El periodista Miquel Andreu va decidir no limitar-se a publicar el degoteig de projectes d’energies renovables que s’estan projectant a les Garrigues sinó que va voler explicar qui hi havia al darrere de tot plegat. Durant vuit mesos va recopilar informació sobre la cinquantena de projectes eòlics i fotovoltaics registrats que es volen fer a la comarca i va descobrir que el 80% dels 51 projectes depenien només de sis empreses. El resultat va ser el reportatge “Una ‘revolució’ en mans del gran capital”, publicat al Som Garrigues, amb què ha guanyat el Premi de periodisme d’investigació Ramon Barnils 2021 en la categoria de mitjans d’àmbit local i comarcal. 

Què et porta a investigar sobre qui hi ha al darrere de les centrals eòliques i energètiques que es projecten a les Garrigues?

Arran del decret de renovables de finals del 2019, es comencen a fer públics diversos projectes de renovables a la web de la Generalitat. Inicialment són relativament petits, però em va cridar l’atenció que el primer de certa dimensió es presentava sota el nom de Pla Financer, i vaig pensar que potser es tractava d’algun inversor local. Com que com a mitjà comarcal tenim la dèria d’intentar que no se’ns escapi res, vam buscar de qui era l’empresa i vam trobar que l’adreça que constava no era de cap empresa sinó d’un xalet de l’amo de Nufri, una empresa de fruita. I em va sorprendre que ja estigués invertint en renovables. A partir d’aquí, a mesura que van anar sortint altres projectes més grans vaig agafar per costum anar a buscar la SL que sortia i buscar qui hi havia al darrere.

I què vau descobrir?

Que el 80% de tots els projectes els promovien sis grans empreses, totes amb seu fora de Catalunya. Fins aleshores, ens havíem limitat a anar publicant els nous projectes que apareixien, però quan t’adones que la dimensió del fenomen és la que és, et planteges publicar amb una visió global que permeti entendre què està passant i qui ho està promovent. Era important donar al lector la dimensió no només a nivell quantitatiu sinó explicar qui hi ha al darrere del fenomen de les renovables. 

Us va sorprendre que un 80% dels projectes depengui de grans grups? O ja intuíeu que qui hi ha al darrere d’aquest tipus de projectes sol ser el gran capital?

D’aquestes sis grans empreses, tres no ens sorprenen gens perquè ja registraven els projectes de la Generalitat amb el seu nom conegut, no se n’amaguen, com són Repsol, Naturgy i Enel/Endesa. Però sí que n’hi ha tres que no són empreses energètiques habituals, es tracta de Forestalia, Ignis i Statkraft. Forestalia és propietat d’un dels germans del Grupo Jorge, un magnat del sector porcí aragonès, uns magnats del porcí, que ja tenia alguna petita inversió en renovables. Un dels germans deixa el grup per dedicar-se exclusivament al terme energètic i crea Forestalia, que és una referència empresarial a l’Aragó i s’ha fet d’or amb el tema energètic. Aquest cas m’ha sobtat a mi, i també a gent que s’havia fet ressò de les lluites de les empreses de les empreses càrniques, amb el tema de les falses cooperatives, d’Osona, del Segrià i de la Franja, perquè el Grupo Jorge és part d’aquest conflicte. 

I les altres dues?

En el cas d’Ignis també em sorprèn que un dels responsables és José Sarasola, germà de Borja Sarasola, que havia estat president de Noves Generacions del PP a Madrid, diputat i conseller de Medi Ambiet a la Comunitat de Madrid, i un dels imputats del cas Púnica. A més, dins l’empresa també hi ha Santiago Bordiu, un cognom que et fa aixecaar la cella. I tot i que no hem pogut trobar la relaciò directa amb la família del dictador, el perfil familiar dona una una mica la idea de quin tipus d’empresari estem parlant: Santiago Bordiu té dos germans, que són advocats de de l’Estat, un per Palencia i un per Barcelona. 

D’altra banda, Statkraft és l’empresa energètica pública de Noruega, que em va desconcertar molt que estigués invertint a les Garrigues. Vaig buscar i vaig trobar que el delegat a Espanya de l’empresa és Ignacio Domecq Carrión, aristocràcia andalusa, nebot de José Manuel Entrecanales, que és president d’Acciona i cosí de José Entrecanales Carrión, que s’ha casat fa poc amb una filla de Bertín Osborne… Tot aquest perfil de gent sí que em sorprèn. És a dir, que hi hagi Repsol, Naturgy o Endesa no em sorprèn gens però no m’esperava que hi hagués aquest perfil de burgesia-artistocràcia madrilenya i alguns de llotja de Bernabéu invertint en renovables. No són perfils que acostumem a asociar aquest tipus de fenomen. Per mi és important explicar qui hi ha darrere de tot això, perquè pot ajudar a entendre el per què.

