Per a Anna Surinyach (Barcelona, 1985), el fotoperiodisme és un compromís que ja no t’abandona. Fotògrafa documental i editora gràfica de la revista 5W, va aprendre les bases de l’ofici retratant emergències i conflictes a Metges Sense Fronteres. En l’actualitat, és una de les reporteres gràfiques que fotografien els moviments de població i les crisis humanitàries amb més sensibilitat, fet que li va merèixer el Premi Desalambre l’any 2020. Parlem amb Surinyach de les històries de les dones que protagonitzen les seves imatges i de la necessitat de mirades diverses que expliquin el món en profunditat.

Com arribes al fotoperiodisme i, dins d’aquest, a la fotografia d’emergències, més social?

Hi arribo a través del periodisme, que és el que vaig estudiar. No em veia treballant de periodista en un mitjà, m’interessava més el món audiovisual. I vaig tenir la sort d’anar a parar com a becària a Metges Sense Fronteres (MSF), on vaig conèixer Juan Carlos Tomasi, el fotògraf de l’oenagé. A Metges vaig ‘pringar’ tot el que havia de ‘pringar’ per aconseguir anar a fotografiar una de les missions internacionals -una crisi nutricional a Etiòpia- i el que podia sorgir inicialment d’una motivació personal, va anar esdevenint un compromís. I ja no sé viure d’una altra manera.

Ara esmentaves Tomasi. Tu t’has desenvolupat professionalment al costat d’un dels grans noms de la fotografia d’emergències al nostre país. T’ha pesat, aquesta ombra, en algun moment?

Mai hi he tingut una relació de mestre-alumna, he après moltíssim d’ell, però ha estat sempre una relació horitzontal. A diferència de molts fotògrafs homes de la seva generació, ell sempre ha tingut una sensibilitat especial, sempre ha retratat dones en la feina que feia per a MSF. I, tot i que ho fes -evidentment- des d’una mirada determinada com a home heterosexual, occidental i de classe mitjana, ell no arribava a un lloc, les fotografiava i marxava, sinó que passava molt temps amb les dones, de la mà de les metgesses, infermeres o psicòlogues de l’organització. Penso que això és el que ha fet que les imatges de Tomasi tinguin una sensibilitat honesta, verdadera. Alhora, la nostra relació, que a més de laboral també és d’amistat, ha funcionat perquè jo vaig trobar el meu espai sense haver de trepitjar el seu o restar a la seva ombra, enfocant-me a projectes de llarg recorregut, explorant nous llenguatges, fent web documental o especialitzant-me més en els temes que cobria. Ambdós respectàvem el què feia l’altre.

Fa un mes presentaves una exposició amb el títol de “Quan tot s’ensorra”. Acostar-se a persones a qui se’ls ha ensorrat la vida, que estan patint una emergència (sanitària, vital, humanitària), requereix d’una disposició especial? És qüestió de sensibilitat, d’experiència?

És experiència. Aquella primera vegada a Etiòpia, jo no m’atrevia a fer fotos, però a poc a poc coneixes gent que vol compartir la seva història, que vol denunciar el què està patint. Hi ha, també, qui és més conscient de què generen les imatges dels fotògrafs internacionals i de com utilitzar-les, potser no en una emergència humanitària, però sí a l’Afganistan, a Palestina o a Síria. I hi ha qui està més aïllada i et diu que sí per les ganes de parlar amb algú. Saber com has d’acostar-te a la gent, els seus codis culturals, és la primera barrera, si tens un mínim d’ètica i de sensibilitat. L’altra barrera, la més difícil, és com entrevistar. El que més em preocupa, i en això reconec que MSF em va ensenyar molt, és com planteges certes preguntes a persones que han estat en situacions molt traumàtiques. Amb l’Agus [Morales, editor de la Revista 5W], vam ser a Nigèria, entrevistant unes dones que acabaven d’escapar de Boko Haram. Després de la policia nigeriana, nosaltres vam ser les primeres persones amb qui van parlar. Aquelles dones se’ns desmuntaven. En aquesta situació, has de saber quan pares l’entrevista, malgrat que el què s’estigui explicant sigui periodísticament rellevant.

Com es trasllada, aquesta cura en situacions traumàtiques, a les fotografies que acabes fent d’aquelles dones?

