Estic segur que tothom està fastiguejat per la qüestió de la presència de la llengua catalana a les plataformes en la futura Llei de l’Audiovisual que el Congrés ha de tirar endavant. Per començar, perquè avui dia encara estem amb això. Sóc —o he estat, perquè a tot no hi arribem— usuari de diverses plataformes; Netflix, HBO, Filmin, Amazon Prime, Movistar, Disney+, Rakuten, i fins i tot algun cop Apple. El cine, i les sèries en la darrera dècada, forma part de la meva construcció cultural i per tant de la meva personalitat. Com la de tantíssima gent. Així intento justificar la meva pulsió per la cosa de la pantalla. De petit consumia en català i en castellà de manera indistinta. Seguia la qualitat, el que em distreia i em divertia. I TV3 ens va donar anys de veritable glòria, també en la part infantil i juvenil, i això ja s’ha dit i plorat molt. Ja de més grandet vaig decidir prioritzar la versió original i refiar-me dels subtítols. 

Sempre que hi ha possibilitat de subtítols en català, encara que prefereixi els que són en anglès, els escullo. I aquell epígraf d'”aquests subtítols s’han desenvolupat gràcies al Departament de Cultura de la Generalitat” em proporciona certa pau espiritual. És molt petitburgès, ja ho sé, però em diu que fem el que cal fer. S’ha de fer més? I tant, i millor. La situació és preocupant perquè no preocupa. I per això sobta trobar-se titulars com ‘El Govern es conjura per assegurar el present i el futur de la llengua catalana’; això deu anar pel pedregar. I encara més quan el mateix govern de la Generalitat recorda que és urgent la reforma de la llei de Comunicació Audiovisual Catalana (que data del 2005). 

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2021

Hem tingut aquestes setmanes grans comentaris sobre la polèmica de la Llei Audiovisual espanyola i les quotes en llengües cooficials (quin percentatge és bo? es parla d’un 7,5%) que hi ha d’haver a les plataformes digitals. En el món del tuit i de la frase enginyosa va fer fortuna l’observació del raper Valtònyc: “Abans lluitàvem per la independència, ara per posar Netflix en català”. No valoraré la proclama. Això ve, dèiem, perquè els partits catalans i bascos li han dit al Govern espanyol —PSOE i Podemos— que si vol el seu suport als pressupostos estatals, ha de blindar quotes de presència de les llengües cooficials en les plataformes citades. Hi ha poca confiança en què surti endavant perquè l’executiu espanyol és conegut per prometre i no complir i també perquè la indústria no és el que diríem gaire sensible al plurilingüisme. 

Potser caldria fer evident que el mercat catalanoparlant és i hauria de ser sexy, però sembla que hem abandonat aquest camí. I no vull posar sal a la ferida però el mateix govern —en aquell temps dirigit pel tripartit d’esquerres— va aprovar una norma l’any 2010 que demanava que la meitat de les pel·lícules es doblessin al català, però l’oposició de les exhibidores i les garrotades judicials fan que el percentatge no arribi al 3% en l’actualitat. Fum, fum, fum.

Amb tot això, que ens avorreix i ens frustra, fa pocs dies ensopego amb un recomanable article de la dramaturga Marta Buchaca, d’on crec que potser podem extreure alguna solució. Cito directament l’inici de l’article: “Fa uns dies es va anunciar que Netflix estrenarà ‘Smiley’, una sèrie basada en l’obra de teatre homònima de Guillem Clua i produïda per Minoria Absoluta. […] Seria desitjable que totes les adaptacions teatrals catalanes que passen al cine tinguessin participació catalana, però, inexplicablement, no sempre és així”.

A més de l’esforç que es reclama a les administracions públiques —que ara han vist que estem perdent l’ús del català a l’escola— cal ser capaços de fer atractiu el món audiovisual català, també els seus continguts. No té ni cap ni peus que amb l’ingent talent que hi ha en aquest país no siguem capaços d’exportar i vendre ‘lo nostre’. Perquè el mercat cultural és real, no és una cosa mantinguda ni subvencionada. La indústria existeix i es manté i en alguns àmbits fins i tot creix. No tinc la recepta però crec que cal mirar i remirar en allò que som bons. I el teatre català no cal que us digui el nivell que té. Som excel·lents en diverses matèries. Suposo que ara només cal atrevir-se i ja no ens podem permetre el luxe de tenir por. 

Acabo amb una notícia diguem-ne d’agenda. D’aquí uns mesos, al febrer de 2022, Barcelona acollirà la fira audiovisual Integrated Systems Europe (ISE). Ras i curt, és la fira de l’audiovisual més gran del món. Per si de cas, i abans de la crítica absurda, la indústria audiovisual catalana dona feina a 26.651 persones, compta amb 1.102 empreses, i engloba una facturació total de 6.702 milions d’euros. Hi ha múscul, cal fer una mica més de gimnàstica.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.