La imatge que es dona als mitjans del col·lectiu de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals (LGTB) és poc diversa i classista segons els i les activistes entrevistats des de Mèdia.cat. A aquest classisme, s’hi afegeix la falta de visibilitat de la diversitat ideològica del moviment i del col·lectiu. Hi ha un discurs mediàtic hegemònic sobre el col·lectiu LGTB que construeix la seua imatge social més com un segment de mercat que com una opressió? En parlem de tot plegat amb activistes del moviment LGTB anticapitalista. 

“Els mitjans generalistes tenen una mirada que naturalitza el capitalisme i els seus valors com si fossen l’únic sistema possible. Això afecta en com es llegeix el col·lectiu LGTB”, assenyala Elena Longares de Lesbicat. “S’acostuma a mostrar el col·lectiu LGTB de manera parcial i esbiaixada, sempre en termes que són productius al capitalisme o, com a mínim, que no el qüestionen. Apareixen principalment homes joves amb capacitat de consum”, afirma Àngel Camacho, membre de la Crida LGBTI. Una tendència que l’activista Javier Sáez, sociòleg i activista LGTB, assenyala que es va iniciar ja als anys vuitanta quan es van fer els primers passos cap a la creació d’un mercat destinat a gais amb capacitat adquisitiva.

“La part crítica del moviment no està als mass media i diria que mai hi ha estat. En els noranta teníem la consigna de “la nostra revolució mai serà televisada”, i segueix vigent. No hem d’oblidar que els mitjans de comunicació visibilitzen posicions polítiques de forma interessada”, indica Fefa Vila, sociòloga i activista LGTBI.

Longares i Ixeya Quesada, de l’associació de les terres de Lleida Colors de Ponent, assenyalen que hi ha diferències entre mitjans que no actuen tots de la mateixa manera. Totes dues apunten que els mitjans d’esquerres o feministes analitzen el món des d’una perspectiva crítica com ara: Píkara, El Salto, elDiario.es, Directa, etc. Longares considera que “els mitjans alternatius són l’espai en el qual els moviments crítics poder participar a l’agenda pública”. L’antropòleg i activista LGTBI, Josan Langarita, indica que alguns mitjans hegemònics poden sorprendre però també remarca que hi ha mitjans que són directament LGTBI-fòbics com ara La Razón i diferents digitals dretans. “Els missatges més crítics solament apareixen en mitjans alternatius”, explica Pau Galvez, del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) a Girona, que afegeix que per la majoria dels mitjans “les veus dels Pride son les veus del moviment”.

Les xarxes socials també estan donant sortida als discursos més alternatius, en opinió de Kieran Salvans de Sinver: espais com ara Twitter, Instagram o Youtube. “Els col·lectius alternatius hem buscat altres mitjans per fer ressò de les nostres idees: els nostres actes, protestes, xarxes socials, blogs, fanzins com la Lloca o campanyes. Si els mitjans no ens escolten, hem de crear els nostres mitjans”, assenyala Àlex Suárez, d’Atzagaia. 

“Les reivindicacions LGTBI que es donen a conèixer a la majoria dels mitjans són les més mainstream, i això té conseqüències: el discurs final i l’opinió pública que es genera està condicionat” afirma Longares. Una altra conseqüència és que “el lector mitjà no s’assabenta de la diversitat de plantejaments ideològics”, segons Sáez, i que dóna a entendre que les organitzacions són homogènies. “Els moviments més alternatius, i més joves, són els que estan impulsant els canvis que han de venir i són els que tenen menys veu”, afegeix l’activista de Lesbicat. 

 28 de juny: l’espai comercial es menja la dissidència

Per Gàlvez, entorn del 28 de juny hi ha “fal·lera per tractar els col·lectius LGTBI i molt en concret els cis-gais” com a sector de consum. “La suposada normalització dels col·lectius se vincula al (també) suposat poder adquisitiu d’aquests”, un relat que, segons Gálvez, s’ha vist truncat per l’augment de les denúncies d’agressions tot i que “les veus discordants o dissidents” segueixen ignorades. 

En la majoria de casos “les manifestacions per l’alliberament sexual s’han anat substituint per les desfilades comercials i posteriorment han aparegut els “orgulls crítics”. Els mitjans han reforçat aquest relat i presenten els Prides organitzats per empreses com el principal esdeveniment, buit de reivindicacions i vinculat al turisme i l’oci”, assenyala Camacho. En canvi, Catalunya ha mantingut “agenda pròpia i la continuïtat d’una manifestació polititzada massiva”, explica l’activista de la Crida, de forma ininterrompuda des del 1977. Ha estat Pride Barcelona el que es va crear més tard, concretament en 2009. Amb tot, Camacho considera que aquí, els mitjans han assumit el relat que ja impera en altres punts de l’Estat espanyol i, o bé donen veu exclusivament al Pride de les empreses, o bé confonen l’espai polític i l’espai comercial.