És molt difícil retratar persones que han passat per una situació traumàtica, especialment quan són dones que han patit tot tipus de violències. Personalment, em costa molt fer fotografies si no he entrevistat abans aquelles persones, perquè hi ha moltes coses que cal pensar abans de disparar la càmera. Pots fer grans imatges sense tenir cap sensibilitat, però entrar en la persona, en el seu món, requereix més feina. En el cas de les dones, em venen al cap, també, els camps de Mòria, on hi ha molta violència sexual. És necessari que jo retrati la dona que ha patit una agressió sexual o potser amb fotografiar el lloc on va passar n’hi ha prou? Per què vull la cara d’aquesta dona? Aporta alguna cosa imprescindible? Jo mateixa hi he caigut, en això de fer una fotografia amb bona llum, amb un fons, d’una dona en aquesta situació per demostrar que hi he parlat i que m’ha deixat fer-li una foto, però amb el temps i l’experiència ho veus d’una altra manera. Realment un retrat o una silueta t’explica la seva història? O hi ha altres eines per a explicar-la?

Així doncs, quan poses en una balança l’impacte d’una fotografia o el risc que pot comportar per la persona que hi surt, et pesa més no posar-la en perill?

Mira, hi ha una fotografia meva d’una noia de Somàlia, la Fàtima, que vaig conèixer als vaixells de rescat de Metges Sense Fronteres, que se’m va acostar perquè deia que, des de la premsa occidental, sempre parlem de les dones que migren com si fossin únicament víctimes i no sabèssin a què s’enfronten. Ella estava molt disposada a ser fotografiada i jo vaig decidir fer-li amb el rostre ocult, perquè no sabia si aquesta imatge, que ha estat exposada a varies ciutats de Europa i ha sortit a mitjans de comunicació, li podia comportar un risc innecessari. No puc posar la mà al foc que una imatge meva no ha arriscat ningú, però sí que intento conscientment no fer-ho. Com a exemple, vam fer la història d’un noi sirià a Lesbos, l’any 2012, quan encara no era una ruta tan concorreguda. El vam acompanyar en el seu viatge a Atenes i el vam seguir fins al Canadà, on va arribar per a sol·licitar l’asil. El seu advocat li va dir que era necessari que fes esborrar tot el que estava penjat sobre ell a internet. Cada vegada em genera més dilemes aquesta qüestió, tot i que no penso que sigui pel fet de ser una dona i la qüestió de la cura que tenim associada, ja ho era fa 15 anys i no prenia la meitat de precaucions que tinc ara.

Creus que, com et deia Fàtima, és habitual des de la mirada dels fotògrafs i fotògrafes occidentals retratar les dones del Sud global o que passen per situacions d’emergència i conflicte des d’una mirada victimitzant? Creus que aquesta tendència està canviant?

Només cal veure com s’han fotografiat els conflictes i les crisis humanitàries durant el segle XX i part del XXI, però sí que crec que la tendència està canviant, no només en la qüestió de quina posició de gènere, origen, classe social, etcètera, ocupa la persona que fa les fotos, també en com apareixen les dones en aquestes imatges. Històricament, les dones han estat fotografiades en la posició de víctimes o, com a molt, en la de mares, i continua essent molt freqüent que hi apareguin acompanyades de criatures o plorant. És cert que, en moltes crisis humanitàries, són elles qui se’n cuiden dels nens o qui es desmunta més habitualment i plora, però el fet és que la major part de les dones fotografiades entren dins del mateix estereotip. Ara, el canvi existeix i és visible en concursos com el World Press Photo que, tot i que encara puguin reproduir aquesta mirada, cada vegada inclouen i premien no només més dones fotògrafes, sinó també locals. Aquesta és la clau.

En quin sentit?

