Les centrals hidroelèctriques van transformar fa cent anys el paisatge de Catalunya i els rius catalans fa més d’un segle que generen kilowatts d’energia renovable. Un negoci multimilionari que dona molts beneficis a unes poques empreses, gràcies a unes concessions que els permeten seguir explotant un recurs natural com l’aigua fins d’aquí a quaranta anys. Com funciona aquest sistema de concessions? Per què hi ha tantes irregularitats que no s’han investigat? A qui beneficia tot plegat?

El documental Kilowatts d’aigua, el negoci del segle, de Carles Prats i Ricard Belis intenta posar llum a totes aquestes qüestions en un reportatge del Sense Ficció de TV3 que ha guanyat el premi de periodisme d’investigació Ramon Barnils en la categoria nacional. Parlem amb ells sobre el documental, l’opacitat del sector de la hidroelèctrica i el paper del periodisme a l’hora d’explicar qüestions complexes i poc transparents com aquestes.

El punt de partida del documental era investigar sobre el sector de la hidroelèctrica a Catalunya o ja partíeu d’alguna idea prèvia d’entrada?

Carles Prats (CP): Ets periodista les vint-i-quatre hores del dia i un dia et preguntes, a qui pertanyen totes aquestes centrals petites i grans del país? De qui és, com funciona, qui en treu benefici? I arran de llegir, sentir i veure coses, penses que potser aquí hi ha un tema. I estirant del fil, t’adones que hi ha un tema enorme sobre concessions que no està prou clar ni és prou net, i que durant dècades s’ha fet tot el possible per mantenir-ho tapat perquè hi ha hagut gent que n’ha tret molts beneficis. I a més sense un retorn al territori. Tot això ho convertia en un tema que ens permetia tractar molts debats alhora. Potser vam pecar d’excés d’optimisme i de voler explica massa coses, però tens el debat energètic, el de què es fa amb béns públics com l’aigua i qui se’n beneficia, el debat territorial pendent al país a nivell d’infraestructures (és a dir, on són els costos i qui se’n beneficia) i el debat ecològic (com es poden recuperar els rius després d’haver-los maltractat tant).

Per on vau començar? Intentant entendre d’entrada com funcionava el sector? O bé parlant amb algun municipi dels que estava començant a intentar municipalitzar l’aigua?

CP: Eren vies paral·leles. Si vols fer una fotografia del país, has d’agafar unes mostres. I la dificultat era quines centrals triàvem per explicar-ho. 

Ricard Bellis (RB): El primer que veus és que en algun punt determinat i petit hi ha gent que s’ha començat a revoltar. Volíem veure fins a quin punt es tractava d’una anècdota o si era un fenomen extrapolable amb una dimensió molt més gran.

CP: D’una banda, hi havia hagut denúncies sobre el territori: una provenia de la Vall Fosca, on hi ha les hidroelèctriques més potents del país i d’altra banda, n’hi havia d’altres de llocs molt més petits, com el cas de Sant Quirze. A partir d’aquí, vam demanar als gestors de conca que ens facilitessin el llistat de centrals hidroelèctriques i a nom de qui estaven. Això que podria ser fàcil no ho va ser tant, però al final ens ho van fer arribar i jo em vaig entretenir a creuar dades: què diu el gestor de conca i què diu l’Institut Català de l’Energia. I moltes vegades el que constava a un organisme i altre no lligava. Les dades no quadraven i no estaven actualitzades. I del centenar de casos que hi ha, vam decidir fixar-nos en alguns de concrets, expedient per expedient. I aquí ens vam trobar molts problemes per obtenir informació. 

RB: Les institucions han de complir la llei de transparència i ensenyar-te documents que haruien de ser públics, però no s’ho acaben de creure.

CP: Vam rebre excuses com ara que les dades estaven en un magatzem i que no tenien temps per enviar-hi un funcionari que ho anés a buscar i ho mirés. Però insistíem que ho demanàvem perquè hi havia dubtes raonables sobre la vigència d’una central hidroelèctrica que produeix centenars de milers de kilowatts i això podria crear prejudici per l’erari públic. Hi ha manca de recursos i manca d’interès.

