eliminar-lo amb l’argument que després de quaranta-nou convidats, ja «no quedaven més personatges» per entrevistar, malgrat que entre els pendents hi havia noms com Salvador Espriu, Joan Miró o Salvador Dalí. El motiu real era l’opció política de Montserrat Roig, que es presentava a les llistes electorals del PSUC. Quan vaig escriure el llibre Montserrat Roig. La memòria viva, vaig trobar documentació que ho validava: un responsable de RTVE va admetre, per primera vegada, una motivació política com la causa de la suspensió. I ho va fer amb aquestes paraules: «Montserrat Roig, militant comunista, introduïa en el programa preguntes d’evident matís ideològic, sense la necessària neutralitat informativa. Per això fou suspès el programa». 

El vet va generar mostres de protesta i solidaritat amb la Montserrat. I ni ella ni la Pilar Aymerich es van rendir. Van fer una exposició de denúncia amb les fotografies que la Pilar havia fet als convidats i les van acompanyar amb declaracions de les entrevistes. El nom que van triar per a l’exposició va ser Només 49 personatges. Les entrevistes també es van publicar en forma de llibre i, en una de les seves presentacions, la Montserrat va sentenciar: «Tots els pobles necessiten un passat, una història i uns personatges».

Montserrat Roig va tornar a ser vetada per TVE, aquesta vegada a Madrid. Era l’estiu de 1979, quan van suprimir, a última hora i sense explicacions, l’emissió de les entrevistes a Vicent Andrés Estellés i Josep Maria Castellet, que aleshores era president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, per al programa Encuentros con las letras. «El problema és la meva presència dintre de TVE», va dir la Montserrat. També hi va haver protestes per aquesta censura.

Amb les vençudes de la guerra

La Montserrat estava convençuda que «si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria» i ho va dur a la pràctica al llarg de la seva vida. El llibre Els catalans als camps nazis (1977), n’és un dels millors exemples. El deute amb la generació republicana va ser un dels motors principals de l’obra. «El silenci que han fet planar per damunt dels catalans, dels republicans, dels vençuts de la guerra, m’ha semblat, tot sovint, que era un silenci que volien fer planar per damunt dels meus i de mi mateixa. Veia que si no retornàvem la paraula als qui l’havien de tenir quan els pertocava, nosaltres no la tindríem mai en la seva totalitat». Aquesta reflexió forma part del pròleg d’Els catalans als camps nazis, definida com una obra monumental i considerada un dels seus millors treballs. Encara avui la feina més completa sobre les persones deportades.

Ser mirall 

Tal com s’ho va proposar, la Montserrat va aconseguir viure d’escriure, «però d’escriure, la majoria de les vegades, en una llengua manllevada [el castellà] i a base de practicar la literatura “paral·lela” del periodisme elaborat, que són els reportatges i les entrevistes. No me’n penedeixo, car m’ha servit de molt, en l’ofici i en la xafarderia que no sé reprimir. Això de la llengua manllevada ha estat per culpa de la Història que, de tan malalta, no acaba de posar-se bona», tal com explica al pròleg de la reedició del llibre Molta roba i poc sabó.

La Montserrat va exercir de periodista amb una gran implicació. El seu era un llenguatge precís i curós. Ella defensava que el periodisme i la literatura, a diferència del que deien alguns, es podien complementar i, fins i tot, ajudar. Tot i això, creia que com a periodista era una i com a novel·lista, una altra. Com a periodista es plantejava el concepte d’ètica, no pas com a novel·lista que el reivindicava com un espai de llibertat on no permetia que entrés ningú, on volia expressar el seu jo més interior. «El periodisme és important perquè al contrari de la novel·la, m’ajuda a descobrir les parts de la realitat que són poc clares, que són externes a mi, em relaxa perquè em distancia, perquè no són coses que he patit, en canvi la novel·la és diferent, sorgeix d’una necessitat meva, interior». 

Malgrat que va trobar en el periodisme una manera de guanyar-se la vida i un altaveu per les veus silenciades, va ser crítica amb els mitjans de comunicació. En una entrevista que li van fer els darrers temps, va confessar que «ara en faria molt menys [de periodisme] si pogués viure només de la literatura. El periodisme d’avui em cansa. […] Fins i tot el més seriós grogueja. El periodisme actual no m’interessa gaire». Creia que els periodistes són parcialment culpables de la banalitat de la societat: «No es pot fer bon periodisme si no es considera que el lector és intel·ligent». La Montserrat també pensava que la televisió havia de servir per a consolidar-nos com a comunitat: «Per això, no m’estranya que els qui manen no la deixin veure al País Valencià».

La Roig periodista va destacar en un món altament masculinitzat. Va aconseguir dirigir un programa de televisió, posar-se davant les càmeres, escriure articles d’opinió, fer reportatges en profunditat i entrevistes que han passat a la història. I ho va fer sense mossegar-se la llengua. Volia connectar amb la tradició republicana, arrabassada amb la força de les armes. Catalanisme, antifeixisme i feminisme. Va fer un periodisme valent, compromès i d’investigació. Omplia els silencis. Anava a l’arrel. És referent del periodisme amb visió de gènere. Precursora. Per tot això esdevé mirall. En definitiva, la Montserrat Roig ens recorda que un altre periodisme és possible.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.