Helen Mercader (Barcelona, 1999) és ‘artivista’: canta, escriu, composa cançons i dirigeix sèries per trencar amb els estereotips al voltant de la salut mental i les persones LGTBI+. Com la majoria de les persones queer que pateixen algun problema de salut mental, ha hagut de sortir de l’armari més d’una vegada: per ser persona trans no binària i bisexual, i per obtenir un diagnòstic en salut mental. A dia d’avui porta “14 anys lluitant i 22 vivint” i fa activisme LGTBI+ i per la salut mental a l’associació Obertament. En aquesta entrevista parlem de la representació i els testimonis als mitjans de comunicació de persones LGTBI+ que pateixen problemes de salut mental, de com és viure la doble discriminació i sobre maneres de trencar amb els estigmes.

A les xarxes socials, comparteixes les teves vivències en la lluita per la salut mental. Per què fer activisme en primera persona i exposar-se públicament?

Per a mi, l’activisme és súper important. Jo sempre dic que realment no soc activista perquè vulgui, sinó perquè no he tingut més remei. El món et posa entre l’espasa i la paret: quan tens un problema de salut mental o formes part dels col·lectius LGTBI+ et jutgen, i t’obliguen a justificar-te sempre i a explicar allò que et passa. En l’àmbit personal, l’art m’ha ajudat molt a expressar el què m’està passant i a explicar-ho d’una manera més poètica. De vegades l’activisme i l’art els faig alhora, per exemple, ara estic escrivint i treballant en una sèrie que inclou cançons meves i temes que tenen a veure amb la salut mental i LGTBI+, coses que he vist i que m’han passat a mi. Faig activisme perquè m’hi veig obligada, però també perquè m’agrada, tot i que de vegades em canso i dic que no soc un ‘diccionari amb potes’. 

Però és que si la gent que formem part d’un col·lectiu oprimit no reivindiquem els nostres drets, no ho farà ningú de fora. Hem de parlar primer nosaltres i després, ja ens donarà suport la gent que no forma part del col·lectiu. Per sort, avui per a mi ja no existeix cap armari i ja no tinc problema en dir el que soc, està bé dir-ho i et fa sentir bé. Em va costar molt sentir-me així i arribar fins aquest punt, però avui flueixo entre el gènere femení i altres gèneres i està bé, és el que soc. Tot i que, de vegades, quan li dius a la gent que ets persona trans no binària no ho entenen.

Des d’Obertament parleu d’una doble discriminació: què passa quan a l’LGTBIfòbia se suma l’estigma de la salut mental?

A Obertament vam fer una campanya per sensibilitzar que existeix aquesta doble discriminació sota el nom ‘Boges i orgulloses’. Ens vam reunir en línia un grup de persones del col·lectiu, cadascuna amb la seva identitat i el seu diagnòstic, per explicar les nostres vivències. Va ser molt interessant veure com diverses opressions es creuaven en relació amb la salut mental. Per exemple, les edats també influeixen: hi havia una senyora de cinquanta anys que era homosexual i s’havia hagut d’amagar tota la seva vida. Cadascú ho vivia a la seva manera. Dintre del col·lectiu de salut mental, si a més a més ets dona, pertanys al col·lectiu LGTBI+, ets una persona racialitzada… pateixes encara més discriminació. Hi ha moltes dones a les quals els metges els diuen que no poden ser mares perquè tenen un diagnòstic en salut mental. Des d’Obertament vam fer aquesta campanya de la doble sortida de l’armari, però als mitjans encara els fa falta mostrar aquesta doble discriminació en salut mental i LGTBI+. Jo no hi veig testimonis de gent queer que pateix problemes de salut mental. Però existim. Falta que es parli de les discriminacions de manera interseccional. 

Com a persona trans no binària, bisexual i amb problemes de salut mental, a quines discriminacions t’has enfrontat?

Hi ha el mite o l’estereotip que els trastorns de la personalitat i d’esquizofrènia poden interferir més en la idea de ‘no saber el que ets’ o el que fas, que no és ben bé veritat. En el moment que dic que soc bisexual, no binària i que pateixo problemes de salut mental com trastorn de la personalitat, ja venen els comentaris de: ‘no t’aclareixes’, ‘no saps el que ets’, ‘ets no binària perquè t’estàs fent un embolic’… I no té res a veure una cosa amb l’altra: ja m’he aclarit, ja sé el que soc! Per això dic que soc activista gairebé per obligació, perquè he d’explicar de manera constant que el meu diagnòstic és una cosa i la meva identitat de gènere i la meva orientació sexual, unes altres completament diferents. Els mitjans juguen un paper important per ajudar a la gent a entendre que no té res a veure una cosa amb l’altra.

En una entrevista al programa El suplement de Catalunya Ràdio vas explicar que generalment a psiquiatria és un dels llocs on pitjor es tracta als pacients. Des de la teva experiència, diries que falta perspectiva LGTBI i interseccional al tractament i l’acompanyament terapèutic?

