Mireia Comas és fotoperiodista i fotògrafa documental, centrada sobretot en els moviments socials i en la denúncia de situacions injustes. Fa poc més d’un any la policia la va detenir mentre cobria un desnonament, la Fiscalia la va acusar d’un delicte d’atemptat contra l’autoritat i li demanava un any de presó. Finalment, la van absoldre al judici. Parlem amb ella del seu cas, que s’emmarca en un context de vulnerabilitat de la llibertat de premsa i la manca de conseqüència dels atestats falsos. Encara amb l’absolució recent d’Albert Garcia de teló de fons i amb el plantejament de la reforma de la Llei Mordassa, Comas reclama un protocol d’ordre públic que reguli la relació entre Mossos d’Esquadra i fotoperiodistes.

A més, també parlem de fotografia participativa i del fotoperiodisme com a eina de transformació social: aquest mes ha exposat al festival Emotiva a Terrassa, amb dos projectes que ha treballat amb joves migrants. També ha estat finalista del premi Zampa de fotoperiodisme, que es lliura aquest dissabte. 

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2021

Fa poc més d’un any, el 13 d’octubre de 2020 vas anar a cobrir un desnonament a Terrassa, i vas acabar detinguda. Què va passar?

Vaig anar a cobrir un desallotjament d’una dona amb un nadó al carrer Àngel Guimerà, al barri de Can Palet de Terrassa. Era a l’entrada de l’edifici i els Mossos no em deixaven entrar al pis, em volien fora.

Els vas fer saber que eres fotoperiodista?

Sí, però no va servir de res. Els vaig dir que era fotoperiodista, que venia a cobrir el que estava passant i que no marxaria. Llavors van començar les intimidacions. Em van identificar, i mentre ho feien em van amenaçar de treure’m la càmera si feia alguna foto. Jo em defensava com podia, intentant argumentar que prevalia el dret a la informació. Però no va servir de res.

Aquell dia vas acabar detinguda.

Sí, després que m’identifiquessin i m’amenacessin de treure’m la càmera em volien retenir fins que acabés l’actuació policial. Un dels superiors va ordenar que em pugessin al pis que estaven desnonant. En aquell moment la idea d’estar en un pis tancada envoltada de Mossos no em va fer gens de gràcia, suposo perquè fa vint anys vaig patir un cas d’abús policial on vuit antidisturbis em van tancar en una habitació i em van apallisar. Aquestes experiències et deixen marca. Finalment em van emmanillar i em van tenir allà durant una hora i mitja. Després em van dur a comissaria amb el cotxe patrulla creuant Terrassa a molta velocitat, amb les sirenes posades. Tot molt pel·liculero.

Quin és el relat de l’atestat policial?

Es van inventar una història on jo havia agafat una mossa per l’armilla, li havia donat cops de puny, ella s’havia aconseguit escapar i jo m’havia tornat a abraonar sobre ella i l’havia seguit pegant. Tot això amb la càmera a la mà. Un relat fals, bàsicament.

La Fiscalia et demanava un any de presó per atemptat contra l’autoritat, i et van jutjar el 2 de desembre de l’any passat. Com va anar el judici?

Va ser molt còmic, la veritat. Els mossos es contradeien entre ells, la fiscal no entenia res. Semblava que ni necessités advocat defensor, jo. Tot el que declaraven els Mossos entrava en contradicció amb les declaracions anteriors i per tant amb l’estratègia de Fiscalia. La mossa a qui presumptament havia agredit es va presentar amb tot d’informes mèdics, que finalment van ser rebatuts i desmuntats pel testimoni d’un metge forense. Va arribar a dir que les lesions de la mossa eren més compatibles que se les hagués fet tota sola durant l’actuació policial que no pas que li hagués fet jo. I aquí ve el que m’indigna: com pot ser que quedi demostrat que es van inventar un atestat policial, però que no passi absolutament res. És exactament el mateix que li ha passat a l’Albert Garcia.

En el teu cas, la Divisió d’Afers Interns va obrir una investigació per aclarir si la teva detenció va vulnerar el dret a la informació. Saps com va concloure?

Van obrir la investigació perquè el conseller d’Interior era Miquel Samper, que llavors no feia ni tres mesos era regidor de Terrassa. El dia que em van detenir la meitat de regidors de Terrassa i per iniciativa pròpia, es van mobilitzar per demanar explicacions. El conseller fins i tot em va trucar per explicar-me que obririen una investigació. Però no va arribar enlloc “perquè no es va poder demostrar que els Mossos estaven mentint”. Aquesta va ser la resposta que em van donar, i tampoc em van deixar tenir accés a l’informe, ja que era confidencial. Què investiguen? No ho sabem. Com investiguen? Tampoc. No investiguen res, ja t’ho dic jo.

Aquests mecanismes són suficients per fer front a situacions de presumptes abusos d’autoritat?

No, ni de bon tros. Potser en algun cas molt extrem, quan se sobrepassa una línia vermella, com els quatre mossos a qui fa poc van detenir per robatori i intimidació i a qui, de fet, després els van deixar en llibertat. Però està clar que en termes generals, no. S’amaguen els uns dels altres. Em fa molta gràcia que Trapero demani respecte. Si ells no són els primers de guanyar-se el respecte fent bé la seva feina. Només demanem això. Si hi ha errors, que es reconeguin. Els atestats falsos, amb tot el que impliquen, et destrossen la vida. I no passa absolutament res. A mi ningú m’ha demanat perdó.

