Sabrina Sánchez (Ciutat de Mèxic, 1981) és dona, trans, treballadora sexual, lesbiana i migrant. Tot i que no vol jugar a les “Olimpíades de l’opressió”,  ha vist com aquestes identitats, sobretot la de treballadora sexual, han implicat algunes dificultats i estigmes de bona part de la societat. Ara és la coordinadora de l’Aliança Internacional pels Drets de les Dones Treballadores Sexuals a Europa. En aquesta entrevista parlem de com els mitjans de comunicació expliquen el treball sexual, de l’augment dels discursos trànsfobs a mitjans i xarxes arran del debat sobre la Llei Trans o de la manca d’oportunitat a les redaccions.

Dona, trans, migrant, lesbiana, treballadora sexual… ¿Quina d’aquestes identitats t’ha suposat més dificultats al llarg de la teva vida?

Sens dubte, la de treballadora sexual, perquè és on convergeixen tota una sèrie de discriminacions i dificultats quotidianes. Per exemple, tenim problemes amb Hisenda per justificar els nostres ingressos, podem tenir moltes dificultats perquè ens lloguin un pis, per accedir a formació… Però tampoc m’agrada jugar als jocs olímpics de l’opressió. Crec que personalment també sóc privilegiada perquè he tingut una formació universitària a Mèxic, parlo tres idiomes i tinc el suport de la meva família. Aquests privilegis m’han donat eines per anar trampejant la resta d’obstacles d’una o altra manera.

Quina imatge donen els mitjans de comunicació de les treballadores sexuals?

Normalment acostumen a reforçar estigmes i prejudicis existents a la societat. Se’n parla quasi sempre en informacions negatives, poques vegades es busca l’opinió de les treballadores sexuals de primera veu (tot i que he de dir que això està començant a canviar i cada cop ens pregunten més). També es barregen molt temes de treball sexual i de tràfic de dones amb fins d’explotació sexual. I després, hi ha el tema de les imatges: d’una banda sempre s’utilitzen escenes estereotipades per il·lustrar les informacions, com ara una llum de neó d’un club o un grup de dones a una rotonda en la foscor. D’altra banda, hi ha una tendència a prendre fotos de les companyes sense demanar permís. Jo imagino que si un fotògraf se’n va a fer fotografies a dins d’un hospital demanarà permís per a fer-les al personal d’infermeria i als pacients, no? Doncs al carrer no acostuma a passar. Això també reforça la idea de que la voluntat d’aquestes dones no és important ni respectable.

En una entrevista vas dir que, en l’imaginari col·lectiu, una dona trans només es dedica a la prostitució o a la perruqueria. ¿Com es pot fer des dels mitjans de comunicació per mostrar que hi ha més diversitat de realitats trans?

En primer lloc, és important que les persones trans tinguin l’oportunitat d’accedir a determinats llocs de treball, també dins de les redaccions dels mitjans. No hi ha pràcticament referents de dones comunicadores trans als mitjans. I una que hi ha, com és l’Elsa Ruiz, ha hagut d’ingressar en un centre de salut mental per tota la pressió rebuda. No hi ha referents trans que presentin les notícies, per exemple, com sí que passa a Argentina. De vegades creiem que Espanya és un exemple de diversitat i progrés i no és tan així. Jo, per exemple, he estudiat comunicació a la Universitat Autònoma de Mèxic i no he pogut treballar mai en un mitjà de comunicació. És important, doncs, accedir a aquests espais i poder compartir experiències amb altres persones per trencar els estereotips i estigmes que puguin tenir.

Actualment ets la coordinadora de l’Aliança Europea pels Drets de les Treballadores Sexuals. Quina és la vostra tasca?

Som una xarxa amb més de 100 organitzacions de 37 països diferents liderades per treballadores sexuals a Europa i Àsia central. Tenim diversos programes: sobre antiracisme i migració; sobre salut mental, que és un tema que especialment les persones trans hem tingut molt present; sobre formació per poder accedir a subvencions… També impulsem campanyes i debats d’organitzacions locals contra la criminalització del treball sexual a diversos espais, com ara al Parlament europeu, que vol incloure el treball sexual, per se, com a violència de gènere. Per nosaltres és molt més complex que això, i és sobretot una qüestió de drets laborals més que de violència masclista.

Amb la Llei Trans s’ha viscut un debat molt polaritzat, amb discursos molt bel·ligerants contra els drets de les persones trans, especialment a les xarxes socials, però també a tertúlies i entrevistes. Et preocupa la propagació d’aquests missatges?

Moltíssim. Que es legitimi aquest discurs significa posar-nos una diana a l’esquena a totes. a les tertúlies es dona molt d’espai a dones suposadament feministes, que han llegit molts llibres, i la ciutadania les veu com a més respectables que a nosaltres, les prostitutes, però el cert és que estan difonent un discurs trànsfob que s’alinea amb l’extrema dreta. Em sembla molt perillós que els mitjans de comunicació ho validin i generin debats on vagin aquestes persones, que qüestionen la nostra existència.

Per posar un punt més positiu: aquests darrers anys s’han estrenat diverses produccions audiovisuals, sobretot sèries, que han tractat de manera més complexa i diversa les realitats de les persones trans. Creus que la ficció va per davant?

Sí, crec que s’està transgredint molt més des d’aquest àmbit i està ajudant a canviar mentalitats. Per a mi el mèrit inicial el tenen les germanes Wachowski (directores de Matrix), que van fer les dues la transició de manera pública, i alhora van incorporar personatges trans a les seves històries i sèries de manera molt natural. Per exemple, a Sense 8 apareix un personatge que és una noia hacker, que és lesbiana i trans, i ni la seva identitat de gènere ni la seva orientació sexual són el centre de la seva trama. Aquest referent a mi m’hagués ajudat moltíssim quan tenia 35 anys.

Tens altres bones pràctiques a destacar de programes o productes audiovisuals que mostrin la diversitat del col·lectiu LGTBI?

El que veig jo són sobretot sèries o documentals a Netflix. M’encanten les sèries amb personatges trans independents i complexos com Euphoria o Pose. També recomanaria el documental Disclosure, que reflexiona sobre la imatge que han donat algunes pel·lícules, sèries i programes de televisió sobre les persones trans. hi ha gent que sembla que li molesta que hi hagi sèries dedicades a la realitat reans o LGTBI. Doncs que s’aguantin, perquè nosaltres ens hem hagut d’empassar productes heteronormatius fins a la sopa. Deixeu-nos aparèixer a la pantalla i visibilitzar altres vides.

Quin és el repte tenen per davant per als mitjans de comunicació per trencar amb discursos estigmatitzants?

Com deia, és fonamental que les treballadores sexuals, trans i migrants puguin tenir veu i ser tractades amb respecte i sense prejudicis en espais de representació mediàtica. Hem de deixar de ser presentades com a víctimes, als marges i en la foscor, i començar a compartir espais en peu d’igualtat. És l’única manera que qualsevol persona ens comenci a entendre i empatitzi amb nosaltres.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.