Activistes de col·lectius LGBTI d’arreu dels Països Catalans apunten a la manca de pluralitat, la repetició de fonts informatives o la representació classista del col·lectiu en la cobertura de les realitats LGBTI als mitjans i donen idees per aconseguir que les redaccions es posin les ulleres de la diversitat afectivo-sexual.

En opinió dels activistes, els mitjans de comunicació fan visible el col·lectiu de lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals i intersexuals (LGBTI) només quan es produeixen agressions físiques o vulneracions de drets, quan hi ha diades -especialment el 28 de juny– o quan hi ha un assoliment de drets o un debat específic, com ara el que s’ha produït al voltant de la llei trans estatal. “No s’aborda la presència del col·lectiu en la informació de forma transversal, ni plural”, assenyala Elena Longares membre de l’organització Lesbicat. L’activista afegeix que, en moltes ocasions, el tractament mediàtic se sol fer des d’una perspectiva cis-heterosexual. Katy Pallàs, presidenta de Famílies LGTBI, creu que, quan no es parla d’agressions, hi ha tendència a traure la imatge del col·lectiu LGBTI com “en festa permanent”. Especialment quan es cobreix informativament el 28 de juny, “en comptes de posar l’èmfasi a explicar les demandes” l’atenció es posa en la festa, en si aporta turisme o en focalitzar determinades expressions corporals.  

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2021

Per a Rodrigo Araneda, d’ACATHI- Migració, asil i diversitat LGBTI, no seria just encabir a tots els mitjans en el mateix sac: “hi ha mitjans que treballen des de respecte i són inclusius en funció també de la seua línia editorial”. Els diferents entrevistats posen exemples com ara Crític, El Salto, Directa, elDiario.es o Píkara Magazine, entre d’altres. “Tots ells amb col·laboradores que estan dins del col·lectiu i que fan reflexions interessants i amb perspectiva feminista”, explica Longares. Al contrari del que podria pensar-se, els mitjans destinats a públic LGBTI tampoc són sempre inclusius ja que “poden caure en reproduir una mirada “cis-gai”, afirma l’activista de Lesbicat. Els mitjans públics com À Punt o TV3 també són ben valorats.

Toño Abad, president de l’Observatori Valencià contra la LGTBI-fòbia, critica el paper d’alguns mitjans digitals, d’àmbit estatal i vinculats a ideologies d’extrema dreta, que tenen orientacions editorials clarament LGBTI-fòbiques. Amb tot hi ha espai per a l’esperança, si bé “és més fàcil que accepten els nostres temes en dies assenyalats, poc a poc percebem un canvi per a acceptar temes al llarg de l’any amb una perxa vinculada amb actualitat”, indica Teresa Díaz, que gestiona la comunicació de LambdaValencia.

Sobre el paper de la informació local en àmbits més rurals, Ximo López, coordinador de CLGS, col·lectiu LGBTI de la comarca valenciana de la Safor, i Jordi Pilar, secretari d’organització de Castelló LGTBI, coincideixen en assenyalar que moltes vegades no aprofundeixen de forma suficient en les realitats LGBTI rurals, quan no cauen en un cert sensacionalisme. Amb tot, Pilar destaca que a Castelló hi ha hagut una evolució en els darrers dos anys, després del tractament informatiu nefast que va tenir l’assassinat d’una dona trans “que va ser explicat com la mort d’un home disfressat de dona” pel qual van ser molt criticats i que va provocar un canvi. 

En el cas de la cobertura del Pride Barcelona, “la majoria de fotos i minuts de vídeo són de les persones que van ensenyant el seu cos o tenen una expressió corporal molt cridanera. Les famílies, per exemple, sortim poc. I som una de les entitats amb més socis de tota Catalunya” afirma Montse Mota, membre de Famílies LGTBI. El contrapunt l’ofereix Berta Mascaró d’H20, associació LGBTI de Reus, que, tot i coincidir amb Mota, explica que el dia de l’orgull també hi ha mitjans que s’interessen per les dades i pel balanç de la feina feta pel moviment i aprofiten, ni que siga en aquella data, per fer una informació més de fons.  