Hi estaven poc acostumats perquè és un tema del que s’ha investigat poc?

CP: Sí, però l’emergència climàtica és evident i cada cop són més els companys que ho estan tractant. De fet, ara el ministeri diu que analitzarà totes les concessions perquè potser no totes estan bé i que farà un concurs perquè algú ho investigui. Això és demencial: encarregarà a una empresa perquè faci aquesta feina quan cada conca té el seu organisme que se sobreentén que hauria de revisar les concessions si no són correctes.

Us vau trobar amb algú que no us respongués?

CP: Hi ha hagut empreses propietàries de centrals que no ha sigut possible ni tan sols localitzar. Però en general qui més qui menys tothom ens ha contestat, fins i tot l’empresa elèctrica, Endesa. Tot i que els interlocutors no sempre han estat els que a nosaltres ens haguessin agradat. 

RB: De vegades et posen tècnics que no et poden respondre algunes coses perquè no les saben.

Al documental apareix un fragment d’una entrevista al responsable de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre en què ell no respon una pregunta molt precisa i expliqueu com la cap de premsa atura l’entrevista.

CP: Érem conscients que si fèiem algunes preguntes molt concretes et podien dir que no s’ho havien mirat. Però en aquest cas, havíem estat mesos intercanviant correus dient que voliem entrevistar el gestor de conca i parlar d’aquesta qüestió concreta. I arribes a l’entrevista i et diuen que no en saben res. Que preguntis per les centrals hidroelèctriques més potents del país i facin veure que no saben de què parles, fa sospitar que no hi ha cap interès en parlar-ne. Tampoc té sentit que et diguin que no troben les sentències de l’any 1913. Nosaltres vam trucar al Consell General del Poder Judicial, al Tribunal Suprem, ho vam demanar, la van buscar, localitzar i digitalitzar i ara es poden consultar. 

Carles Prats durant el lliurament del Premi Barnils. Foto: Arnau Carbonell

Carles Prats durant el lliurament del Premi Barnils. Foto: Arnau Carbonell

És a dir, hi ha coses que fan evident que hi ha una manca de voluntat d’aclarir la situació de moltes centrals hidroelèctriques. I crec que una de les claus que ho explica és perquè hi ha hagut portes giratòries. Si mires noms i cognoms de gent que ha estat al gestor de conca, ministeris, hidroelèctriques o empreses energètiques en general, és un festival. Fins al punt que s’han fet lleis a mida, com la llei d’aigües de 1985, que  es va fer a mida perquè qui tenien una central la pogués seguir explotant fins el 2061. 

Al documental evidencieu diferents irregularitats de diverses concessions. Vau descobrir més coses del que imaginàveu?

CP: Em va sorprendre la quantitat de suposades irregularitats i l’allau de buits que hi ha.

RB: Per exemple, en el cas de Sant Quirze, la concessió ha caducat des de fa tres o quatre anys i ningú diu res. Com pot ser? Només ho diu un regidor i no passa res. I de fet, ara també ho diu el documental i a hores d’ara aquesta central segueix explitant-se amb la concessió caducada.

CP: També ens va sorprendre fins a cert punt que fins i tot els gestors de conca se sorprenguessin amb coses que nosaltres els havíem posat sobre la taula. 

RB: I el silenci administratiu en alguns casos, com el cas de la Vall Fosca, en què totes les centrals tenen alguna cosa o altra, una sense llicència des de 1913, una sense cabal… És espectacular.

Moltes irregularitat venen de la dictadura franquista, però és un sector on sembla que l’arribada de la democràcia no hagi canviat res.

CP: La gran majoria de centrals acaben en mans d’una gran empresa en concret per la connivència del poder en el seu moment i sense cap mena de retorn a la ciutadania ni territori, que és qui pateix els impactes de les centrals. Fins a l’extrem que es va arribar a uns acords a principis de segle passat, farem això però tindran la llum gratis, però això és la xocolata del lloro si mires el beneficis que n’han tret, i ara fins i tot això s’està posant en qüestió.

