Virginia Eubanks (Estats Units, 1972) és una politòloga que porta anys estudiant les noves tecnologies, però confessa que és una excusa per parlar sobre les desigualtats que hi ha a la nostra societat. Al seu darrer llibre, La automatización de la desigualdad: Herramientas de tecnología avanzada para supervisar y castigar a los pobres (Capitán Swing, 2021), aborda els efectes de tres eines tecnològiques diferents sobre les vides de les persones pobres en tres punts dels Estats Units.  Actualment també és editora d’una sèrie de reportatges de The Guardian sobre l’automatització de les cures.

Fa poques setmanes va ser a l’Estat espanyol, on va entrevistar persones que han optat a rebre l’Ingrés Mínim Vital per un nou projecte que indaga en l’automatització de la desigualtat des d’una perspectiva transnacional. En el seu pas per  Barcelona, es va reunir amb diversos col·lectiu preocupats per l’impacte de les noves tecnologies en les nostres vides i va debatre amb els col·lectius Catàrsia i Algorights en un acte organitzat per l’Espai Societat Oberta.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2021

Al teu llibre sobre l’automatització de la desigualtat parles d’un entramat d’eines que defineixes com l’hospici digital. Què és això?

Sovint quan parlem sobre tecnologia tendim a pensar que apareix del no-res, que aterra sobre un full en blanc i esborra tot allò que hi havia abans. Això és empíricament fals. Al llibre parlo de la història de la seguretat social als Estats Units perquè la manera en què s’han desenvolupat els programes, les polítiques i els relats culturals sobre la pobresa, produeix la “programació social profunda” d’aquestes eines. Si no entenem què hi havia abans, ens sorprèn quan torna a emergir en aquestes eines sense que ho haguem incorporat deliberadament. Així que parlo de l’hospici digital perquè als Estats Units aquesta història és sobretot la d’una institució física, de maons i ciment, l’hospici, que servia per empresonar les persones que demanaven salut pública. Quan entraves a l’hospici havies de renunciar —si els tenies— al dret a vot, a ocupar un càrrec, a casar-te, a estar amb les teves criatures… I l’hospici digital té molts efectes iguals avui en dia, encara que les eines siguin diferents.

Una cosa que sorprèn del llibre és com les eines de què parla estan inserides en aquesta història. Tenim una manca de comprensió de la història darrere tot allò que és tecnològic?

Normalment no hi prestem atenció, i per mi és una història realment fascinant. Em va interessar una eina coneguda com a Sistema de Gestió del Benestar, que pensava que hauria sorgit el 1996 amb un gran canvi de polítiques als Estats Units al voltant del sistema de prestacions socials. Però investigant vaig trobar que en realitat aquestes eines digitals es van començar a introduir al final dels seixanta i principis dels setanta, i això és molt rellevant, perquè va passar en un moment en què hi havia un moviment molt fort de persones que rebien prestacions socials, liderat majoritàriament per dones racialitzades. Aquest és un moment històric molt diferent al que m’imaginava, i és signigicatiu que s’introduissin en aquell moment, i no només perquè “canvien les polítiques” o “la tecnologia passa a ser accessible”. Per mi la qüestió real és que les persones pobres i treballadores estaven exercint poder i l’estat va respondre a aquest poder. Després d’això vaig seguir anant als arxius i vaig anar enrere fins el 1740, i la conclusió és que la història d’aquestes eines era molt similar, només s’havien tornat més sofisticades, més interconnectades que les que hi havia en el passat. Per descomptat que no és exactament el mateix, però hi ha prou similituds.

El relat que en fas en el llibre és com un pèndol, una dialèctica constant entre la gent exercint poder i el sistema redissenyant-se.

