Què passa quan el poder econòmic s’imposa sobre tots els mecanismes de control públic i democràtic d’una societat? I quan la informació veraç i contrastada és segrestada pels tentacles d’empreses multinacionals sense escrúpols? Doncs que fins i tot l’esclat d’una crisi de salut pública sense precedents pot amagar-se.

Aquesta és una de les conclusions del llibre L’Imperi del dolor, que basat en tres anys d’investigació periodística ens desgrana l’obra dels Sackler, una família nord-americana tan milionària com responsable de la devastadora crisi dels opioides. L’obra de Patrick Radden Keefe reconstrueix l’estratègia de l’empresa Purdue per crear un mercat nou amb l’OxyContin i, sobretot, per bastir una densa teranyina d’interessos que alça un mur de silenci, malgrat una veritable epidèmia pre-Covid, amb centenars de milers de morts per sobredosis i més de set milions de ciutadans enganxats a medicaments prescrits per metges que feien de camells.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2021

El poder d’aquesta família farmacèutica creixerà no només fruit d’un màrqueting agressiu i innovador sinó també per la capacitat de condicionar la premsa, de comprar voluntats polítiques i acadèmiques mitjançant les portes giratòries o bé mitjançant la filantropia en museus i universitats de renom internacional. Els gabinets de premsa, les agències de relacions institucionals i els bufets d’advocats són només una part de l’exèrcit de Purdue.

En una crisi nacional de salut que arrenca als noranta, els morts per aquestes pastilles superaran als morts per trànsit i el sector farmacèutic arribarà a dedicar 700 milions a fer lobby, molt superior als invertits pel sector armamentístic. Una autèntica guerra de comunicació amb el contracop com a manual de Purdue: els botxins es presenten com a víctimes d’una cacera dels mitjans i les víctimes es deshumanitzen, es presenten com a casos aïllats per mala conducta individual.

En un cas que emula no només el previ de les tabaqueres sinó el posterior de la crisi de les hipoteques subprime, Radden K. radiografia magistralment l’avarícia i la supèrbia de tres generacions dels Sackler, que mai van reconèixer cap mena de culpa ni responsabilitat. I, finalment, quan la bombolla de la seva reputació ja ha esclatat, ni tan sols una macrocausa amb desenes de jutges i fiscals d’arreu dels Estats Units aconsegueix revertir-ho.

Però el negacionisme dels responsables queda al descobert davant la ingent recerca de Keffe, de dades –facts not comments– i, sobretot, la força de les històries humanes de les víctimes d’aquest abús de poder; com en un consell d’administració, amb noms i cognoms.

En aquest sentit, el periodista Xesco Reverter explicava fa pocs dies a TV3 que “als Estats Units l’epidèmia dels opiacis torna a reflotar amb força: l’any 2020 van morir de sobredosi prop de 100.000 persones, un 30% més que l’any anterior”.

Anomalia o norma?

Ara i aquí el lector s’acaba preguntant si la història de L’Imperi del dolor és excepcional o ens mostra l’exageració d’una tendència més aviat global. I penso que, de fet, ens explica la lògica d’un iceberg invisible amb el que convivim diàriament. 

Mentre el preu de la llum continua disparat i s’apropa l’hivern més cru, amb un milió de veïns vulnerables a Catalunya, hom pensa en les companyies energètiques. Per exemple, com és que són tan poc visibles els portaveus d’Iberdrola, Naturgy o Endesa? I com és que els responsables finals, els màxims accionistes que continuen acumulant beneficis notables, són tan invisibles i alhora insensibles a la crisi de reputació?

Així doncs, quines són les estratègies i tàctiques subtils que utilitzen per influenciar i rebatre tant les informacions com el conjunt de l’opinió pública? Han augmentat notablement la despesa publicitària? Amb el punt 7 del nostre codi deontològic a la mà, es rebutgen “les fórmules de promoció o publicitat sota l’aparença deliberada d’informacions periodístiques” als nostres mitjans o més aviat la tendència és a difuminar la distinció entre publicitat i informació? Cada dia es camuflen més els espais patrocinats quan naveguem per la portada d’un diari digital o les pàgines d’un setmanari local.

La relació entre la trinxera del periodisme i la de la comunicació corporativa o institucional és complexa i la relació de forces sovint desigual en favor d’aquesta segona. Però hi ha relats que ni una nota de premsa ni un anunci poden sostenir, per més que Renfe parli de transport públic de qualitat o Repsol d’energies renovables.

En qualsevol cas, LImperi del dolor és una gran obra narrativa de no-ficció que posa en valor l’ofici de periodista i que ens posa davant del mirall com a ciutadans i també com a periodistes. I el millor filtre és la nostra pròpia memòria, com remarcava l’autor en una conversa amb Mònica Terribas al CCCB. Perquè al marge dels canvis tecnològics i el context, viure en democràcia és un combat diari per assolir una informació el màxim de veraç possible, una anàlisi independent i una opinió lliure.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.