Des de Nou Barris LGBTI, Antígona Oriol, critica que el tractament mediàtic només visibilitza una part de la violència que pateix el col·lectiu -les agressions físiques- però no la violència institucionals o la del sistema. En aquest sentit, Toño Abad, president de l’Observatori Valencià contra la LGTBI-fòbia i Eugeni Rodríguez – president de l’Observatori contra l’Homofòbia- carreguen contra la tendència dels mitjans a passar per sobre del moviment i voler anar directament al testimoni de la víctima. Ho consideren mala pràctica, ja que revictimitza la persona que ha patit l’agressió i, alhora, fa perdre perspectiva política i social de la LGBTI-fòbia com a sistema d’opressió del cisheteropatriarcat.  

Els mitjans silencien la diversitat de les realitats LGBTI 

Els mitjans de comunicació no incorporen una mirada plural quan parlen del col·lectiu LGBTI, no informen de les diverses realitats que hi conviuen al seu si. “No es parla ni de lesbianes, ni transsexuals, ni bisexuals, ni intersexuals, ni de les persones no binàries. Tampoc són visibles les famílies LGBTI o la presència de persones LGBTI als esports o a l’àmbit rural. Els més visibles són sempre els homes cis, joves, gais, blancs i de classe alta, però tampoc es visibilitza la diversitat entre gais: no es parla dels precaris, dels migrats, de la gent gran o dels bears”, afirma López de CLGS.  

Montse Mota, de Famílies LGTBI, creu que sempre es recorre a les mateixes fonts: les mateixes poques persones (generalment homes cis gais blancs) i organitzacions i reivindica “més representativitat: dones lesbianes, persones trans i no binàries, bisexuals, queer o migrades.” I afegeix que si bé hi ha una part que és responsabilitat dels mitjans també indica que és “feina interna del col·lectiu donar veus a més persones que representen la gran diversitat de les realitats LGBTI”. En aquesta anàlisi coincidex Fina Campàs, activista trans i col·laboradora amb la Fundació Enllaç, que assenyala que allò LGBTI acaba sent gestionat per les identitats gais i això hauria de portar a la reflexió i autocrítica del moviment.  

El fet que s’aborde en alguns mitjans la realitat de les persones LGBTI més com un segment de mercat que com un col·lectiu oprimit, fa que la representació mediàtica se centre en aquells que poden ser part d’aquest mercat i tenen un determinat poder adquisitiu. Es produeix “un bombardeig al mes de l’orgull LGBTI, ja que els homes cis gais de classe alta són target de moltes empreses. Els sectors més marginals no ens veiem representants per aquest orgull”, assenyala Oriol de Nou Barris LGBTI. Longares, de Lesbicat, abunda en aquesta crítica i creu que es fa una representació classista del col·lectiu que invisibilitza les persones LGBTI que viuen en situació de pobresa, sensellarisme (que també es pot produir per LGBTI-fòbia) o precarietat laboral. 

La realitat del col·lectiu LGBTI al món rural també és clarament invisible. “Una agressió que passe a comarques no té la mateixa repercussió que si passa a Barcelona”, afirma Rodríguez president de l’OCH. “La realitat LGBTI no és igual de visible a les comarques que a la ciutat. Hi ha el fenomen, poc visibilitzat, del sexili que es produeix quan les persones LGBTI del món rural marxen a la ciutat per poder viure plenament”, explica Pilar de Castelló LGBTI. Un altre col·lectiu que no disposa de visibilitat mediàtica habitual és el de la gent gran, i quan ho fan solen apareixen sense veu pròpia i només com a víctimes

També és un tema silenciat tot allò referit al VIH i la Sida, especialment en la seua vessant més comunitària o de denúncia pública de l’estigma associat, assenyala Luis Villegas d’Stopsida que considera que és un tema que en l’actualitat té molt poc de ressò mediàtic en comparació a períodes anteriors i que actualment l’abordatge informatiu que es fa no és tan diferent al que es podia fer en els noranta. Les dades tampoc són millors si ens referim a salut sexual i col·lectiu LGBTI: només un 1,5% de les notícies sobre el col·lectiu parlen d’aquest tema segons l’informe de Mèdia.cat Home, gai i jove:  la imatge del col·lectiu LGBTI als mitjans, de 2018.