Tendim a pensar que aquestes eines tan punitives arriben quan la gent té poc poder, però crec que és justament el contrari. Quan els moviments estan exercint un poder real és quan les tècniques de gestió canvien. Els hospicis per pobres arriben després de l’agitació social del 1819 als Estats Units; quan hi torna a haver agitació a la dècada de 1890, l’hospici és substituït per una “gestió científica” individualitzada. Resulta que els pics de moviments socials són els moments en què canvien aquestes eines, almenys als Estats Units, i sospito que deu passar el mateix en altres llocs.

Al llibre parles d’un “negacionisme cultural de la pobresa”, com quelcom que sosté aquest hospici digital. Què és?

Als Estats Units tenim un vocabulari molt limitat per parlar sobre classes i capitalisme, amb una negació profunda del rol de la desigualtat racial en la perpetuació dels relats sobre la pobresa. La història que expliquem sobre la pobresa és que només afecta un percentatge molt petit de gent, probablement patològica i majoritàriament com a resultat de les seves males eleccions. Ens falta el llenguatge i la imaginació per entendre el dany econòmic estructural, el que anomeno la violència econòmica, i acabem encallats. Per això al llibre he volgut assenyalar que la pobresa és una experiència majoritària als Estats Units. El 51% de la població estarem per sota del llindar de la pobresa en algun moment de les nostres vides adultes i gairebé dos terços haurem de recórrer a prestacions socials. Això no vol dir que tothom sigui igual de vulnerable a la pobresa, però vol dir que és l’estat habitual de les coses, no l’inusual.

Quin és el paper dels mitjans en aquest negacionisme cultural?

Crec que tenim feina a fer. L’estructura de les històries que escrivim sobre desigualtat econòmica encara em sembla encotillada, la gent només té accés a un determinat tipus d’històries. Fa temps que m’interessa la tecnologia i com modela les nostres vides, però t’he de dir que vaig escriure aquest llibre perquè volia fer un llibre sobre pobresa, i vaig sentir que havia d’enganyar la gent d’alguna manera perquè se’l llegís. Vaig escriure un llibre sobre tecnologia, però que en realitat és sobre la violència i el trauma econòmics. El fet que pensi que he d’enganyar la gent ja diu força sobre l’espai que tenim per explicar històries interessants sobre la pobresa. Per mi la tecnologia és interessant perquè són les relacions socials posades en manifest, com si fossin quelcom físic.

Parles amb la gent que crea o implementa aquestes tecnologies, però sobretot amb la gent afectada. Trobes a faltar aquestes veus en el relat mediàtic sobre la tecnologia?

És molt emocionant veure com s’ha disparat l’interès pels algoritmes i els seus biaixos, per la intel·ligència artificial… Però es posa el focus en les decisions polítiques que s’incorporen en aquests sistemes, els objectius de qui els dissenya, o la necessitat de polítiques reguladores, però quasi mai en els impactes en la gent. Així que quan parlem sobre aquestes eines tecnològiques ens preocupem per problemes que poden aparèixer en el futur —“els robots ens prendran les feines!”—, però tots els fets de què parlo al llibre estan tenint lloc ara. Per mi és molt important no caure en la abstracció de què podria passar, sinó focalitzar-me en què està passant. Ens preocupa saber si han dissenyat aquestes eines així a propòsit, o com s’haurien de regular, que són temes molt interessants, però per mi les històries de la gent que a dia d’avui estan patint els seus impactes ho són molt més.

Com s’estan expandint aquestes tecnologies de control de la pobresa?

No és unidireccional, i crec que val la pena prestar atenció a aquests processos més enllà de les fronteres. Per exemple, ara estic seguint la targeta de prestacions sense efectiu d’Austràlia. És com una targeta de crèdit en què reps les teves prestacions, que és molt comú, però la diferència del model australià és que posa els teus ingressos en quarantena, i hi ha un 75% o un 80% que només el pots gastar en establiments autoritzats. Llavors si intentes estalviar diners vivint en una habitació que pagues en efectiu, no pots fer-ho. O si tens un petit negoci de teixir bufandes i compres el fil en vendes de garatge, tampoc. És clarament una eina de control moral, de “ens fa por que et gastis els teus diners en alcohol, tabac o apostes”, i el que fa és impedir a la gent fer coses que has de fer per gestionar la teva vida amb molt pocs recursos. Els contextos són diferents, però hi ha patrons compartits que caminen cap a sistemes més punitius i més neoliberals, i quan importes una tecnologia també importes les polítiques que porta incorporada.

