El moviment de lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals (LGTBI) més alternatiu no té gairebé presència en els mitjans de comunicació. Així es reflectia, recollint el punt de vista dels activistes, al reportatge Sense (gairebé) notícies del moviment LGTBI crític publicat el passat 15 de desembre a l’Observatori LGTBI de Mèdia.cat. La crítica al pinkwashing -comunicar públicament el suport al col·lectiu per “rentar” la imatge d’una empresa, organització, institució o, fins i tot d’un país-, o a l’homonacionalisme -que vol vincular la violència LGTBI-fòbica a una determinada ètnia o origen per evitar la crítica al cisheteropatriarcat i que és usat per sectors xenofòbics- o al capitalisme rosa -que converteix el col·lectiu en un segment de mercat- són algunes de les anàlisis d’aquesta part del moviment LGTBI que no estan gens visbilitzades pels mitjans. No són font habitual, com es diu al reportatge, quan podrien ser el contrapunt a un moviment LGTBI majoritari o l’empresariat LGTBI, cosa que faria patent la diversitat de punts de vista del col·lectiu i enriquiria el debat social.  

La representació del col·lectiu LGTBI als mitjans-que no es transversal i que sol estar copat pel 28 de juny o les discriminacions o agressions- es fa amb un clar biaix de gènere com deia l’informe de Mèdia.cat Home, gai i jove: la imatge del col·lectiu LGTBI als mitjans (2018), però també hi ha un clar biaix de classe. Hi ha un discurs mediàtic hegemònic sobre el col·lectiu LGTBI que construeix la seua imatge més com un segment de mercat que com col·lectiu oprimit. Es presenta els membres del col·lectiu -normalment homes cis, gais i joves- de classe mitjana, consumidors d’oci nocturn i turisme i amb un nivell adquisitiu important. 

El “mercat gai” havia estat notícia, fa anys, a les seccions d’economia com un nou segment de consumidors emergent: es presentava els gais com a consumidors amb dos salaris disponibles (es donava per fet que s’estaria en parella) de professionals liberals i ben remunerats (cosa que excloïa els aturats, gent de classe treballadora, pensionistes o persones en situació de pobresa) i que no tenien fills (cosa que deixava fora els que són pares o els que cuiden a algun familiar). Tot això feia que un gai, suposadament, pogués dedicar una part important del seu pressupost al consum, però és una representació clarament classista que només fa visible una part molt petita del col·lectiu: exclou a lesbianes, trans, intersexuals i bisexuals, però també, de fet, a una gran majoria de gais que no són joves ni tenen una capacitat econòmica elevada. Actualment, l’estereotip és molt similar, només que ja no es concep aquest consumidor necessàriament en parella. Això porta a que el 28 de juny es reprodueixen les informacions sobre l’impacte de l’Orgull en l’economia i el turisme. Els activistes més crítics assenyalen que part d’aquesta imatge esbiaixada té a veure amb que els mitjans viuen de la publicitat i però això els interessa mostrar aquest perfil excloent amb poder adquisitiu per captar l’interès d’anunciants. 

Responsabilitat mediàtica

Un altre clar exemple d’invisibilització classista és que l’abordatge del sensellarisme no inclou la realitat LGTBI: el principal motiu del qual en persones LGTBI és la LGTBI-fòbia. Es tracta d’una possibilitat que no te presència als mitjans i que està documentat a un informe sobre les persones sense llar sobre la comunitat de Madrid. Incloure la perspectiva LGTBI en el periodisme https://www.media.cat/2018/05/17/periodisme-perspectiva-lgbti/ seria una aposta important per fer transversal presència del col·lectiu en els mitjans i seria positiu per evitar nous estereotips.

També s’exclou el moviment més alternatiu i les seues propostes moltes d’elles molt innovadores: la justícia restaurativa com a eina contra la LGTBI-fòbia o repensar la renda bàsica ciutadana també com a una fórmula contra la LGTBI-fòbia que van reclamar més de trenta col·lectius LGTBI. El manifest assenyala que la renda bàsica “no només ens garantiria un sostre i aliment, sinó també la possibilitat d’acabar amb situacions de discriminació laboral LGTBI-fòbiques, de sortir de situacions de violència en l’àmbit familiar o de violència intragènere en la parella (…) No hi ha orgull si estem explotades.  I si bé aquesta proposta sí que va tenir ressò en el seu moment, van haver de sortir Maldita.es i Newtral per desmentir que es tractara d’una renda exclusivament per al col·lectiu com van informar diferents mitjans i per aclarir que, al contrari, eren organitzacions LGTBI, més de 30, donant suport a la renda bàsica per a tota la ciutadania.

Cultura i comunitat

La creació d’espais d’oci i relació no comercials, de cultura autònoma i de comunitat LGTBI, entesa com a espai de solidaritat i suport mutu, són altres de les preocupacions i propostes del moviment LGTBI crític. Com ara fa l’organització Atzagaia amb fanzines com La Lloca on qüestiona, entre moltes altres coses, el paper de les apps de contactes en la comunitat gai i com influeix en la forma de relacionar-se. Tampoc són visibles els 28 de juny alternatius i amb plantejaments no comercials com l’Orgull de Classe de Nou Barris o l’Orgull Vallekano de Madrid, molt diferents de la típica imatge del Pride que ens tenen acostumats els mitjans. Ni hi ha memòria històrica sobre el paper de l’Act Up barcelonina, una organització de matriu llibertària i nord-americana que apostava per l’acció directa en la seva lluita contra el VIH i la sida que es va implantar a Barcelona a finals dels vuitanta fins a mitjans dels noranta.

D’altra banda, malgrat les informacions que intenten blanquejar els ventres de lloguer a dels casos de pares gais: el moviment LGTBI anticapitalista n’és contrari a aquesta pràctica. Els mitjans no es preocupen per buscar aquest contrapunt dins del moviment LGTBI quan informen, com tampoc en investigar que en realitat el 90% de les parelles que empren aquesta possibilitat són heterosexuals.

Si bé és cert que els moviments més transformadors d’altres àmbits tampoc disposen d’una gran presència mediàtica, sí que es pot dir que en els darrers anys els plantejaments més esquerrans s’han pogut veure en l’àmbit polític de la mà de Catalunya en Comú o la CUP i en el sindical de CGT o la Intersindical. En l’espectre feminista, mediàticament s’han viscut moments de gran visibilitat de propostes crítiques: de fet el feminisme ha aconseguit convocar vàries vagues generals el 8 de març cosa que ha quedat àmpliament reflectida a mitjans. En menor grau, des del moviment ecologista també ha tingut presència veus crítiques. 

La presència als mitjans de les aportacions dels més crítics, tota aquesta bateria de temes que he presentat a l’article, donarien per molt a un mitjà que s’ho treballés. La seua participació faria més evident la pluralitat ideològica del col·lectiu. Incorporar a aquesta part del moviment LGTBI  com a font permet un millor contrast en unes informacions que donarien una visió del col·lectiu més completa, diversa i inclusiva. Quan es tracta d’un col·lectiu que ha tingut una imatge estigmatitzada, allò que presenten els mitjans acabarà sent la imatge que tindrà la majoria de la societat de les persones LGTBI. Per tant, en la meua opinió, el periodisme té una clara responsabilitat en aquest àmbit i hauria de tenir cura de com representa el col·lectiu per fer-ho de forma diversa.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.