En el cas de les realitats trans, Gina Serra, de l’Associació de Transsexuals de Catalunya, considera que “visibilitat cada cop hi ha més -segons l’informe de Mèdia.cat de 2018 arribaria al 9,5% del total de les notícies, superior a la que tenien les lesbianes-, el problema rau en que no s’aborda correctament”. Serra creu que en massa ocasions s’aborda la realitat trans com a “indigna” i sense respectar els pronoms que la persona vol usar. López, de CLGS, denuncia que “les persones trans han estat usades com a arma política a través dels mitjans i les xarxes socials, només cal veure els debats sobre la llei trans i com s’ha donat veu a actituds transfòbiques”. Campàs reivindica una especialització dels periodistes i que coneguen la terminologia i les realitats trans per a millorar el seu tractament informatiu. 

Ulleres de la diversitat afectivo-sexual 

Canviar el punt de vista cisheterocèntric des del qual es plantegen les informacions i abordar les realitats LGBTI des de la transversalitat són les apostes dels activistes entrevistats. Mota, de Famílies LGBTI, creu que als mitjans “calen unes ulleres de l’arc de Sant-Martí per veure el món des de la perspectiva LGBTI: que quan s’expliqui qualsevol notícia, es pensi en les persones LGTBI. Com afecta un determinat fet noticiable al col·lectiu? Per exemple, quan comença l’any escolar els mitjans s’interessen per com ho viuen des de les famílies LGBTI?”. 

Els activistes consideren clau promoure la formació dels periodistes sobre les realitats LGBTI i les recomanacions i manuals que s’han elaborats des de diferents institucions com ara el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, els llibres d’estil interns com els d’Apunt Mèdia o la Corporaciò Catalana de Mitjans Audiovisuals o organitzacions com la FELGBT, que va crear aquesta guia amb la sectorial de periodistes del sindicat Comissions Obreres.

Per a Díaz, de LambdaValencia, aquesta tasca de sensibilització dels periodistes correspon als col·lectius LGBTI. Díaz també reivindica un canvi de llenguatge per afavorir una major rigorositat d’explicació de les realitats de la diversitat afectivosexual, familiar i de gènere. Araneda, d’ACATHI, creu que no hi ha altre camí que generar referents: mitjans independents i lliures i notícies que siguen abordades des de la diversitat per arrossegar a la resta mitjans cap al canvi.  

Per Katy Pallàs, “el problema és que els mitjans ens veuen com un grup homogeni i a part de la societat i no és així: estem dins de la societat i som molt diversos”. Per l’activista, cal traçar aliances i treballar per deconstruir les masculinitats tòxiques i el binarisme de gènere. Longares, de Lesbicat, veu una oportunitat per començar a trencar la dinàmica que denuncia Pallàs en el fet que hi ha entitats del tercer sector que estan començant a treballar també les necessitats de les persones LGBTI. “És molt incipient però és un espai per a la transversalitat i que pot arribar a influir en el tractament mediàtic de forma positiva” explica l’activista de Lesbicat. També afegeix que per potenciar aquesta transversalitat “seria important incorporar opinadors als mitjans que vegen la realitat des de la perspectiva LGBTI”. “En el nostre cas, els mitjans ens demanen reaccions en temes vinculats al col·lectiu i, ocasionalment, i estem percebent que comencen a incloure’ns en altres temes no directament relacionats però que ens inclouen com part de la ciutadania”, explica amb optimisme Díaz.  

Diversificar les fonts del moviment LGBTI, preguntar quins són els pronoms de les persones entrevistades (també a les persones cis) o obrir espais als mitjans per als moviment socials i, igual que hi ha secció d’esports o economia hi hagi una secció de moviments –aquesta darrera idea plantejada per Jordi Samsó, president del Casal Lambda- són algunes més de les propostes per incorporar la diversitat als mitjans. 

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.