Els mitjans de comunicació no solen utilitzar el dret de la presumpció d’innocència per respectar els acusats d’agressors o la llei, sinó per jutjar les dones víctimes de violència masclista i sembrar el dubte en el seu discurs.

“La presumpció d’innocència depèn de l’etapa en la qual està cada investigació, però també de les dades que tingui la o el periodista. No es pot afirmar que algú és un violador, però sí que s’atribueix a algú una agressió sexual i que hi ha unes dades que mostren que és una acusació amb fonament”. La reflexió és de la jurista Laia Serra per a un informe sobre violències masclistes en els mitjans de comunicació s’està fent des de Pikara Magazine.

En l’informe, que es publicarà a inicis d’any, en el qual es recullen les reflexions de periodistes i d’expertes, així com les recomanacions de diferents guies sobre com comunicar aquest tipus de violències, es fa al·lusió diverses vegades a la necessitat d’assenyalar l’agressor i no tant la víctima. Aquesta idea concorda amb una cosa que es desprèn de tot l’estudi: en la majoria dels casos de violències masclistes, es posa el focus en elles: on estaven, qui eren, si van denunciar o no, quina vida feien. 

No obstant això, la recomanació sobre assenyalar els agressors xoca, en alguns casos, amb la necessitat de respectar la presumpció d’innocència. Per això, decidim preguntar a Serra per les limitacions legals d’aquest assenyalament. La seva resposta no és rotunda, com era d’esperar. Però, encara que la idoneïtat d’assenyalar o no el suposat maltractador o agressor dependrà de cada cas, sí que dona algunes pautes a tenir en compte a l’hora d’informar sobre violències masclistes. 

Segons Serra, hem d’entendre que, si a algú se li atribueix una agressió sexual “amb fonament”, la o el periodista podrà determinar si explicar-ho o no. També, que si s’entén aquest assenyalament com una falta de respecte a la reputació de l’agressor és perquè “les violències de gènere no s’han considerat d’interès general. Es considera un problema entre persones privades”, i afegeix: “Si una persona crema un bosc ningú es planteja que es vulnera la presumpció d’innocència en donar les seves dades. Aquesta es vincula al tipus de crim i cal fer autocrítica”.

Les teories, i per això la resposta no és rotunda, solen posar-se a prova amb la pràctica. En l’estudi s’inclou l’anàlisi de diferents casos de violències masclistes que havien estat més o menys tractats des dels mitjans de comunicació. De les cobertures d’aquests casos, fetes amb major o menor encert, en porto aquí dues, precisament per la relació que tenen amb el tema del respecte a la presumpció d’innocència. L’assassinat de Manuela Chavero i el cas de Juana Rivas. O millor encara, l’enjudiciament mediàtic a un amant de Chavero i el discurs marcat per Francesco Arcuri.

Francesco Arcuri és l’exmarit de Juana Rivas, la dona que va ser la mare de l’Estat espanyol durant uns mesos. Ella havia fugit d’Itàlia a Granada amb els dos fills del matrimoni. Sobre ell pesava una sentència ferma per maltractaments que el va condemnar a tres mesos de presó per maltractament més una ordre d’allunyament. 

El 4 d’agost de 2017 i contradient totes les recomanacions que demanen no donar veu als agressors, el programa Espejo Público, d’Antena 3, va entrevistar Arcuri. Encara que la presentadora pretén fiscalitzar-lo, l’entrevista es converteix en un altaveu de la versió d’ell, discurs que marcarà, a partir de llavors, moltes de les informacions que es donaran sobre el cas. Això malgrat les incongruències de la versió de l’agressor. 

A partir de llavors, Arcuri ja no serà un sentenciat per maltractament, perquè el fet que la denúncia la posés un metge passarà a segon pla i el que prevaldrà serà la versió d’ell: que va signar la sentència de conformitat per poder veure al seu fill. Rivas tampoc serà, des d’aquest moment, una mare coratge. Emparant-se en el que Serra esmenta, el tractament de les violències masclistes com un problema privat entre dues parts, s’entendrà que la versió d’ell té no només tant pes com la d’ella, sinó més. En el suposat respecte a la presumpció d’innocència, la idea de donar veu a les parts va ser en realitat una estratègia mediàtica per arremetre contra Rivas. Emparant-se en la presumpció d’innocència d’ell es va justificar la presumpció de culpabilitat d’ella.