Tot i això, sembla difícil poder combatre els discursos que defensen la major eficiència associada a la tecnologia.

És difícil fer entendre la gent que l’objectivitat o la neutralitat d’aquestes eines és perillosa. Són màquines que estan prenent decisions polítiques, i ens permeten amagar el fet que estem prenent decisions polítiques molt importants darrere aquesta capa asèptica de “és només una eina administrativa, és només per millorar l’eficiència i perseguir els fraus”. En realitat estem prenent decisions, com que l’austeritat està bé, o que està bé decidir qui mereix drets humans i qui no els mereix. La gràcia dels drets humans és que tothom hi té dret! Estem prenent totes aquestes decisions i amagant-les darrere la façana d’aquestes eines. Costa molt defensar-ho, perquè pensem que l’objectivitat, la neutralitat, és més justa i té menys biaixos, i això no és així. Aplicant Paulo Freire a la tecnologia, hem de veure que si dissenyes una eina perquè sigui neutral en un sistema injust, és una eina d’aquest sistema injust, no del canvi social.

Com acaben aquestes eines reproduint les desigualtats?

Els sistemes estan molt més interconnectats i és un tipus diferent de vigilància de la que hi havia abans. En el passat la vigilància requeria identificar prèviament un objectiu, però avui en dia pots recollir totes les dades que vulguis i després mires enrere per intentar identificar patrons de comportament. Estàs triant grups sencers i no només individus, i això és molt problemàtic, perquè assumeixes que la gent es comportarà en el futur com ho va fer en el passat, no deixes espai al canvi. I dones per fet que persones semblants es comportaran de manera semblant, i aquestes categories de “semblants” sovint estan construïdes sobre prejudicis racials, o de qui són les persones migrants, o pobres, o les minories religioses. I més enllà d’això, aquests registres ara poden durar generacions. L’hospici també tenia registres molt extensius, però abans eren en paper i es cremaven, es florien o es perdien, i ara en canvi poden durar generacions. Jo crec que és bo que hi hagi un límit natural sobre què pot saber l’estat sobre diverses generacions de la teva família. Ara bé, tampoc és que la vigilància analògica no fos terrorífica; era prou eficient.

Però menys persistent?

En certa manera, i hi havia més barreres entre agències. Se sol criticar la compartimentació, però de vegades és bona. No vols que el treballador que atén el sensellarisme i la policia local tinguin les mateixes informacions. No tenir una llar significa també trobar-te en situacions en què quasi tot el que fas és il·legal: anar al lavabo, guardar les teves coses, conèixer un nou amic, tenir-hi intimitat física… Qualsevol d’aquestes coses és il·legal només perquè vius al carrer. Hi ha una raó per voler mantenir els programes de suport econòmic separats del control policial.

Assegures que aquest hospici digital precedeix la política. Llavors, en mans de qui estem deixant la política amb aquestes eines?

Crec que aquestes eines porten incorporades decisions polítiques de les quals no volem ser conscients. Com la idea que no hi ha prou recursos per tothom i que hem de decidir qui hi té accés i qui no. Això és una decisió política que ja hem pres quan adoptem aquesta eina i ens plantegem decidir quines de les 66.000 persones sensellar a Los Angeles són més vulnerables o mereixen més els recursos. Quan ens plantegem això, ja hem pres un munt de decisions que són polítiques, com per exemple que la nostra prioritat no és construir cases per aquestes persones. No crec que aquestes decisions polítiques incorporades a les eines siguin necessàriament intencionades, ni que hi hagi una habitació plena de fum amb deu senyors pentinant-se els bigotis, però crec que ens neguem a assumir la dura tasca d’abordar problemes socials persistents i permetem que s’externalitzin aquestes decisions i aquest debat a les eines digitals. No volem decidir quines de les persones sensellar de Los Angeles hauran de viure al carrer. Però deixar-ho en mans d’ordinadors és una forma de buscar-nos una fugida ètica.