A les grans empreses del sector energètic, sovint hi trobem vinculats noms de la classe política. I ara amb l’explosió de les renovables, tornen a aparèixer noms lligats a grups empresarials poderosos i ben situats. 

Suposo que hi han vist un filó, s’han adonat que les grans inversions aniran per aquest camí i han obert un front en aquest sentit. Algunes empreses són relativament noves, com Ignis, que és del 2015, o Forestalia que com a molt fa una dècada que s’hi ha posat. I no venien del sector. És el gran poder, la llotja del Bernábeu, que busca fer diners allà on pot ser més fàcil.

Has dit que explicar qui hi ha al darrere et permet ajudar entendre el per què. A què et refereixes?

A per què aquestes empreses estan apostant per aquest tipus de projectes i en aquestes comarques. No els ho he preguntat directament, però sí que t’adones que hi ha un perfil que pot donar a entendre la motivació que hi ha, com la rendibilitat dels diners. Després, buscant informació de cada empresa trobes que hi ha moltes operacions de compravenda internacional que a mi se m’escapen.  Jo sóc un periodista de les Borges Blanques, del SomGarrigues, el que volia explicar és que hi ha aquests moviments i a partir d’aquí el lector es pot fer una idea de la motivació que tenen aquests perfils per invertir en renovables. 

I això també implicarà conseqüències diferents pel territori.

Crec que és important que el lector sàpiga que aquells moviments de terres que hi haurà aquells dies o aquella reunió que farà l’Ajuntament amb representants d’Ignis o Starcraft tenen a veure amb això, malgrat potser no sabem qui són. Que les Garrigues són un escenari de moviments que s’estan fent a nivell internacional del pinyol del poder, i que no som aliens a tots aquests moviments, al contrari. Som un terreny un abonat perquè aquí aterrin aquest tipus de projectes, per qüestions socials, econòmiques i demogràfiques, no només climatològiques. 

Al reportatge fas referència a l’impacte d’aquest tipus de projectes al territori pel que fa a la fesomia. Aquest impacte al paisatge també és important?

Sí, volia donar a entendre el salt d’escala que suposa tot això. Perquè fins ara les Garrigues, igual que comarques com la Ribera d’Ebre, la Segarra, la Conca de Barberà o el Segrià havien acollit projectes de renovables sobretot d’eòlica. I per tant quan imaginem el fenomen que vindrà és fàcil associar-ho al que ja tenim. Però estem parlant d’aerogeneradors molt més grans i més quantitat, una concentració que no hem vist mai. I si parlem d’energia solar fotovoltaica, no tenim referència de les dimensions que suposa una central solar de cent hectàrees, i molt menys en una mateixa zona on n’hi hagi tres o quatre de projectades. És un salt d’escala molt difícil d’explicar perquè no tenim referències.

En quin sentit?

El molí més gran que tenim a la comarca, que quan es va instal·lar el 2013 era el més gran de Catalunya, fa tres megawatts de potència, i ara estem parlant de molins que fan sis megawatts. La nostra feina també és explicar que estem davant d’això, no d’alguns molins més dels que ja tenim vistos, sinó de molts més molins, molt més grans i en tema solar amb una dimensió que no hem vist mai ni en aquestes contrades ni a la resta de Catalunya.

Et vas trobar amb moltes traves a l’hora d’aconseguir la informació?

Ha estat relativament senzill. Un cop agafes la dinàmica, es tracta d’anar buscant el CIF de cada empresa, l’adreça social, consultar qui forma part dels consells d’adminstració i mirar el registre mercantil, per veure les operacions de compravenda. També vull posar en valor l’hemeroteca. Tot el que han publicat altres mitjans, com a l’Aragó, o mitjans del món econòmic, per saber el capital que tenen o operacions que han fet les empreses. I fins i tot premsa del cor, com amb el vincle d’Entrecanales, que es casa amb la filla de Bertín Osborne. Aquesta constel·lació la veus a les fotos  de la premsa del cor del dia del casament.

