Alguns mitjans han difós detalls de l’estat físic de la dona agredida i percepcions de seva família sobre els fets, sense tenir en compte l’impacte revictimitzant del relat. Al pol oposat, l’atenció mediàtica d’aquesta agressió també ha incentivat treballar peces informatives amb veus expertes, amb major capacitat explicativa de la violència sexual i amb propostes per erradicar-la. Una bona pràctica que, tanmateix, no és la més estesa.

“Els detalls morbosos de les agressions sexuals no tenen interès informatiu. Ens situen com a objectes sexuals passius i fan que la mirada no se centri en el fet fonamental que és la violència sexual”. Aquesta advertència prové del manual de recomanacions per informar d’agressions sexuals Dones Valentes, elaborat per Almena i AADAS. Una recomanació que també es recull a altres manuals, com el del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, però que molts mitjans van passar per alt quan van haver d’informar de la violació a una noia de setze anys a Igualada, la passada nit de la castanyada.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2021

Molts titulars van optar per adjectius com “brutal” o “salvatge” per referir-se a la gravetat dels fets. És cert que hi va haver una violència desmesurada, que va derivar en què la jove fos hospitalitzada. Però molts periodistes no en van tenir prou amb explicar això i van entrar més en detalls, plasmant el tipus de lesions que havia patit la jove: quins, on i quants cops o la dimensió dels esquinçaments i a quina part del cos. Així ho van fer diaris com Regió 7 o e-notícies. Però, sens dubte, un dels mitjans que més detalls mèdics va decidir aportar va ser El Periódico de Catalunya, que fins i tot, va explicar les operacions quirúrgiques a les quals es va haver de veure sotmesa la jove i amb quines conseqüències.

En aquesta peça d‘El Periódico, que compta amb el testimoni de la família de la víctima, es donen també detalls que expliquen l’estat de la noia quan va ser trobada, tals com que “tenia el vestit per les espatlles” o que va ser “violada sense pietat”. “Com si una violació es pogués dur a terme amb pietat”, reflexiona Raquel Gómez, psicòloga de l’Espai Lila del Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats (CJAS). “Quan vaig llegir aquesta notícia vaig preguntar-me si realment era necessari que tota Catalunya conegués les seves lesions. Quan torni a la seva vida, tothom sabrà què li va passar i ella no va poder decidir en cap moment si aquesta informació s’havia de fer pública”, considera Gómez.

Va ser la mare de la víctima qui va contactar amb diversos mitjans per tal de “demanar ajuda i atrapar els agressors”. I va ser ella qui va decidir donar tots els detalls, que alguns mitjans van decidir publicar. “Són coses íntimes que ara són de domini públic i pot afectar a la recuperació de la jove”, apunta la psicòloga. Però el tractament mediàtic d’aquesta violació no només pot tenir conseqüències negatives per la pròpia víctima, sinó que també pot tenir un impacte negatiu en el conjunt de la societat.

I és que donar aquests detalls “reforça la cultura del patriarcat i el missatge de la por, que posa de relleu les conseqüències de fer aquelles coses que les dones se suposa que no hem de fer, com sortir soles a la nit o emborratxar-nos. Explicar aquests detalls posa el focus en la víctima i ens distreu d’allò realment important: que la violència masclista és sistèmica”, diu Raquel Gómez; és l’exercici de poder -amb formes subtils i formes extremes- dels homes sobre les dones, identificades com a éssers de menor valor i, per això, violentables. 

Ara bé, hi va haver mitjans que van optar per obviar els detalls mèdics. Alguns exemples els trobem a Rac1, que parlava de “violació extrema” i apuntava que les ferides de la noia eren “compatibles amb una agressió sexual”. TV3 va mencionar que la jove es trobava a la UCI, en estat “greu” i, a més, com a bona pràctica, va acabar la peça mostrant el número d’atenció a les violències masclistes. 

