L’ofici d’explicar històries, emparat en el dogma de la vocació, actua com una relació afectiva, desenfrenada i bestial. De pel·lícula. Però dels feminismes hem après que l’amor romàntic és molts cops un vel que assimila tota classe de violències. És moment de desenamorar-se del periodisme hegemònic?

Els viatges, el glamur, les històries. La signatura. L’impacte. 

La testosterònica imatge de whisky i cigars. 

Fum d’un passat que ja no recorden ni els més grans de la redacció. 

Però davant la pregunta d’un adolescent que vol dedicar-se a explicar històries…

–És el millor ofici del món!

–Ja tindré… feina? –qüestiona arquejant les espatlles, lluïnt el neguit que escup amb pedaços del discurs que escolta a casa. El dels pares sensats. 

–Tranquil, si t’esforces i ho vius amb passió!

Quants cops hem caigut de quatre grapes en la idealització de l’amor? Les mateixes que en la idealització de la vocació? 

El periodisme és el millor ofici del món. Però també el més paradoxal: treballem constantment per a explicar la situació dels altres, i fem muts i a la gàbia amb el que ens toca de prop: la hiperconnexió, l’autoexplotació, la precarietat…

Tot i això, no volem petar la bombolla. 

El periodisme és un idil·li tortuós, però acceptat. Ens agafem a qualsevol encenall per fer prendre de nou la flama: una feina “més tranquil·la”, un nou encàrrec, l’enèsima col·laboració que portarà a una altra col·laboració. Ho veu tothom del voltant. Però, com a la més barata sèrie utòpica, tot el voltant està al mateix joc. La vida a la pantalla, la vida a Twitter, sosté aquest amor espinós.

Les darreres dues dècades han viscut la desfeta d’un sector. La citadíssima destrucció de llocs de feina des de la crisi de 2008 no ens ha fet desistir:

–És el millor ofici del món!

I l’és. Dels més necessaris en democràcia. Però estem atrapats. El periodisme s’ha assimilat al món de les arts i la cultura pel que fa a l’atomització i la desestructuració. L’entusiasme que cita l’assagista Remedios Zafra ens fa alimentar un amor tòxic. Un amor que no entén de cures, de conciliació, de salut mental, de relacions sanes entre iguals. Un amor que, en el cas del món freelance, no entén ni tan sols de baixes laborals decents.

Dies enrere se celebrava el III Encuentro sobre Periodismo Iberoamericano d’ElDiario.es. S’hi parlava de censura, podcasting i finançament. L’acte cloïa amb la següent idea: “Hi ha molts reptes per resoldre. Però per fi es veu un model de negoci viable. La principal innovació és reconnectar amb la societat”. 

Res a dir de la frase. Sense reconnectar amb la societat, no hi haurà negoci viable. Tot i això, la principal innovació segueix sent evitar la desescalada de drets laborals. Perquè sense condicions dignes, dins i fora de les redaccions, no hi haurà bon periodisme. 

L’ofici d’explicar històries és el millor del món. Però emparat en el dogma de la vocació, absort per l’ego, desorganitzat per la manca de temps i espais –de nou, dins i fora de les redaccions–, el periodisme seguirà com una relació bestial… i lesiva. De pel·lícula. De por. 

Dels feminismes hem après que l’amor romàntic és un vel que assimila tot de violències. És moment de desenamorar-se del pitjor del periodisme hegemònic?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.