El coneixement sobre el context ha possibilitat construir informacions capaces de superar la mirada dicotòmica davant el retorn dels talibans al govern de l’Afganistan. Ara bé, no ha estat la pràctica informativa més estesa entre els mitjans catalans i estatals que, a més, després d’un desplegament mediàtic tan ampli com breu, han resituat el país, i la vida de la seva població, en l’espai de pràctic silenci informatiu que durant dècades ha tingut.

Del bombardeig incessant d’informacions sobre l’Afganistan de fa tres mesos, centrades en bona part en l’alarma pel retrocés generalitzat de drets per a les dones que augurava la victòria dels talibans, el país ha desaparegut quasi completament del focus mediàtic. L’espai que abans ocupaven els relats de terror pel gir del país cap al fonamentalisme més cru i descarnat, ha deixat pas a peces ocasionals sobre la nova vida de les afganeses que van aconseguir fugir del país, les mesures restrictives que -efectivament- es van implementant en àmbits com l’educació, el treball, la vestimenta o l’oci i el relat de moderació que els líders talibans ofereixen per a legitimar-se de cara a la Unió Europea i els Estats Units. “A finals d’estiu, vam viure dies frenètics seguint les missions d’evacuació i la presa del poder dels talibans; i després, el silenci”, observa Adriana Ribas, coordinadora d’Amnistia Internacional Catalunya, al blog de l’organització de Drets Humans

És aquest silenci un indicador que la situació de les afganeses ja no és rellevant? Que la seva vida ha empitjorat menys del que es preveia? O, simplement, és una nova mostra de la dinàmica de cremar un fet d’actualitat per després fer-lo desaparèixer del focus mediàtic, sense que res substancial no hagi canviat? En aquest cas, el funcionament de l’agenda mediàtica se sumaria al fet que algunes narratives sobre els drets de les dones a l’Afganistan només siguin funcionals des de l’espectacularitat. Una espectacularitat que tan sols té efecte acotada en el temps.

De l’allau mediàtica a caure de l’agenda: on queda l’interès pels drets de les dones a l’Afganistan?

Durant el pic de notícies de mitjans d’agost i mitjans de setembre, que corresponen a grans trets a l’avenç dels talibans cap a Kabul, el seu retorn al govern després de la fugida del president i les operacions d’evacuació de persones especialment amenaçades pels fonamentalistes, el relat es va centrar en diversos moments en l’impacte pels drets de les dones.  A mitjans d’agost, per exemple, gairebé tots els mitjans espanyols i catalans -també els internacionals, en realitat- es van fer ressò d’una llista de prohibicions imposades pels talibans en el període previ a l’ocupació nord-americana, publicada l’any 2001 per l’organització de dones més antiga i coneguda de l’Afganistan, la Revolutionary Association of Women of Afganistan (RAWA). 

Si bé moltes de les restriccions i mesures que s’estan imposant -tot i que de forma diferenciada segons la regió- formen part de la llista, el fet que no s’indiqui en cap de les notícies que aquesta té més de vint anys deixa poc marge per a una anàlisi complexa de l’afectació real del nou règim. Per altra banda, en molts casos, la llista es difon sense cap tipus de context i presenta la qüestió des d’una visió lineal simplista i dicotòmica: les dones han estat lliures i empoderades durant les dues dècades d’ocupació militar internacional i, amb el retorn dels fonamentalistes al poder, tornaran a viure “una vida infernal”.

En primer lloc, els talibans ja controlaven àrees substancials del país. De fet, la BBC calcula que, al 2018, un 70% del país estava sota el seu domini. Per altra banda, el fet que la RAWA hagi estat pràcticament desapareguda dels mitjans espanyols i catalans des de l’arribada de les tropes occidentals fins a aquest estiu, és a dir, durant pràcticament dues dècades, és simbòlicament rellevant. Especialment, perquè l’organització ha continuat denunciant les vulneracions dels drets de les dones comeses sota l’administració amb suport de l’OTAN, sense que aquestes obtinguessin un espai mediàtic significatiu. 