D’altra banda, també hi ha el factor dels cabals: com pot ser que s’estigui traient profit dels rius per treure’n energia i diners, i els gestors de conca no tinguin la capacitat d’inspecció per veure què passa? Fent entrevistes en algun cas vam trobar que obrien l’aixeta per deixar que passés l’aigua perquè en imatge es veiés que hi havia aigua al riu, però quan vam acabar l’entrevista tornaven a desviar l’aigua per poder continuant treure energia del riu.

RB: Teòricament l’ACA  té molt controlat el tema dels cabals dels rius, però a la pràctica té molt pocs inspectors.

El de l’aigua, com el de la llum, és un dels negocis que aporta molts beneficis a uns pocs, i al documental reflectiu que sempre hi ha un vincle entre polítics i les grans empreses que controlen el sector.

CP: Són vincles a tots els nivells. Crec que això també s’evidencia al documental. És a dir, les relacions entre empresa i poder arriben també al nivell de regidors i alcaldes. Els tentacles de les energètiques van molt més enllà dels ministeris i al final això ajuda a entendre perquè hi ha aquesta manca de voluntat de destapar res, de ni mirar-se els expedients i analitzar res.

Hi ha grans pressions i també petites pressions?

CP: Ja no són ni pressions, perquè si una persona porta quaranta anys treballant en una empresa difícilment tindrà interès en perjudicar-la. I si es dona la casualitat que aquesta persona és l’alcalde de torn… I llavors t’adones que no només es tracta d’un cas, sinó que hi ha molts alcaldes i petits empresaris i gent que té interessos creuats.

RB: Durant anys ha interessat tenir-ho callat perquè també hi ha impostos pel mig. És evident que si la central revertís a l’Ajuntament guanyaria molts més diners que no pas amb els impostos. Però en el primer moment deixarien de guanyar aquests impostos, i hi ha la por de perdre-ho. Perquè hi ha una llei que diu que si allò passa a gestionar-ho una entitat pública, l’Estat no està obligat a pagar impostos a l’Ajuntament. I el que caldria fer és una llei que compensés els ajuntaments.

CP: Hi ha municipis petits que durant anys han tingut molts recursos gràcies a aquestes centrals. Han pogut viure amb uns serveis que segurament sense les centrals no s’haurien pogut permetre. I el fet que això passi a mans públiques els fa tenir la por de perdre aquests diners.

Heu rebut algun tipus de pressió per part de les grans empreses a l’hora de fer el documental?

CP: No, la sensació que un té és que com que donen per fet que tot estar molt lligat, no tenen res a témer. Evidentment a segons qui no agrada que es parli de certs temes i és incòmode haver de justificar algunes coses, perquè costa d’entendre que una infraestructura que es va fer fa més de cent anys continuï a mans privades generant ingressos multimilionaris sense revertir al territori. Això no és còmode ni pel gestor de conca ni per l’empresa en qüestió justificar-ho, però ells estan tranquils perquè és legal. I nosaltres no podem dir que no sigui il·legal. Nosaltres el que posem en qüestió és com s’ha fet, com s’ha arribat fins aquí.

Esteu satisfets de la repercussió que ha tingut en la gent del territori? S’han mogut passos perquè algunes coses siguin més transparents?

RB: No podem ser pedants i dir que gràcies al documental s’han començat a moure coses, però sí que, casualitat o no, s’ha començat a plantejar el debat públic sobre si això ha de revertir i si les concessions estan caducades o no. Respecte la gent del territori, hi va haver molt bona resposta. També perquè vam donar veu a qui en tenia molt poca o escassa i vam qüestionar una mica l’acció del poder, tan polític com econòmic, i vam mirar de posar llum a aspectes opacs. A més, vam aconseguir liderar la franja d’audiència amb un documental que tenia una part de denúncia molt potent però també una part tècnica una mica complexa, perquè són temes que no són fàcils televisivament parlant.