Quina és la idea de fons aquí? Que, en la majoria dels casos, quan els mitjans assenyalen les violències masclistes com un problema entre parts, quan diuen defensar la presumpció d’innocència, el que estan fent és utilitzar això com a maniobra per culpar, una vegada més, la víctima. L’argument que subjau és que, per defensar-lo a ell, cal defenestra-la a ella. Per això em sembla interessant portar a col·lació el cas de Manuela Chavero. Perquè demostra que, en el fons, l’interès és posar en dubte a la víctima, no tant respectar o deixar de respectar la presumpció d’innocència de l’agressor.

Chavero va desaparèixer el 6 de juliol de 2016 a Monesterio, Badajoz. A casa s’havien quedat les llums i la tele enceses. S’havia deixat les claus, el mòbil i la documentació. El cas comença tractant-se com una desaparició: no hi ha cos, no hi ha assassinat. No obstant això, de seguida salta als mitjans l’existència d’un sospitós al qual la Guàrdia Civil està investigant. Ell, un amant de Chavero, va resultar ser innocent. No obstant això, durant tot el cas i fins que el culpable real va reconèixer el crim, la presumpció d’innocència d’aquest home en els mitjans de comunicació va brillar per la seva absència. Estava sentenciat per endavant. A ningú li va preocupar que només fos un sospitós. El cadàver seguia sense aparèixer, però Chavero no hi era. Havia d’haver-hi un culpable i fou aquest home. No se li va donar veu, no va haver-hi pietat amb ell.

I, així i tot, el qüestionament de la víctima, de Manuela Chavero, va ser generalitzat als mitjans: d’ella es va criticar que lligués per internet, es van comentar la seva roba i les seves aficions. Chavero ja no podia parlar. Chavero no era Rivas. No estava fent una batalla política, feminista, ideològica. Al presumpte responsable de la seva desaparició se’l podia acusar encara que ni tan sols hi hagués cos. Això no volia dir que ella no tingués part de culpa. On estaves, Manuela, amb qui, per què.

Però Rivas sí que estava, al principi i abans de desaparèixer amb els seus fills, aportant discurs. Rivas parlava, denunciava i desobeïa. Era sorollosa. Per això feia falta fer una mica més per fer-la callar. Feia falta donar-li veu a ell.

Es podria haver explicat la història deixant clar que la denúncia que pesava sobre Arcuri per part de Rivas era això només, una denúncia sense sentència. Es podia haver explicat la història sense necessitat de posar-la a ella de mentidera, de mala mare, de boja ressentida. Sense acusar-la -fins i tot, va arribar a fer-ho un mitjà– d’haver propiciat l’escalada de Vox per haver agitat els homes masclistes d’aquest país. 

Es podia haver fet. Però Rivas estava a casa de totes. Feia falta donar-li veu a ell, seguir el seu discurs, sembrar el dubte raonable en totes i cadascuna de les paraules d’ella. I tot això es va fer, des d’alguns mitjans, emparant-se en aquesta presumpció d’innocència que amaga que les violències masclistes són un problema estructural, social, i emmarcant-les en un conflicte individual entre parts.

La falta de presumpció d’innocència, un error des del punt de vista periodístic, no va servir per salvar a Manuela Chavero del judici moral que diu que una dona, si no vol acabar assassinada, ha de ser recatada, mirar quina roba porta, on va i amb qui. La suposada presumpció d’innocència d’Arcuri -sobre el qual, a més, pesava una condemna- va ser suficient per justificar que se li donés veu en diferents mitjans. I aquesta veu va ser necessària, no per preservar la reputació d’ell, sinó per acabar amb la d’ella. 

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.