“El fet que s’informi del 28 de juny des de la vessant comercial (hotels, assistents, xifres econòmiques) és part d’aquest biaix capitalista”, afirma Antoni Boixadós d’Alliberem-nos, associació LGBTIQ+ de la Garrotxa. Longares posa de manifest que “Pride és un model que té molta força perquè forma part del capitalisme i assenyala que busquen entre altres coses “que la resta dels empresaris els validen”. Francesc, que havia participat de Marikes Llibertàries Transfeministes, indica que “Pride és un esdeveniment turístic, ni tan sols s’explica la part de contingut que fan les organitzacions que col·laboren”. 

Quesada considera que, fora de Barcelona, la situació és diferent. “Plataformes com el Pride son més visibles perquè tenen més recursos. A Lleida i a altres territoris és diferent, perquè només hi ha molts cops una sola organització i l’orgull i els espais de visibilització només el fem nosaltres, que no som un espai comercialitzat”.  

Quan s’informa sobre el 28 de juny, el gran moment informatiu sobre el col·lectiu LGTB, les informacions que apareixen en escasses ocasions visibilitzen l’existència d’orgulls crítics o anticapitalistes: estem parlant de l’Orgull de Classe del districte barceloní de Nou Barris o el 28-J Autònom també a Barcelona, així com de l’Orgull Vallekano o Orgull Crític que s’han organitzat Madrid -on ja té vint anys- o València. 

Són font habitual?

Les informacions vinculades “al capitalisme rosa no es contrasten i els grans mitjans simplement fan d’altaveu propagandístic del negoci rosa”, afirma Suárez. Francesc, de Marikes Llibertàries Transfeministes, creu que els referents del moviment són uns de molt concrets. “En el cas del Samuel s’ha escoltat fins i tot Gaylespol però no a gent que té un discurs alternatiu. Al final és un tema de referencialitat i desconeixement”, apunta.

Salvans, de Sinver, considera que els moviments més alternatius només són font quan passa alguna cosa que pot ser presentada com a negativa, com l’acció per impedir la participació del carruatge de Ciutadans a la manifestació de la Comissió Unitària 28 de juny de 2019. “Se’ns presenta sovint només com a moviment crític i no propositiu, com a grups marginals “contra tot”, afirma Camacho, que reivindica visibilitat per a les propostes, accions i activitats de les organitzacions anticapitalistes. 

Sobre l’intens debat al voltant de la Llei Trans, Antígona Oriol de Nou Barris LGBTI i Sororitrans, considera que “les que estan parlant de la llei trans no són veus trans i les que sí ho són solen ser ja benestants com ara catedràtiques, etc. Les que més necessiten suport -les trans migrades i racialitzades- no formen part del diàleg. Un diàleg, que d’altra banda, és o superagressiu contra la llei o a favor sense matisos ni focalitzar en com millorar la vida d’aquestes persones”.

Crítica al capitalisme rosa

Els moviments més alternatius critiquen l’anomenat “capitalisme rosa”: una forma d’assimilació capitalista de les reivindicacions del moviment LGTBI a partir de convertir el col·lectiu en un segment de mercat. “Als grans mitjans no hi ha reportatges en profunditat sobre el capitalisme rosa. Ni tan sol apareix el terme”, explica Suárez, qui creu que és un concepte desconegut socialment. Longares indica que una de les dificultats per visibilitzar aquest concepte és que està ben vist per una part del col·lectiu i del moviment que per fi es veu representat en sèries, publicitat o pel·lícules. Amb tot, el tractament informatiu preferent sobre aquest segment de mercat “genera invisibilització i estigmatització de formes de viure contraculturals, de punts de vista i de formes de lluita, així com de dissidències sexuals”, assenyala Vila.

El turisme o l’oci nocturn destinats a públic LGTBI són les parts més visibles d’aquest capitalisme rosa als mitjans. Suárez critica, per exemple, que a la secció LGTBI de Time Out “es parla només d’esdeveniments organitzats per l’empresariat rosa. L’oci alternatiu LGTBI no hi té cabuda”. I fins i tot aquesta visibilització es podria fer de forma crítica: els mitjans no parlen dels motius pels quals hi ha un turisme o un oci específic per al col·lectiu, ni què hi busquen, assenyalen des de Gènere Lliure, que denuncien que “la invisibilització de la resta de col·lectius que no són home, cis, gai, jove i amb capacitat econòmica es deu a que no són vistos com a possible mercat”. 

