Els abusos de poder basats en el gènere impacten en les trajectòries de les dones periodistes de punta a punta del món. Comptar amb mecanismes dins dels mitjans de comunicació per evitar les agressions i discriminacions en què es tradueixen, és una demanda pendent d’aterrar.

La periodista salvadorenya i coordinadora d’opinió a El Faro, María Luz Nóchez, estava estalviant per comprar-se una casa a San Salvador. Les constants amenaces arran de la seva feina -també contra altres persones de l’equip- per part del govern salvadoreny, l’ha fet canviar d’opinió. Ara prefereix guardar-se els diners per si ha de fugir del país. Nóchez treballa a un dels mitjans d’investigació més crítics amb el president de El Salvador, Nayib Bukele, que en diverses tertúlies i rodes de premsa ha menyspreat la feina dels professionals d’El Faro. Fa mesos que ni ella ni els seus companys van a la redacció arran de les amenaces. “No tinc la certesa que en un país violent hi hagi alguna mena de justícia si em passa alguna cosa”, declara. “Si el president increpa els periodistes en rodes de premsa, si la policia ataca als periodistes fent cobertures… quines garanties tinc?”, es pregunta. Nóchez no ha deixat de treballar, però ho fa des de casa i sense mullar-se a les xarxes socials. 

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2021

A més de la potencial violència externa arran de la seva feina de crítica i investigació, aquesta periodista, com altres milers arreu del món, s’han d’enfrontar a una altra batalla que travessa la majoria de trajectòries de dones periodistes, visquin en el context sociopolític que visquin: el masclisme. L’informe de Reporters Sense Fronteres (RSF)  El periodisme enfront del sexisme detecta que, dels 112 països on s’ha enquestat a periodistes, un terç van ser assenyalats com a perillosos o molt perillosos per a les periodistes dones. 

L’impacte del masclisme en la seva trajectòria professional i el risc de viure agressions, més subtils o més directes, afecta les periodistes de dins les seves redaccions, als espais virtuals, passant pels terrenys tradicionals del periodisme. En parlar-ne, Nóchez ho exemplifica amb el que ha viscut a l’Assemblea Legislativa del seu país. “Li vaig demanar unes declaracions a una font amb la qual suposadament tenia confiança i ell em va contestar ‘si somriguessis més podries tenir més declaracions’”, denuncia.

Al tracte masclista que afecta moltes periodistes en escenaris i relacions de treball diversos, s’hi afegeix el masclisme disparat per les xarxes socials  -i que, per ser digital, no vol dir que no arribi de manera real-. Des de Donestech, col·lectiu que visibilitza les violències que pateixen les dones a internet, denuncien que els agressors s’organitzen amb l’objectiu de silenciar les veus feministes i observa com arriben a provocar quadres psicoemocionals d’ansietat, depressius i, fins i tot, situacions de trauma. Hi ha casos en què aconsegueixen que les dones deixin d’utilitzar les xarxes socials, que suposen un espai de forta exposició per a periodistes.

Això és el que li passa a Nóchez. L’any passat van acusar els membres de la seva redacció d’haver encobert una violació. Finalment aquesta acusació s’ha demostrat que era falsa, però a través de les xarxes socials han patit una campanya de desacreditació, amb especial èmfasi contra les dones. La periodista no nega que hi ha actituds masclistes per part dels seus companys, però reitera que s’ha buscat atacar les redactores dones, sobretot les que tracten temes de violències masclistes. “Hem tingut comentaris que deslegitimen la nostra feina, però que també ens amenacen amb frases com ‘tant de bo et violin a tu’”. Des de Donestech, afirmen que les amenaces de violència sexual per vies digitals no deixen de ser amenaces reals i que, precisament, amenacen de ser violència directa: “aniré a casa teva; et violaré”. 

Segons l’informe El periodisme davant del sexisme, la violència sexista i sexual porta les periodistes a tancar -de manera temporal o fins i tot permanent- els seus comptes a les xarxes socials (conseqüència que assenyala el 43% en el qüestionari), i també les condueix a l’autocensura (el 48%), a canviar d’especialitat (el 21%) i fins i tot a la renúncia (el 21%).

L’Organització d’Estats Americans estableix que els Estats estan obligats a tenir en compte els riscos que enfronten les dones periodistes a la regió -una de les més exposades a violència extrema- i a garantir-los la seguretat. Això implica que entenguin com actuen les desigualtats de gènere i les pràctiques sexistes en el fenomen de la violència contra periodistes, i que afavoreixin la definició de mesures de prevenció, protecció i procuració de justícia adequades. 

La impunitat davant la violència contra les dones -periodistes o no- acompanya massa sovint aquestes experiències, però recentment la periodista colombiana Jineth Bedoya Lima, qui va ser segrestada, violada i torturada per paramilitars fa 21 anys, ha aconseguit una victòria judicial. Bedoya va presentar el seu cas davant la Cort Interamericana de Drets Humans, organisme que dues dècades després de l’agressió n’ha responsabilitzat l’Estat colombià. La Cort considera que “no s’hauria pogut dur a terme sense el consentiment i la col·laboració de l’Estat [colombià], o almenys amb la seva tolerància” i també ha determinat que l’Estat ha estat “lent i negligent” en el procés d’investigació i en la condemna penal de l’agressió a la periodista. Bedoya ha hagut de sostenir anys -dues dècades, de fet- de processos judicials i ha continuat exercint com a periodista, és subdirectora del diari de gran abast El Tiempo i no ha deixat d’advocar pels drets de les dones.