El periodisme d’investigació sempre vol temps. Com ha estat fer un reportatge com aquest des del món del periodisme local?

Al mateix temps que estava fent aquest tema, havia de fer notícies de la festa major de no sé on i parlar del canvi de clavegueram d’un poble. No em podia dedicar només a això ni molt menys. Però a cada nou projecte que apareixia, jo anava actualitzant el meu Excel, fins que vaig tenir prou volum per poder-ho publicar per donar la informació en bloc, en comptes d’anar informant projecte per projecte, perquè això suposava informació dispersa que al lector no l’ajuda gens a entendre el fenomen.

Creus que els mitjans han parlat poc d’aquest fenomen de renovables en mans d’uns pocs és perquè això està passant a les Garrigues, un territori amb menys cobertura mediàtica que d’altres zones de Catalunya?

A mi em sorprèn que no se’n facin ressò altres mitjans, donada la dimensió mai vista del fenomen, i d’una concentració en determinats deterritoris tan intensa. I no només les Garrigues. Al Segrià, en un sol municipi com Alcarràs s’hi projecta una de les plantes solars més grans de la península, i no se n’està fent gens de ressò. Només la singularitat d’aquest cas ja podria obrir una portada o merèixer un reportatge no només a Ponent sinó a Catalunya en general. Però suposo que per ser on és no mereix prou atenció ni pels mateixos mitjans provincials, que en fan un seguiment molt per sobre. En canvi, s’ha posat molta més atenció al parc eòlic de Roses o els dos molins projectats a Collserola, que crec que són projectes més anecdòtics. Tot plegat també diu molt de la força dels mitjans locals i comarcals. Perquè sí que estem presents a totes les comarques però potser no hi ha la voluntat dels mateixos periodistes, o els recursos o les ganes, de fer aquest exercici de rascar una mica més la informació.

Un Comentari

  1. Isaac Plana

    Moltes gràcies Miquel Andreu, informació molt precisa i útil per poder fer la foto.
    I com que a mi no m’agrada aquesta foto, jo vaig una mica més enllà.
    Quines alternatives tenim?
    L’altre “extrem” ens el dóna el senyor Turiel, que resumit: “no és viable el camí de grans projectes”.
    I el terme mig? n’existeix algún plausible o viable?

    Tot passa per reduir el consum i canviar-ne els hàbits d’us. Però la població, les empreses i l’economia estem predisposats a fer aquest canvi?
    No ens agraden aquestes empreses que inverteixen, però també és evident que si per fer 2 molins de vent a Collcerola, tardaran el que tardaran… no arribarem a temps.
    Potser s’hauria d’incentivar i accelerar les instal·lacions en teulats de particulars, empreses, o espais públics, però n’hi haurà prou? i quan faci núvol? ens agradaran apagades o restriccions pq no volem utilitzar ni nuclear, ni gas, ni petroli?

    Potser una inversió estratègica i no menys atrevida, seria promoure les antigues fargues o telers a peu de riu, utilitzant l’energia motriu de forma directe, sense dependre de res més, només del riu. Ni sol, ni núvols, ni vent, ni MAT’s, ni combustibles.
    Quin tipus d’empreses o sectors actuals es podrien adaptar a aquests antics usos de la força hidràulica?

    Quines inversions podem “hipotecar” per afavorir capital propi en les grans estacions generadores? que ara també ens diuen (els tècnics com Turiel) que són necessàries per poder mantenir l’estabilitat de la xarxa.

    Crec que cal afrontar un pla energètic de pais, per fer les concessions necessàries i poder repartir els beneficis i inconvenients entre tots (grans i petits).

    Per cert, abordar la recuperació de les concessions de les hidroelèctriques, no sé si hi ha marge tècnic per gestionar-les millor, però com a mínim, els beneficis que estan donant podrien servir per reinvertir en nous projectes.

    A tots ens agradaria semblar-nos a centre-Europa on el 50% de les renovables les gestionen cooperatives (com Som Energia), però se’n necessiten moltes més, amb associats, recursos econòmics i humans, i TEMPS, temps que no tenim, per dissenyar els nous projectes, aconseguir els recursos i abordar tota la burocràcia administrativa i crítica social.

    Crec que ho volem tot tant perfecte, que la manca de capacitat a renunciar o canviar alguns paradigmes-valors-necessitats, ens farà morir en l’intent.
    Tant de bò m’equivoqui i aquests raonaments remogui alguna conciència… o moltes.

    Respon

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.