Ricard Belis durant el lliurament del Premi Barnils. Foto: Arnau Carbonell

Ricard Belis durant el lliurament del Premi Barnils. Foto: Arnau Carbonell

Quines complexitats tècniques tenia?

RP: Has d’explicar conceptes molt complicats per televisió, com les concessions o el procés de generar electricitat. Tot això era necessari explicar-ho mínimament i fer-ho atractiu per a tots els públics, estem molt contents del resultat però era un repte. És interessant trobar la manera de fer denúncies potents explicades al gran públic, que és quan modestament pots ajudar una mica a modificar i moure les coses. 

CP: Ens vam trobar que teníem un volum de material molt important pel que fa a lleis, concessions, documentació… No en teníem prou amb un documental d’una hora i per això vam fer un petit especial al portal del programa on podíem recollir informació molt més concreta i específica que al documental s’obren però no pots tractar-los tots. Per això vam publicar un mapa interactiu amb la informació pública dels organismes: quantes centrals hi ha, les concessions… És una feina que va més enllà del documental, però vista la complexitat tècnica ens semblava que no podia no explicar-se.

RB: Cada cop més intentem que cada documental sigui una mena d’esdeveniment amb múltiples sortides. Abans fèiem un documental d’una hora i ja havíem acabat la feina. Ara en fem moltes peces que puguin sortir de maneres diferents, una peça pel TN, pel portal… Però costa perquè tenim els mateixos mitjans o menys que quan fèiem documentals d’una hora. També perquè la transformació digital en aquesta casa costa, entre altres coses perquè tenim uns caps que difícilment pensen en el futur, sinó que pensen més en quan els cessaran. Ja fem tard posant-nos les piles amb tot això.

Quant de temps vau estar fent el documental?

RB: Uns cinc mesos, que és el temps estàndard d’un Sense Ficció pròpia. Sé que cinc mesos sembla molt però és poc. Si fossin cinc mesos només per investigar estaria molt bé, però són cinc mesos per fer-ho tot: preproducció i investigació, rodatge i muntatge, i entremig el procés de guió, buidatge d’entrevistes, escaleta…  Si ens comparem amb estàndars d’altres televisions d’altres llocs, és poquíssim. La televisió sembla una feina tècnica però és també molt artesanal.

CP: Han estat moltes hores invertides també en cap de setmana mirant documentació i lleis, analitzant paperassa per després poder sintetitzar-ho en conceptes i idees que televisivament funcionessin. I aquesta feina d’anar gratant vol temps. Jo venia de fer TN, deu anys presentant-los però abans sent redactor i corresponsal. Estava acostumat a aixecar un tema cada dia i cremar-lo en un sol dia. Però al Sense Ficció m’ha sorprès perquè no et pots despistar, el temps passa volant i si vols fer les coses amb un mínim de rigor t’hi has de dedicar al 100%. Cinc mesos poden semblar molt però per fer segons quin tipus de projecte televisiu és poc. 

RB: Tot i això, és un privilegi treballar al Sense Ficció, que et permet fer un periodisme reflexionat i contrastat, encara que no puguis aixecar un tema com aquest cada vegada. Som conscients que dins del global de la situació del periodisme del país, no estem tan malament. Però hi hauria d’haver més oportunitats de fer més documentals d’investigació. Una aposta perquè algú pugui dedicar un temps a seguir un tema i mentrestant no estàs produint altres documentals.

Un Comentari

  1. Isaac Plana

    Potser en algun cas es pot donar la paradoxa que si una concessió ha caducat, es podria intervenir a la força tot reclamant que té el mateix dret qui havia abans com qui en vol recuperar el control (ajuntament, associació, cooperativa, o distribuidora/generadora petita, etc).
    Potser hi hauria un judici, i el judici posaria llum per aclarir alguns aspectes foscos de totplegat.

    Respon

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.