El canvi no és només que anem més dones occidentals a fotografiar aquests contextos, sinó que existeixi una diversitat de mirades sense la qual és impossible que entenguem el món. Jo mateixa, com a editora de fotografia de la revista, miro cada vegada més de trobar aquestes altres mirades. Penso, per exemple, en el cas dels reportatges gràfics que s’han fet de la guerra contra les drogues de Rodrigo Duterte a Filipines. Si mires quin tipus d’imatges han pres grans fotoperiodistes com Daniel Berehulak (The New York Times) o James Nachtwey (revista Time), que són referents, però que pertanyen a aquest perfil d’homes occidentals, blancs, etcètera, el què t’expliquen és exactament el mateix: assassinats i morts als carrers, presons plenes i gent plorant a funerals. Això és el que està passant, evidentment, però no només. Hi ha una fotògrafa filipina, Hannah Reyes Morales, que està retratant els mateixos barris que els grans foto-reporters occidentals, però ella està entrant a les cases, ens està ensenyant com viu la gent de Manila i la seva relació complexa amb Duterte. Les seves imatges ajuden a comprendre molt millor per què aquest home està al poder, ens explica aquella societat amb una profunditat a la qual Beherulak i Nachtwey no arriben. Per mi, és un exemple molt clar de la necessitat de posar en valor les fotògrafes locals.

Creus que aquesta és una mirada que ha penetrat, també, en la fotografia de guerra o continua essent un camp que premia encara les imatges típiques d’homes amb metralletes i adrenalina bèl·lica?

Potser el que es consumeix aquí, a l’Estat Espanyol, no està canviant gaire, encara, però la dinàmica canvia, tot i que lentament. Continuen premiant-se les fotografies crues, de trets i combats, que són fets que passen en la guerra, però també aquí hi existeixen aquestes altres mirades. Hi ha una fotògrafa siriana, Carole Alfarah, que fa un relat gràfic de la guerra a Homs on no hi ha gairebé ni un mort, però que transmeten el silenci deixen darrere seu els combats. Ella fotografia els escenaris després de la batalla i et fa reflexionar, fa un relat més pausat. La seva forma de fotografiar és molt íntima perquè, com ella mateixa diu, “és com fotografiar un familiar que mor, a mi se m’està morint la ciutat”. Costa, encara, veure aquest tipus de relat als mitjans espanyols, on moltes de les imatges que consumim són d’agència i les agències sí necessiten la foto única, imatges directes que t’ho expliquin tot, molt descriptives. Però també el públic demanda, cada vegada més, altres perspectives.

Consideres que hi ha una mirada feminista en la fotografia que fas? En què es plasma?

Si la mirada feminista és parlar de dones i de les qüestions que apel·len les dones, evidentment hi ha una mirada feminista en el què faig. Però, quan em diuen “fas temes de dones”, dic “no, faig temes on apareixen dones. També parlo de dones”. Això ens passa a moltes fotògrafes, ens truquen i ens diuen “vull aquest projecte teu que està centrat en les dones” i potser està centrat en els moviments de població. Hi ha molts relats de dones? Perquè als moviments de població hi ha moltes dones. És cert que cada vegada som més conscients quan fem determinats temes, que també fèiem abans, però ara interessa. Ara ens ho publiquen. Abans, tu enviaves un paquet de fotos i ningú es preocupava de si hi havia o no dones a les imatges. Jo encara em trobo fotògrafs que m’envien imatges i són tot homes en un vaixell de rescat. És cert, he de dir, que les dones són més difícils de fotografiar, especialment per a un home occidental, però -si les obvies- no estàs explicant tota la realitat.

Pel fet de ser dona, tens, doncs, un accés a determinades situacions que et permeten aconseguir fotografies que altres no poden fer?

Hi ha països, com l’Afganistan o el Pakistan, on pel fet de ser una dona occidental tens accés al món dels homes i al món de les dones, mentre que, si ets un home, difícilment podràs accedir a aquest darrer. Al viatge que vam fer a l’Afganistan després del retorn dels talibans, jo estava obsessionada amb entrar a una maternitat a Kabul, perquè és un dels pocs espais on encara hi poden treballar les dones, la majoria llevadores. Treballàvem amb un traductor home, cosa que intento evitar pel tipus de temes que vull tocar, però en aquest cas les dones no podien treballar i no volíem posar-les en risc. Un cop a la maternitat, l’Agus [Morales] i el traductor van poder estar a la sala de nounats i a la UCI pediàtrica, però jo vaig poder entrar als parts i a les habitacions on hi havia les dones, vaig tenir accés a tot l’hospital. Ells, no. També m’ha passat a camps de desplaçats, on fins i tot em vaig tancar en un cotxe amb una noia refugiada de 17 anys, la Setaish, per entrevistar-la. A un reporter home mai no li haguessin deixat fer.