Jo m’he trobat amb molta falta de sensibilització LGTBI+ al sistema sanitari. El meu nom és Helen, me’l vaig canviar fa dos anys quan vaig definir la meva identitat trans no binària. Però al meu DNI encara posa ‘Helena’ i a l’ingrés, la meva polsera deia ‘Helena’ i tothom em deia així encara que jo reivindiqués el meu nom, Helen. A psiquiatria no importa el que diguis o el que opinis, mai no et fan cas. I a l’últim ingrés em vaig posar més dura i gairebé la majoria del personal em va fer cas, però m’he trobat en moments com la vegada on [a psiquiatria] em van dir que soc bisexual ‘per cridar l’atenció’. Jo sempre em pregunto: on queda la meva identitat? Fa poc vaig tenir un intent de suïcidi i tot el personal de l’hospital em deia Helena. I jo ja no tenia forces per començar una batalla perduda i reivindicar la meva identitat no binària. No hauria de ser així, no hauria d’acomodar-me, però arriba un punt en el qual abandones la batalla perquè la salut mental ja és una lluita molt dura. Quan ingresses a l’hospital ja estàs cansat perquè la salut mental és una lluita constant.

La salut mental és un tema cada vegada més visible als mitjans de comunicació, sobretot aquests darrers mesos amb La Marató de TV3 i el cas del suïcidi de l’actriu Verónica Forqué. S’està visibilitzant de manera correcta?

Pel que fa als mitjans espanyols, crec que generalment són molt sensacionalistes. A Catalunya, ho són en menys proporció, però del tema no se’n parla correctament. Per exemple, en alguns programes de la televisió pública catalana sobre salut mental i joves es mostrava només una o cap història de recuperació, i la resta de testimonis mostraven coses innecessàries. Per exemple, la noia que va sortir al 30 minuts sobre salut mental i adolescents ‘Buscant la sortida’ mostrant un episodi d’afartament (al minut 12.40). Què aporta això? Jo, que tinc un trastorn alimentari, entre moltes altres coses, penso: ‘en quin moment poses a la tele a una noia tenint una ingesta voraç d’aliments?’ Això no aporta res: explica què és, explica què li passa a algú quan té un afartament, o de quina manera pots ajudar a algú en aquesta situació. 

També hi ha conflicte en alguns casos amb la mirada de la societat: als seus ulls, una malaltia com el càncer no és culpa teva però els problemes de salut mental, sí. I això és el que pensa gran part de la gent i un dels estigmes que se’ns creuen. Jo me n’he adonat, perquè he viscut discriminació a tot arreu: a l’escola, l’esplai, la vida familiar i la quotidiana… La primera causa de discapacitat al món és la depressió, però cada vegada que dic que tinc una discapacitat la gent se sorprèn, i m’han arribat a dir: “no, no, tu no tens una discapacitat”, o “no se’t nota”… Es culpabilitza a la persona que pateix problemes de salut mental i, per tant, se l’estigmatitza.

Què més trobes a faltar als mitjans de comunicació a l’hora de tractar aquests temes?

Fan falta testimonis en primera persona, però sobretot, testimonis formats. Nosaltres a Obertament abans de fer el pas a ser activistes en primera persona, ens fan una petita formació en què ens expliquen com fer les coses i com dir-les, perquè no és fàcil parlar davant d’un mitjà. No s’ha d’oblidar això. Una de les coses que et diuen sempre és: no diguis tecnicismes, o no et centris en l’origen de la causa o en termes molt científics. I moltes vegades els mitjans se centren en aquestes coses, i aleshores el missatge no arriba a la població en general. Si tu engegues la tele, i veus un debat de científics que et parlen de la causa neurològica de la depressió i del cervell; tu desconnectes i canvies de canal perquè no t’interpel·la. En canvi, si tu parles en primera persona d’experiències quotidianes, allò que expliquis arribarà molt més a la persona que està mirant la tele, i el missatge quedarà més clar perquè no estàs parlant amb paraules que no entén. I aquesta és tasca dels mitjans. 

Penso que tot i que els mitjans en els darrers dos o tres mesos han fet millor feina de visibilització, fins fa quatre dies havien parlat de manera estigmatitzant o errònia. No només quan es parla explícitament de salut mental, sinó també quan es publiquen notícies de successos violents i ens deixen a les persones que patim problemes de salut mental com si fóssim persones violentes que anem matant i pegant a tothom. Tampoc no ajuden gens els comentaris dels mitjans com el que vaig sentir fa poc a Catalunya Ràdio, en un programa esportiu: “si el Barça perd, em tallo les venes”. Se senten constantment comentaris com aquests tant als mitjans públics i privats. I és que a més, la gent després repeteix aquestes expressions, i per les persones que patim problemes de salut mental això és esgotador.

Segons l’informe 2020 de l’Observatori d’Obertament de mitjans i salut mental,  les paraules ‘psicosi i esquizofrènia’ són les més “maltractades” als mitjans sobre la salut mental. Quin és el repte que tenen per davant els mitjans de comunicació i la societat per trencar amb discursos estigmatitzants? 

Que incloguin la informació rellevant i mostrin més històries de recuperació en primera persona. De la mateixa manera que és discriminant un titular com “lladre negre ataca a gent al carrer”, doncs “l’assassí esquizofrènic mata a no sé qui” també discrimina. I les frases de “estic deprimit”, “em deprimeixo”, “em tallo les venes”… en qualsevol programa o context també sobren. Per part dels mitjans se’ns ha de donar veu i donar llibertat a les persones amb diagnòstics en salut mental que estan oprimides també per altres realitats, com els col·lectius LGTBI+. Se’ns ha d’escoltar. S’interpel·la més a l’espectador quan es parla d’experiències en primera persona. Si tu no vols fer una entrevista enfocada a temes científics i vols explicar la trajectòria de recuperació d’alguna persona, jo et diria que escoltis la meva veu per saber més de l’estigma o d’altres temes que van més enllà de tecnicismes.

Un Comentari

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.