En Xavi Giró es jubila i no és gens habitual que quan un professor de periodisme es jubila se n’assabenti mig país. Només passa quan has deixat una forta empremta en els teus i les teves alumnes i quan, a més, aquests alumnes són periodistes repartits per tot tipus de mitjans i seccions. “Això ho ha d’entendre la tieta de Cincinnati; això grinyola; fora demostratius, fora gerundis; situació no s’hi val, no vol dir res; Rajoy pensa!? Rajoy diu!”. Un dels millors afalacs que li han dedicat és que quan tocava la seva classe la gent no omplia el bar i, efectivament, que molts anys després vàries generacions de professionals recordin o reconeguin alguna de les seves màximes és, sens dubte, un bon exemple del que és l’autèntic aprenentatge significatiu a una facultat on, malgrat el que t’imagines a priori, no hi ha  competicions per ser el millor en ensenyar a pensar i a escriure. En Giró és excepcional precisament perquè ha insistit i reincidit en fer tot el que el nostre sistema universitari no valora: ser un gran professor i posar les seves capacitats al servei de causes i projectes socials. L’antítesi del professor obsessionat per publicar a revistes acadèmiques que no llegeix ningú. 

Personalment, tot i que mai el vaig tenir de profe durant la carrera, igualment soc alumna seva. Conservo com una joia “El Viejo Topo”, de febrer de 1996 (número 93, 600 pessetes) on hi ha un article seu titulat “La premsa sota sospita”, el segon “Informe sobre la Informació” de Montalbán, i un article meu sobre les eleccions de Guatemala. En Xavi era el redactor en cap i en la peça que s’autopublicava feia una anàlisi detallada dels errors dels mitjans en la cobertura de la guerra de l’ex-Iugoslàvia, un dels seus temes estrella: “equiparar agressors i agredits; deixar-se intoxicar per propaganda difamatòria i difondre-la; fer aparèixer a tota una ètnia com autora dels crims comesos exclusivament per subgrups; acceptar acríticament la triada serbis/croates/musulmans deformadora del plantejament del conflicte i, distorsionar informació per induir una lectura convenient a les posicions polítiques dels mitjans”.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2021

Una de les seves grans virtuts és que igual que posa contra la paret al gran periodisme mainstream renega del periodisme pamfletari fet amb molta voluntat, però zero criteri i profunditat. La jove que era jo va intentar colar un article sobre el conflicte de Guatemala a un expert en explicar conflictes i em va obligar a refer-lo tres o quatre vegades: fins que el vaig despullar de tot l’accessori. Primera lliçó fonamental. Vols ser una periodista compromesa? Doncs primer compromet-te amb el periodisme. Aparca les consignes i els llocs comuns, i sigues més rigorosa i èticament autoexigent que ningú. 

La seva aportació fonamental a professió ha estat la teoria de les esquerdes. Malgrat que la professió s’ha precaritzat i desfigurat progressivament, ell sempre ha animat els seus alumnes a buscar les esquerdes del sistema. Davant la perspectiva laboral de poder fer només un periodisme obedient, ràpid i al servei del poder (un periodisme de merda), les seves esquerdes són pura passió pel periodisme, la seva recepta contra la impotència. Sempre hi ha una manera, sempre hi ha un forat, una possibilitat. Segona lliçó. Les periodistes no podem renunciar al periodisme. 

En Giró ha trobat les seves pròpies esquerdes en forma de màster o recerques activistes. Al·lèrgic, per descomptat, al màrqueting i la burocràcia, el seu màster, que mai hem sabut exactament com es deia perquè era senzillament el màster del Giró, es promocionava boca a boca i es va convertir en el lloc de trobada de molta de la gent més inquieta i potent de cada generació. L’esquerda va créixer fins a convertir un màster per a reporters de guerra en un espai de periodisme de pau, disciplina desconeguda al país que ell va reinventar i adaptar a la nostra realitat, per obligar-nos a pensar en el nostre rol als conflictes armats i socials. Tercera lliçó. L’objectivitat no existeix però el bon periodisme pot ser una gran eina de canvi social quan deixa de fer catàlegs d’amics i enemics.

El Giró deixa la universitat però de profe no es jubilarà mai. És i serà un professor mític però també ens ha ensenyat que mític no vol dir inaccessible. Sempre generós, s’ha implicat en projectes que li permetessin ampliar els seus objectes d’estudi i fer recerca aplicada al servei de les causes socials en què creia. A casa nostra no es pot parlar de comunicació transformadora sense parlar de la seva influència. Abans que les polítiques del relat governessin el món ell ja ens parlava de la seva importància.

Als i les professionals de comunicació de les entitats socials ens ha ensenyat a fer recerques i anàlisi dels discurs, a detectar la violència simbòlica de la mirada colonial o assistencialista i a no reproduir-la. El 1992 ja s’ocupava del tractament dels migrants als mitjans, i el 1999 va publicar “La premsa i el Sud”, un estudi de referència per al sector de les ONG a partir del qual vam començar a treballar plegats. Aquell estudi va ser la inspiració d’altres posteriors sobre la cobertura periodística del terratrèmol d’Haití o sobre la imatge de la cooperació internacional als mitjans catalans, estudis que, a la vegada, fonamenten i inspiren alguns dels criteris de la beca devreporter de periodisme de Lafede.cat. Quarta lliçó. Les esquerdes obren noves esquerdes, que obren noves esquerdes, que obren noves esquerdes. Com diu una altra de les seves exalumnes, la Mar Vallecillos, amor a les esquerdes que hàgim aconseguit obrir, i que s’esquerdi tot el que hagi d’esquerdar-se. We love Giró. 

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.