Els mitjans invisibilitzen realitats que els moviments crítics denuncien com ara l’important taxa d’atur de les persones trans (75%), el sensellarisme per orientació sexual o identitat de gènere, les situacions de precarietat en què viuen moltes persones LGTBI o la falta de recursos en sanitat ha afectat a la disponibilitat d’hormones per a persones trans.  

Una altra de les denúncies del moviment LGTBI crític és el pinkwashing que implica comunicar públicament el suport al col·lectiu per “rentar” la imatge d’una empresa, organització, institució o, fins i tot d’un país. Fa un parell d’anys, la Crida LGBTI va denunciar el pinkwashing d’empreses que s’anunciaven al Pride, sponsors que van acabar retirant-se per pràctiques poc ètiques. 

“Qualsevol mostra de visibilitzacions dels símbols dels col·lectius és aplaudida de forma acrítica” pels mitjans o socialment, afirma Gálvez. Des de Gènere Lliure consideren que la majoria de mitjans no parlen del concepte de pinkwashing, perquè el poden posar en pràctica ells mateixos i “no els interessa que se sàpiga que pensen en nosaltres com a consumidores” mentre generen discursos que no reflecteixen la pluralitat del col·lectiu.

També hi ha altres estratègies de pinkwashing invisibles com ara la que introdueix Longares a partir de l’exemple de “les clíniques privades de tècniques de reproducció humana assistida que són un exemple de negoci que s’ha apropat al col·lectiu i que no està pensat per garantir drets”. “S’han arribat a fer tractaments que no calien, quan només amb un donant hi havia prou, amb pràctiques invasives, cares i en les quals no es fa un acompanyament”, conclou. 

De la violència LGTBI-fòbica al racisme

La violència LGTBI-fòbica es presenta com si fossin fets aïllats i sense estar contextualitzats en un sistema de discriminació social. “Per generar alarmisme, por i desmobilització entre el col·lectiu i per difondre discursos racistes i que demanen més policia i més legislació repressiva”, afirma Camacho. “Es vol obviar l’anàlisi política i traure tot el potencial subversiu. Juguen amb els conceptes de seguretat i delinqüència”, explica Sejo Carrascosa, activista de Lumagorri ZAT, per vendre la idea de “ja venen els dolents a pegar els nostres gais”. Vila denuncia pràctiques d’homonacionalisme pel qual es vol vincular la violència LGTBI-fòbica a determinat perfil, ètnia o origen, “no com un problema social”. Els activistes critiquen que en comptes de qüestionar l’heterosexisme es prefereix individualitzar la violència i reduir els agressors a casos anòmals de qui cal protegir-se.

Tampoc no s’informa de les propostes no punitivistes per abordar la LGTBI-fòbia. “El codi penal no té res de transformador, només fa que posar gent a les presons. La reivindicació dels delictes d’odi ha d’haver una cobertura jurídica per garantir els drets i hi ha mecanismes alternatius i justícia restaurativa, una opció que té zero presència als mitjans”, indica Langarita. Oriol també demana deixar de focalitzar les informacions en les víctimes i fixar l’atenció en què porta a l’agressor a sentir-se legitimat i en com evitar-ho.

Hi ha però moltes violències que pateix el col·lectiu que no són visibles: una d’elles és l’assetjament sexual que poden patir les dones LBT i que actua a forma de “violència correctora” de la dissidència sexual i que no és ni tinguda en compte. “L’índex d’atur de les persones trans és una gran violència: et trauen els mitjans de subsistència, el sistema et deprimeix i et diu que no vals per res”, assenyala Joana López, de l’Associació de Transsexuals de Catalunya. 

Mitjans alternatius i periodistes aliats

Sobre les motivacions d’aquesta invisibilitat, els activistes apunten a raons diverses. Hi ha interessos per a mostrar el col·lectiu com a un segment de mercat perquè això genera ingressos en uns mitjans que viuen de la publicitat. El moviment més crític tampoc disposa de recursos comunicatius i econòmics per fer-se sentir i hi ha diferents mecanismes estructurals de filtratge -la falta de coneixement o de referencialitat-.

“Sabem que el redactor de base en el dia a dia va a allò més ràpid i senzill, la font que sigui més fàcil d’arribar, sempre que no estigui treballant en un article de fons”, indica Gálvez que també parla de la precarietat laboral del sector que dificulta la feina de contrast. Amb tot, també s’assenyala el paper i la importància de comptar amb professionals sensibilitzats i aliats i de seguir fent activisme també des dels mitjans alternatius i les xarxes socials.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.