Avui, 1 de desembre, encetem ja l’últim mes d’un 2021 trepidant -com si cada any no ho fos- i en aquesta ocasió, vull acabar dedicant aquest article a un grup concret de professionals que fan una feina extraordinària, però que en moltes ocasions s’entén per donada i queda una mica apartada a l’oblit.

Com no pot ser d’una altra manera, l’actualitat judicial forma part del nostre dia a dia. Genera un gran interès conèixer quines penes -o quines absolucions- s’apliquen als casos més rellevants i sobre quines bases s’assenten les sentències que les formen.

Això ho podem saber gràcies a articles ben resumits i adaptats, els quals sintetitzen centenars de pàgines de tecnicismes legals i llatinismes a uns quants paràgrafs fàcils de consumir i accessibles a tothom. 

Aquesta traducció del llenguatge forense al català -o la llengua a l’ús- la fan experts en la matèria, els cronistes judicials, que no sense esforç i una paciència d’acer, interpreten per nosaltres, els mortals, documents de diversos centenars de pàgines per exposar l’actuació del tercer poder i permetre’ns així fiscalitzar-lo quan és necessari.

I la seva dedicació és de vegades titànica, portant-nos en qüestió d’hores les primeres lectures i anàlisis de sentències més extenses que molts best-sellers, com la del “procés”, de 493 pàgines o la de la trama “Gürtel”, de 789 pàgines. Té mèrit poder ostentar ritmes de lectura tan bons amb escrits tan densos i gens atractius.

I, tot i això, és encara més admirable com aquesta celeritat no deixa res a l’oblit i dona pas a resums, cròniques, infografies i altres formats amb els quals ens mantenen atents i fan atractiu un món que sempre s’ha caracteritzat per un vocabulari bastant inaccessible i alhora ens ajuden a entendre’l, a escurçar la distància des de la qual molts cops veiem l’actuació jurisdiccional.

Però la feina d’aquests professionals no es resumeix en un bon hàbit de lectura. També són els cronistes judicials els que ens porten fresques les declaracions emeses en un judici, informant-nos de tot allò que passa darrere la porta de qualsevol tribunal. Simplifiquen, de nou, el contingut de diverses hores i les experiències de diversos testimonis per aportar-nos-les i permetre’ns crear posicionaments i judicis personals.

Aquesta tasca és d’afegitó més rellevant en judicis que no gaudeixen d’un seguiment mediàtic important, aquells que no són televisats, i obren al públic sales que -encara que segueixin obertes a la ciutadania- resten allunyades de les majories.

Perquè asseure’s a veure un judici sovint pot no ser fàcil. És necessària una impavidesa per veure amb els teus propis ulls fets desagradables o mantenir la compostura davant testimonis més que humans que toquen fibra. 

Més cabdal resulta evitar posicionaments derivats del còctel d’emocions que en alguns casos resulten aquests judicis i oferir una versió transparent, lliure d’aquestes inclinacions sorgides d’un element sempre present: ser humans.

Tampoc és la intenció posicionar a aquest grup de professionals com deïtats, però s’intueix prou bé l’enaltiment que estic duent a terme. Si més no, la pretensió és valorar i fer una breu menció a la feina feta.

Així mateix, el treball de cronista judicial ha guanyat el seu lloc en una dècada plena de macrocauses i sentències que han marcat la línia del nostre país. Fruit de les traduccions aportades, el moviment polític de la ciutadania ha arribat a fer girs i ha tingut moments claus que ni els millors novel·listes haguessin pogut escriure.

I si bé no són ells qui redacten aquestes sentències, certament són els cronistes judicials els seus intèrprets, gràcies a qui podem tocar i viure de més a prop aquest món jurídic que de vegades s’ha vist amb distància -o por-.

I a tots ells, citant una cançó d’Stromae, com d’habitud, “Pour une fois, j’aimerais lever mon verre à ceux qui n’en ont pas” (Per una vegada, m’agradaria aixecar la meva copa a aquells qui no en tenen una).

 

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.