Digitals i sobre el cos: intents de silenciar aquelles que molesten

A l’altra banda de l’Atlàntic, les violències que pateixen les dones periodistes canvien. Baixa en general la perillositat per la seva integritat física, però no per això deixen de ser expressions i agressions masclistes denunciables. La periodista de Sentit Crític Laura Aznar comparteix amb Nóchez la decisió de tenir un perfil baix a les xarxes socials. La salvadorenya diu que ho fa per prudència, per no rebre més atacs. Aznar diu que vol evitar un entorn violent i també dirigir els seus posicionaments als mitjans de comunicació.

Les dues tenen presència en un entorn que gairebé sempre ha estat capitalitzat per homes blancs: l’opinió. “Tens la sensació que la quota que estàs ocupant és una mica caricaturesca: és molt simpàtic que hi hagi la típica tia enfadada perquè contraresti els altres companys”, exemplifica Aznar. Diu que assistir a les tertúlies és una decisió política, perquè considera que les dones feministes han d’ocupar el seu lloc, però lamenta conseqüències que li suposa: posar un to de veu, una gesticulació i una forma de parlar més agressives del que ella voldria, haver de portar en una llibreta respostes preparades davant dels més que probables menyspreus dels seus companys, i en general una tensió de sentir-se sola en aquestes situacions. 

“L’altre dia vaig sortir molt enfadada d’una tertúlia en què, per enèsima vegada, un company de taula va tractar-me amb condescendència i va mirar de ridiculitzar-me. Em bullia la sang i vaig fugir de l’estudi. Però el que em va fer emprenyar no va ser només la matxirulada de torn, sinó la suma de les que assumeixo des que participo en tribunes que, fins fa poc, ostentaven exclusivament els homes”, ha compartit recentment en l’article Prou del masclisme dels ‘senyoros’ a les tertúlies. 

Detecta que, majoritàriament, topa amb situacions en què els homes la qüestionen no pas per les seves idees, sinó pel fet de ser una dona jove, feminista i d’esquerres, i insisteix que el problema de base és que no hi ha una mirada de gènere en cap d’aquests espais. “M’han dit que soc ‘molt vehement’ pel fet de defensar que el dret a l’avortament ens correspon només a nosaltres. No és conya: alguns companys de taula entenien que els homes també han de poder decidir, només faltaria. Estic acostumada que em tallin per explicar-me les coses, per il·lustrar-me, per aclarir-me les idees, perquè jo sola, és clar, m’embolico i no hi arribo”, denuncia la periodista. 

Una de les propostes que Aznar planteja per contribuir a canviar-ho és generar un espai de dones on poder acompanyar-se, “confrontar actituds masclistes que es reprodueixen i fer pressió per repensar els programes”. Posa molt en valor la tasca d’On són les dones, que ha vetllat per la representació de dones als mitjans, però insisteix que el que cal preguntar-se és perquè no hi ha gaires dones que acceptin entrar en en espais d’anàlisi a les televisions. 

La psicòloga experta en violències masclistes Alba Alfageme afegeix que caldria instaurar protocols als mitjans de comunicació que instin a aplicar-hi la perspectiva de gènere, que permetin activar l’alarma davant de casos d’assetjament sexual i que facilitin expressar quan algú se sent incòmode, tot i no voler engegar el protocol d’assetjament, i buscar-hi respostes. La UNESCO denuncia que, fins ara, generalment, les plataformes de xarxes socials i els mitjans demostren dificultats per respondre a l’assetjament i la violència contra les periodistes. 

Tot i aquesta situació, hi ha petits canvis que milloren el camí.  “Ja hi ha periodistes i directores de programes que ho confronten activament, i això ens permet estar més tranquil·les i segures”, exposa Laura Aznar. 

Com a bona pràctica, la fins ara directora de l’Associació de Periodistes d’El Salvador, Angélica Cárcamo, va aconseguir sistematitzar les agressions contra periodistes i, segons considera Nóchez, suposa un gran pas endavant, quant a visibilització i problematització d’aquest fenomen, que afecta les dones periodistes amb formes específiques i, en nombroses ocasions, travessades per la violència sexual potencial o directa.

La periodista de El Faro afirma, però, que els mitjans de comunicació haurien d’oferir suport a les dones perquè se sentin lliures de poder explicar les agressions que poden patir tant dins com fora de les redaccions, recollir-les i generar una cultura institucional en la qual s’aboleixin aquestes actituds d’abús de poder basat en el gènere. 

Aquests mecanismes són necessaris perquè moltes vegades les dones periodistes, tal com assenyalen tant la psicòloga Alba Alfageme com des de Reporters Sense Fronteres, acaben deixant l’ofici arran d’un ambient hostil i, a més, amb grans dificultats per la conciliació amb la vida no laboral.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.