Per la seva banda, el diari Ara va informar que la jove “havia estat hospitalitzada a causa de les ferides que presentava”. Aquest mateix mitjà va argumentar els motius per no difondre detalls de les seqüeles físiques de l’agressió a través d’una columna d’Àlex Gutiérrez, cap de la secció Mèdia: “Suposo que hi haurà qui defensi que l’exposició crua d’aquella carnisseria ajuda a prendre consciència de la xacra de la violència masclista. Em sembla una excusa de mal pagador: el canvi cultural l’han de fer els homes i no sembla que explicitar si una lesió va ser de tants o tants altres centímetres hagi de comportar cap diferència”.

 On és el límit?

“Em plantejo molt que hi ha violacions que els mitjans expliquem més que d’altres. Quan estem davant d’un cas cridaner per la seva brutalitat, hem de vigilar on posem el focus. Hi ha d’haver un equilibri entre allò que expliques per deixar clara la gravetat dels fets i evitar caure en un relat sensacionalista. No és tan fàcil establir la frontera”, explica Ana Requena, directora en cap de gènere a ElDiario.es. Aquest mitjà va ser un dels que va optar per explicar el gruix de lesions que havia patit la jove, tot i que no va detallar-ne la gravetat.

Requena afirma que aquesta decisió va ser fruit d’un debat a la redacció i assumeix que no era necessari explicar de quants centímetres eren les lesions ni les operacions quirúrgiques a les quals va ser sotmesa la jove, però també creu que hi ha certs detalls que ajuden a fer-se a la idea de la gravetat del cas. “Entenc que se’ns qüestioni per la decisió que vam prendre i crec que és sa que no deixem de fer-ho. Ara bé, també cal deixar clar que quan expliquem aquestes violències no hi ha cap fórmula màgica que es pugui aplicar a tot”, apunta Requena, qui afegeix que “el mateix detall pot ser oportú o inoportú depenent de com s’elabori la resta de la informació i la cura que s’hi posi”.

La decisió d’aquest mitjà, igual que va passar amb alguns altres, va ser qüestionada a les xarxes socials. Una de les justificacions que més s’han donat entre els periodistes que van decidir explicar les lesions rau en el fet que la família va compartir-ne els detalls. Però, és suficient la veu d’una mare per justificar-ho? Segons la psicòloga Raquel Gómez, “la responsabilitat no és de la mare, sinó del mitjà. Donem prioritat a la veu de la mare perquè la víctima és menor, però no per això deixa de tenir drets. No tenint en compte el desig de privacitat de la víctima només perquè és menor, comprem un discurs paternalista que la situa com un objecte a protegir i no com a subjecte de drets”.

Rellevància informativa i consciència feminista: marges des d’on explicar les violències contra les dones

En aquest cas, la mare de la jove agredida va ser un testimoni central en el relat mediatitzat dels fets: va ser ella qui va contactar amb mitjans per oferir els detalls de l’agressió i les conseqüències en la salut. I també va ser ella qui va relatar el que sabia de la nit en què la seva filla va ser agredida. És arran de la seva declaració que sabem que la noia va anar de festa a una discoteca. També s’ha publicat que va sortir del local amb un noi. Igualment, molts mitjans han decidit incorporar les valoracions de la mare respecte els fets. “És una bona estudiant. Per això la vaig deixar anar a la discoteca. Perquè és molt responsable. Una nena deu”, va declarar a El Periódico. “És una nena molt aplicada, ha acabat aquest any el batxillerat i vam pensar que no passaria res per un dia que sortís”, va dir a ElDiario.es.

Però, és rellevant que l’agressió es produís en sortir de la discoteca? Cal dir que va marxar amb un noi? És destacable que la víctima fos “responsable”? Raquel Gómez remarca que no, alhora que assegura que l’impacte d’explicar aquests fets no resulta socialment innocu. “Publicar-ho reforça el discurs patriarcal que diu que les violacions només es donen en certs contextos en què la violència cap a les dones és esperable. I si hi passa res, doncs, la culpa és nostra, perquè ja estem avisades que si sortim de nit ens poden passar aquestes coses”, reflexiona la psicòloga. Igualment, també destaca que l’actitud de la víctima i la seva manera de ser tampoc no són rellevants: “no ens violen per ser irresponsables. Insinuar el contrari és violent i estigmatitzador”, diu.