La RAWA va denunciar, des de bon inici, els impactes de la invasió militar, dels bombardejos dels Estats Units i el caràcter igualment criminal i misogin del govern restablert de l’Aliança del Nord. També Malala Joya, exdiputada afganesa, va assegurar en entrevistes a El Periódico i La Vanguardia, després de ser expulsada del parlament l’any 2008, que “no hi ha hagut canvis fonamentals des que els Estats Units van substituir els talibans pels assassins de l’Aliança del Nord, amb la mateixa mentalitat que els talibans però amb camisa i corbata”. L’exparlamentària fins i tot rematava ambdues entrevistes assenyalant que la violència quotidiana contra les dones i les criatures havia empitjorat després de la caiguda dels talibans. 

També un article al Diari de Balears destacava, l’any 2010, les declaracions de l’activista afganesa Mariam Rawi durant la seva gira europea, en què Rawi posava sobre la taula que la millora de les condicions de vida de les dones es reduïa a una minoria resident a les grans ciutats. I, per descomptat, hi havia les cròniques i el testimoni de la corresponsal catalana Mònica Bernabé, avui directora d’Internacional del Diari Ara, que va ser durament castigada per successius governs espanyols -per exemple vetant-li l’accés a les bases de l’exèrcit espanyol- per criticar el suport d’Espanya “a un govern amb criminals de guerra”.

Conèixer el context per explicar, més enllà de reproduir l’imaginari més estès 

Més enllà de reportatges i cròniques en profunditat a mitjans com El País o el Diari Ara, construïts de manera que evidencien una situació que era lluny de ser idíl·lica, aquests matisos han estat invisibilitzats en gran part dels articles que s’han publicat durant els mesos d’agost i setembre. Si bé la majoria de peces presenten un tractament en general neutre en l’ús de termes i testimonis, i fins i tot reconeixen que els avenços en drets han estat pocs, en general el relat gira al voltant del retorn del terror per a les dones, d’alguna manera presentant la situació anterior com a garantista, com és el cas d’aquest article de Vilaweb.

El fet que les anàlisis que s’ofereixen no recullin la situació real de violència contra les dones durant els darrers vint anys, reinstaura una narrativa binària que moltes veus consideren problemàtica. Ruhi Khan, doctora i investigadora en mitjans de comunicació i gènere a la London School of Economics (LSE) defensava en un article a principis de setembre la necessitat de trencar amb les mirades dicotòmiques sobre Afganistan i les dones afganeses. “L’opressió de les afganeses a mans dels talibans obria i obre titulars internacionals. El relat presenta les mateixes dues opcions que al 2001: la subjugació amb els talibans o la llibertat amb la invasió militar occidental. No hi ha espai per a cap alternativa”.

Però la realitat, defensa Khan, és molt més complexa. La investigadora recorda que la seguretat, la integritat i la vida de les dones afganeses ja estaven essent seriosament compromeses abans del retorn dels talibans, no només a les zones més remotes, també a les grans ciutats. Ofereix l’exemple de Farkhunda Malikzada, una jove estudiant que va morir al març del 2015 a mans d’una multitud assedegada de sang, formada per homes d’edats diverses -des d’ancians a un jove de 16 anys nascut sota l’ocupació “alliberadora” nord-americana- gens sospitosos de ser talibans, després de discutir amb un venedor ambulant. 

L’assassinat de Farkhunda, fruit dels cops i pedrades que va rebre de forma brutal al bell mig del carrer a Kabul, la capital del país, va generar un desplegament inèdit de solidaritat feminista i el seu funeral va ser atès per un miler d’homes i dones indignats amb la seva mort. “Aquestes mirades o narratives binàries que presenten a uns -els blancs- com a salvadors i als homes afganesos com a “monstres” per a les dones, tenen la seva arrel en els discursos colonials, concretament en el ‘complex del salvador blanc’”, assenyala Khan. En aquest sentit, destaca de forma clara una editorial del diari basc Deia de l’agost passat, que titula obertament “Salvar a las mujeres afganas” o en campanyes com la recollida per Nius Diario, on actrius i famoses espanyoles blanques recollien signatures per, segons el titular, “salvar la situació de les dones afganeses”.

