El 30 de desembre es va saber un cas de violència vicària a Madrid. El pare va matar la seva filla de tres anys i es va suïcidar. Després de les investigacions inicials, la policia va confirmar la sospita inicial, fet que eleva a set els infants assassinats per aquest tipus de violència masclista en tot l’any 2021 a l’Estat espanyol; 46 des del 2013, quan es va iniciar el còmput. Una violència extrema que busca causar el màxim dolor a la mare de la criatura morta que, també en aquesta història, havia iniciat els tràmits de divorci. 

El meu neguit és preguntar-me com s’ha informar d’aquest tipus de violència tan cruel? S’ha d’explicar qui era l’assassí, quin perfil psicosocial tenia i com era abans de cometre una acció tan execrable? I fer-ho sense caure en l’anècdota o la batalleta? 

La meva idea és que sí, que cal. Cal dir que Julien Charlon, Martín Ezequiel i Tomás Gimeno, per citar-ne només uns, eren homes estàndards i normals. Homes, de fet, que es guanyaven bé la vida, disposaven d’una sòlida xarxa social i tenien prestigi laboral en el seu entorn. Charlon era fotògraf i professor de La Casa Encendida, un centre social i cultural, de formació, de reflexió i debat, veí del barri madrileny de Lavapiés, i tenia un perfil d’home modern, compromès i progressista, segons ha transcendit.  Tomás Gimeno, el parricida de Tenerife que va fer desaparèixer les seves dues filles després de matar-les i es va suïcidar, era empresari, i ostentava un nivell alt de vida. Martín Ezequiel, que va assassinar el seu fill en un hotel de Barcelona a finals d’agost, era informàtic.

Informar sobre la seva identitat i el seu modus de vida no vol dir dibuixar retrats robots de psicòpates encara que ho fossin. És una línia molt prima la que separa la morbositat de la informació. Però un dels riscos quan es parla de la violència masclista, i, en especial, de la violència vicària, és la deshumanització de la persona que ha comès el crim. Fer-ho és comprensible i obeeix a la necessitat de marcar distància i exhibir la repulsa. Però referir-s’hi com a un monstre, o una poma podrida o una anomalia  del sistema l’enretira dels paràmetres d’home normal i corrent. És un rebuig en defensa pròpia: no és dels nostres, és un boig. 

Però endimoniar els agressors i expulsar-los del sistema com una caricatura dantesca impedeix anar a l’arrel del problema. I el problema és que la violència masclista és estructural i transversal i per esmenar-la, cal poder identificar-la. I és molt difícil poder-ho fer, certament. En aquest sentit, els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat incommensurable. Com ja estan fent alguns mitjans d’una manera molt sòlida i sostinguda amb els casos destapats d’abusos de menors, investigant i publicant reportatges i identificant els agressors –per posar un exemple:  el diari ARA amb Albert Llimós o Núria Juanico– els mitjans han de fugir d’aquesta temptació de deshumanitzar-los. 

Per què? Perquè obeeix a una lectura ràpida i superficial. Atenent a aquesta raó –no és dels nostres, és boig– el debat rebutja de pla frontal una realitat monstruosa en ella mateixa: podien ser homes normals, amb vides normals, els capaços de cometre aquestes atrocitats? 

La resposta afirmativa causa terror. Causa terror, és evident. Però no ens estalvia buscar per què, què ha fallat, on s’ha de reforçar el sistema per protegir les dones, en aquesta situació de desempara, i les seves víctimes potencials.

Sempre que parlem de la violència masclista, fem servir la idea de la punta de l’iceberg. En la violència vicària el temor és que aparegui com un tsunami sense previ avís. Però, i si hi havia indicis, i ha fallat el sistema? Aquesta és la responsabilitat dels mitjans de comunicació: donar eines per prevenir i exigir mesures socials i polítiques a les administracions per protegir. Davant d’una realitat tan pertorbadora –tant com l’existència dels abusos infantils que són invisibles però existeixen en la nostra societat–  les cròniques obscenes i groguistes són un fàstic que haurien de condemnar-se i exigir retirar-les en pro de l’ètica de la professió. Però, al mateix temps, cal posar nom i cares als assassins, no protegir-los ni disculpar-los. Només entenent que eren homes normals amb vides normals es podran definir polítiques per extremar les precaucions. 

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.