Més accés, també és una porta a escoltar històries molt dures del què els passa a les dones en contextos d’emergència i conflicte. Com gestiones tot el que et genera això emocionalment?

Com pots, la veritat. Pateixes, però com pateix un metge quan se li mor un pacient, hi ha moltes històries dures en tots els àmbits. Però són com una gota malaia, algunes històries no t’abandonen. Abans que cremés Mòria, vam viatjar-hi per fer una sèrie documental. Aquells dies hi va haver la violació d’una nena i una baralla on un nen en va matar un altre. Després d’escoltar les dones de la seva família, em va envair la impotència, la sensació que el què fem no serveix. També en aquest darrer viatge, a l’Afganistan, les dones em deien “volem sortir, ajuda’ns”, i tu no pots fer-hi res. Crec en la meva feina, hi crec molt, però arriba on arriba.

El fotoperiodisme és un àmbit, queda clar, on has de disputar l’espai als homes. Però, com és la relació entre les dones fotògrafes? T’has trobat amb dinàmiques de sororitat o de rivalitat i competència?

Les dones fotògrafes estem molt unides. De fet, s’ha creat aquest any un col·lectiu de dones periodistes d’internacional que es diu “Contamos el mundo”, on hi havia 4 o 5 dones fotògrafes i hem fet un grup a part on compartim contactes i ens ajudem a moure les exposicions. Entre dones fotògrafes no he trobat aquesta rivalitat i ego que sí que segueix existint dins el món del fotoperiodisme, també perquè encara hem d’estar unides per disputar aquest espai. Si no tinguéssim aquesta posició de subordinació, probablement hi hauria més competència. No crec que les dones siguem essencialment millors persones, però la lluita per tirar endavant en un món que encara és masclista ens uneix i crea dinàmiques molt potents.

Ets més conscient d’aquestes mirades de gènere des que ets editora de fotografia de la revista?

Sí, tot i que ha anat en paral·lel amb la centralitat que ha adquirit aquesta qüestió. Ara tinc una consciència que no tenia abans, ja no miro igual els llibres de fotos, no escolto igual els discursos de determinats homes fotògrafs… Ara soc molt més crítica. Ser editora m’ha servit per esforçar-me més en trobar dones fotògrafes. I, tot i que no crec que hi hagi una manera de fotografiar masculina o femenina, sí que penso que t’acostes més a certs temes pel fet de ser dona o que els abordes amb determinada perspectiva. Per exemple, en la qüestió de la intimitat o de la quotidianitat, que són recurrents als treballs de les dones fotògrafes. Si mires com han fotografiat les dones la pandèmia, moltes retraten la seva intimitat, les que són mares a les seves criatures. Jo mateixa m’hi hauria trobat ara que soc mare. Explicar el que passava als hospitals o a les funeràries era molt necessari, però el que ha succeït a l’interior de les cases també és molt potent i la gent s’hi sent molt vinculada.

Com conjugues la maternitat amb una feina i una passió que, en aquest cas, t’empenyen a viatjar a contextos d’emergència i conflicte?

En parlem molt poc de la por que tenim de ser mares en aquest tipus de professions. Hi ha molt poques dones fotògrafes mares, hi ha molta por a perdre la teva professió, cosa que no els passa a la majoria dels homes. Ja embarassada, vaig viatjar a Mòria i vaig estar a punt de marxar al Senegal a treballar amb Xavier Aldekoa, però ja estava de 7 mesos i mig. Va ser la primera vegada que vaig sentir aquesta limitació. Quan l’Afganistan va tornar a mans dels talibans i l’Agus [Morales] se n’hi volia anar, vaig tenir por que això obrís la porta a què ell tornés a viatjar i jo em quedés a casa fent de mare, però vam decidir anar-hi plegats i deixar la nostra filla, que llavors tenia sis mesos, amb els avis. Tothom em preguntava a mi que com era capaç de deixar la criatura i marxar. Em faltaven molts referents de dones amb professions com la meva i que haguessin pogut seguir endavant amb les seves feines un cop eren mares. Ara, els dic a les noies a les xerrades i conferències que això és possible, que pots ser mare i fotògrafa, seguir viatjant, sense deixar de ser el que ets i tot allò pel que has lluitat. 

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.