Què podem fer per desmuntar aquest hospici digital?

Em sembla que és diferent a cada lloc, i encara n’estic aprenent. Als Estats Units crec que en gran mesura té a veure amb canviar les històries que expliquem sobre la pobresa, sortir del marc que diu que és un percentatge molt petit de persones probablement patològiques. Crec que passar a un marc de drets universals ens trauria de sobre molta de la càrrega de diagnòstic moral que aquest hospici digital està assumint, i això podria portar a canvis polítics que permetessin crear programes més equitatius i generosos. Però ara que m’estic fixant en què passa en altres llocs, veig que no serà tan fàcil com pensava. En la meva estada aquí he estat recollint històries al voltant de l’Ingrés Mínim Vital, i tot que a l’Estat espanyol teniu una ètica política molt diferent sobre la seguretat social, m’ha sorprès trobar-me amb moltes de les coses que passen als Estats Units. En qualsevol cas, crec que hi ha moltes solucions, totes parcials, com tenir més diversitat entre els professionals de la tecnologia, polítiques reguladores, aquest canvi en la normativa…

Però veus factible que hi hagi canvis profunds?

Al final tot depèn de quina és la teva teoria del canvi, i la meva és “el poder no concedeix res sense una demanda”, i crec que els moviments socials jugaran un paper molt important en canviar com funcionen aquestes tecnologies. Fins ara s’han dissenyat i implementat en la foscor, i el que em dona esperança és que comencem a posar-hi llum. Una aportació que he volgut fer amb aquest llibre ha estat fer una connexió entre sistemes que la gent reconeix immediatament com a punitius i aquests sistemes que la gent pensa que són sobretot solidaris. Volia posar de manifest de quines maneres els nostres sistemes d’assistència social són també sistemes de control social. Em sembla que no parem prou atenció als impactes d’aquests processos en la vida de les persones cuidadores pobres, perquè quasi tothom que rep assistència social són persones que estan cuidant altres persones, fent un gran servei al món i sent castigades per això.

Quin pot ser el paper del periodisme de cara a desmuntar aquest sistema?

Crec que en els últims anys s’ha fet molt bona feina des del periodisme, hi ha moltes organitzacions periodístiques petites que barregen el periodisme de dades amb l’interès humà. Tot i això, penso que podem fer més per mirar els impactes i incorporar a la conversa les veus de les persones més directament afectades, i també podem fer millor feina amb les històries transnacionals. Expandir els límits de quines són les històries acceptables tant sobre la tecnologia com sobre justícia econòmica és part de la nostra feina, és el que hauríem d’estar fent, i crec que el periodisme té un gran potencial de jugar un paper en crear sistemes més segurs, més sensats i menys destructius.

Potser des del periodisme també estem atrapats en la manera que, com a societat, entenem la pobresa.

Sí, som víctimes del mateix relat. Només hi ha relats de redempció o de pèssimes decisions, i no hi ha espai per gaire més al mig d’això. Hem de tenir la modèstia d’entendre les nostres limitacions; desconeixem el 99,9% del món, i és normal, però hem de crear formes de rendició de comptes que ens facin entendre les nostres limitacions. I d’altra banda, crec que és important no quedar atrapats en quina és la tecnologia més sexy, més nova i més guai. Hem de pensar en coses més mundanes. Les tecnologies de què parlo al llibre eren molt senzilles, molt rutinàries, molt avorrides, excepte pels seus efectes en la gent, que no eren gens irrellevants, sinó que canviaven vides. És un consell per a periodistes que sona terrible, però jo diria això: reconeix que desconeixes la majoria de coses i busca allò avorrit. Crec que pots trobar grans històries en allò que sembla rutinari.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.