Has viscut procés judicial basat en un atestat que va quedar en dubte durant el judici. Sembla que la presumpció de veracitat atorgada als atestats policials canviarà amb la reforma de la Llei Mordassa. Què n’opines?

S’ha demostrat per activa i per passiva que no funciona. Si som fotoperiodistes encara, perquè hi ha un gremi professional, sindicats, companys i companyes que et donen suport. Però què passa amb la resta de persones a qui detenen en una manifestació, per exemple? Jo ara mateix no confio en els cossos policials. Quan sento que detenen a algú em qüestiono moltes coses.

Com han repercutit els fets de l’any passat en el teu dia a dia?

Surts a les notícies, tothom parla de tu, és molt desagradable. Situacions com portar els teus fills a l’escola i sentir-te observada per tots els pares i mares. Jo no vull que els meus fills creixin pensant que la policia és dolenta només perquè m’hagi passat això. Pot ser necessària per a moltes coses, però si hi ha errors ha d’haver-hi reparació.

I en termes professionals?

A dia d’avui tinc un historial policial. Perquè per molt que siguis absolta, has de demanar la cancel·lació, i és un procés burocràtic que no és fàcil. Jo encara no ho he aconseguit. Per tant, cada vegada que surto a fer fotografies i m’identifiquen, com sempre fan amb la premsa, rebo un tracte humiliant i intimidatori. Fa uns mesos em van ordenar esborrar fotografies i em van amenaçar de sancionar-me si no ho feia, i aquell dia encara que ho vaig poder gravar. Em posen molts impediments per treballar, i al final doncs he deixat de fer fotografies de segons quins temes. 

La relació entre fotoperiodisme i models d’ordre públic és sempre complicada. Com s’hauria de regular?

Per començar cal un protocol des d’Interior, amb sindicats i col·legis de periodistes: un protocol on ambdues parts tinguessin clar com s’ha d’actuar en aquestes situacions. Si això ho tinguéssim clar, tant policies com fotoperiodistes sabrien molt millor on són els límits. Com a fotoperiodistes tindríem moltes més eines per defensar-nos en casos de vulenracions de drets, però alhora també sabríem què s’espera concretament de nosaltres en situacions de tensió. Si també sabem què no podem fer nosaltres, per escrit, o com s’espera que treballem, ens estalviaríem molts mals de cap.

Darrerament has treballat amb fotografia participativa. Has participat al festival Emotiva 2021 amb (Fora de) Control i Saltant el Marge, a Terrassa. En què consisteixen aquests projectes?

Aquests projectes van lligats al reportatge que he estat fent durant un any a uns joves migrants en situació irregular. Eren un grup de nois que vivien prop de casa, en una nau abandonada. Em va impactar molt les condicions amb què vivien, però sobretot com els invisibilitzem. Si he de conèixer a la gent a qui fotografio per establir un vincle, doncs ho faig. Al final acabes empatitzant. Els vaig ajudar amb el padró, a buscar recursos a Creu Roja, i a lluitar contra la burocràcia. Després d’acompanyar-los durant molts mesos en tot aquest procés, vam començar a fer tallers de fotografia participativa.

Per què tallers de fotografia participativa?

Volia que fossin ells els que ens expliquessin, des del seu punt de vista, el seu dia a dia, la seva vida. La idea va sortir així, de la sensació de ser el blanquet de torn que sempre va a explicar-ho tot. En canvi, ara deixo la meva càmera, te la deixo a tu: explica-m’ho tu. Va sortir d’aquí.

No devia ser fàcil el procés de presa de confiança.

Desconfien molt de nosaltres, i amb raó. Els hem fotut molts pals des que han arribat. Sempre amb un no per resposta, i des de la desconfiança. Crear vincle són hores, moltes hores. Vaig estar gairebé vivint amb ells durant els quinze dies de vacances d’estiu. De fet la confiança real es va establir després de set mesos, que va ser quan em van deixar acompanyar-los a les nits a una deixalleria on anaven a veure què podien reciclar. Al final van veure que no anava només a disparar quatre fotos pel reportatge i marxar. 

Vas exposar el resultat a balcons dels barris de Ca n’Anglada i San Pere. Per què aquestes localitzacions?

Són barris molt marginalitzats i estigmatitzats. Les fotografies les vaig exposar a balcons d’aquests barris i no a una sala expositiva per trencar amb aquestes dinàmiques. També era la manera de visibilitzar aquesta situació i no reduir-la a un espai expositiu formal.

Com estan, ells? Com van viure tot el projecte?

Ells estan súper contents. Jo m’he emocionat moltíssim durant aquestes setmanes d’Emotiva 2021. El dia de la inauguració em queien les llàgrimes. Les actituds racistes, siguin explícitament obertes o a petita escala, les noten. Perceben que no són benvinguts. Durant el festival de fotografia hem fet visites guiades, on ells eren els protagonistes: explicaven la seva història de vida, la gent els escoltava, els feia preguntes. Al final un dels nois més reticents a participar em va demanar fotografies per ensenyar a la família.

Segueixes tenint contacte amb aquests joves?

Sí. Ara estan en un pis tutelat per la Creu Roja. Tenen un futur molt incert. Hi ha un parell que volen seguir fent fotografies, si em veig amb forces, veurem com.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.