Aquests tipus de narratives, reproduïdes en major o menor mesura, més clarament o amb més matisos, per  bona part de la premsa internacional, inclosa l’espanyola i part de la catalana, tendeix en canvi a invisibilitzar les resistències quotidianes o organitzades de les dones afganeses. “Detecto una absència de referents de dones lluitadores i activistes o defensores dels Drets Humans, més enllà de perfils clàssics com les estudiants, quan tant durant el període talibà com en els 20 anys d’ocupació, hi ha hagut una resistència a la pèrdua de drets equiparable a la de tants altres llocs. I això, el que projecta, és una imatge de la dona afganesa com a un subjecte passiu i subordinat als homes que ha de ser salvat, contribuint a l’estereotip típic i tòpic sobre les dones”, planteja Alejandro Pozo, investigador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau que va estar a Afganistan com a cooperant just abans de l’11 de setembre de 2001. 

Pozo, que acaba de publicar el llibre La guerra contra el terror (Editorial Icària) recorda que no s’ha tractat amb la mateixa profunditat qüestions que són directament responsabilitat de governs i empreses europees, com la introducció de tecnologies i de bases de dades biomètriques al país, introduïdes pels exèrcits i per agències internacionals, i que “dificultaran de forma extrema la lluita i resistència quotidiana en la clandestinitat que s’havia dut a terme abans de la caiguda dels talibans o en zones controlades per aquests”. Per a l’investigador, “totes aquestes bases de dades i tecnologies que hem introduït sense tenir en consideració el context del país i el risc real que caiguessin en males mans, i que a més no es van destruir abans de l’entrada dels talibans, han minvat la capacitat d’oposició i dissidència, especialment de les dones, que són, per exemple, qui dirigia les xarxes d’escoles clandestines de nenes i joves, en les que per cert participaven també homes dissidents”.

Alhora, es continua oferint, en ocasions, un tractament que perpetua les narratives i estereotips hegemònics a Occident sobre les poblacions musulmanes i la posició de subordinació de les dones en aquestes. Per exemple, assegurant que les mesures dels talibans “es regeixen per la llei xaria” i no per una interpretació extremadament restrictiva d’aquesta llei. En un article del Diari de Girona publicat el 17 d’agost, s’afirma que “els drets i prohibicions de la dona segons la xaria” obliguen a “portar un burca que els cobreix de cap a peus”. Deixant de banda el fet que el burca és un tipus de vestimenta extremadament restringida a l’Afganistan i part del Pakistan -i que, per tant, no és extensible a d’altres indrets on s’aplica la llei islàmica- la investigadora americana d’origen egipci Dalia Mogahed, en un article d’opinió a Al Jazeera que la revista CTXT va publicar traduït al castellà amb el títol esclaridor de “¿El trato que los talibanes dan a las mujeres está realmente basado en la ‘sharía’?”, assenyala que “l’imaginari popular occidental valida amb facilitat la creença que el tractament que els talibans dispensen a les dones representa la fe islàmica i no una desviació d’aquesta fe”.

La qüestió del burca és, precisament, molt significativa en termes d’imatge, ja que la majoria de les peces han estat il·lustrades amb fotografies captades a l’espai públic de dones cobertes amb aquesta peça de roba. Només en la minoria dels casos s’acompanyen les notícies amb imatges de dones realitzant alguna activitat que les allunyi de l’estereotip: assistint un part, com a presentadores de televisió o com a activistes. 

Les excepcions coincideixen, de fet, amb articles signats per corresponsals amb un coneixement substancial del país, com Mònica Bernabé, Ángeles Espinosa i Mikel Ayestarán, que a més també són autores i autor d’alguns dels reportatges que ofereixen visions més complexes sobre la progressiva introducció de restriccions o la disparitat de criteris i, en conseqüència, la diferència entre mesures implementades pels talibans segons la regió, fet que permet construir-se una idea més fidel de l’afectació real als drets de les dones. La conclusió és evident i clara: la qualitat i la complexitat de la informació van, en aquest cas, estretament vinculades al desplegament de persones a terreny amb un coneixement profund del context que cobreixen.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.