Ana Requena coincideix en què aquesta perspectiva és revictimitzadora. Alhora, remarca que “no es pot culpar la mare d’haver traslladat a periodistes aquestes dades sobre la seva filla, “perquè parla des del dolor”. Com planteja l’article del diari Ara Agredir un segon cop la intimitat d’una adolescent violada, “la responsabilitat sobre com s’enfoca la peça recau exclusivament en el periodista i el mitjà”. 

Tot i comptar amb un informe mèdic facilitat per la família o amb les seves declaracions, abordar amb responsabilitat periodística els casos de violències masclistes demana explicar allò que resulta informativament rellevant i no limitar-se a difondre tota dada accessible sobre la víctima, el seu estat i les seves circumstàncies. Ignorar el filtre de rellevància informativa i desatendre l’impacte de gènere dels relats mediàtics es tradueix en una pràctica que amplifica la violència contra les dones.

Les actituds de la mare i la seva parella davant dels fets compartits amb periodistes segueixen, segons Requena, “l’estereotip d’una mare preocupada i d’un pare que vol venjança, des de la culpabilitat masculina de qui ha deixat que passés una cosa dolenta a una dona estimada”. Aquestes respostes a la violació es van reproduir repetides vegades per xarxes, tant per part de gent que reclamava “penjar els violadors de les places dels pobles”, com de gent que no entenia “per què una nena de 16 anys ha d’estar sola pel carrer a aquelles hores”. 

Per Raquel Gómez, aquestes reaccions “són comprensibles en el marc en el qual vivim: ens pensem que penjant els violadors i tancant les nenes a casa, el problema s’acaba. Els mitjans tenen la responsabilitat de no tractar aquesta agressió com un fet aïllat”, alerta la psicòloga, per qui “no hem de culpar la víctima ni parlar dels violadors com si fossin éssers inadaptats, sinó que els hem d’emmarcar dins un sistema masclista i aprofitar per parlar d’altres violències més invisibilitzades”.

Reforçar la por, extrem oposat a sensibilitzar

Tant Raquel Gómez com Ana Requena lamenten que la cobertura informativa d’aquest tipus de casos perd l’oportunitat, generalment, d’explicar les violències masclistes com una conseqüència de la societat patriarcal. “Sovint veiem aquests casos com un culebrot que s’ha de seguir i alimentar”, adverteix Requena. Parla, per exemple, de peces periodístiques com la que va publicar La Vanguardia, on s’explicava la tàctica policial amb la qual els Mossos estaven resseguint les últimes passes de la jove. 

Ara bé, alguns mitjans sí que van saber llegir el moment mediàtic i van estar publicant diverses peces, més enllà de relatar el cas extrem de violència, orientades a explicar el fenomen de la violencia sexual, atentes a la prevenció i orientades a generar sensibilització els dies després de l’agressió a Igualada. 

Així ho van fer alguns mitjans com El Periódico, que a banda de fer seguiment del succés, va publicar un seguit de reportatges parlant amb dones joves sobre la seva experiència sortint de festa, que destacaven la necessitat de “viure sense por”. Però els mitjans que més destaquen per les seves bones pràctiques serien TV3 i Catalunya Ràdio, que van explicar com algunes escoles tenen grups liles per fer pedagogia i alertar sobre violències masclistes als centres; així mateix, van publicar una peça titulada “Com educar els nens perquè no siguin agressors sexuals”. Durant aquells dies, també van aprofitar per deixar sentir la veu de noies joves, que expliquen les seves experiències i van enfocar el cas d’Igualada des d’un punt de vista ampli i contextualitzant-lo com a “mal estructural” o com una mostra “del fracàs en la lluita contra la violència de gènere”.

Aprofitar que l’audiència és més sensible al tema és una manera de fer pedagogia. L’altra, triada per mitjans com ElDiario.es, que no va aprofitar l’avinentesa per publicar aquest tipus de peces, és “generar context sobre feminismes de manera transversal, en cada publicació que fem”, diu Requena, que és una de les primeres editores de gènere en un mitjà a l’Estat Espanyol. “No hem de parlar de gènere quan hi ha una agressió, sinó que l’hem de tenir present sempre. D’aquesta manera, l’audiència ja té un bagatge que l’ajudarà a interpretar la situació quan es donin aquests casos difícils”, diu Requena.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.