Manuel Bustos ha entrat a presó per complir una condemna de tres anys per tràfic d’influències, per ordenar la retirada de multes a familiars. L’exalcalde de Sabadell va ingressar ahir dimecres al centre penitenciari de Lledoners, nou anys després que esclatés el cas Mercuri, la macrocausa de corrupció que va sacsejar la capital del Vallès Occidental l’any 2012. La periodista Sara González va recollir l’any 2016 al llibre Cas Mercuri, la galàxia Bustos (Edicions Saldonar) com aquest cas va retratar la manera de governar del socialista Manuel Bustos, “arbitrària, autoritària i amb pràctiques caciquils” que durant tants anys es van passar per alt. Ara que l’exalcalde de Sabadell ha entrat a la presó, parlem amb ella del que representa el cas Mercuri, de l’anomenat estil Bustos, de la corrupció política i del paper fiscalitzador del periodisme. 

Et sorprèn que finalment Manuel Bustos entri a la presó?

Durant tota la investigació del cas Mercuri ha estat una incògnita si acabaria entrant-hi o no, per la complexitat del cas i per la naturalesa dels diferents delictes que se li atribueixen. El que sorprèn és que s’hagi trigat tant en dirimir aquesta investigació, perquè fa més de nou anys des que va esclatar el cas Mercuri. Hon han alentit molt el col·lapse de la justícia, sumat a l’alentiment de la pandèmia i a la complexitat del cas, perquè inclou una trentena de peces i més de tretze mil pàgines de sumari. I quan la justícia és lenta acaba sent més injusta.

El delicte pel qual entra a presó és el d’haver fet retirar dues multes a familiars, però tot plegat forma part del cas Mercuri, que abarca una trama molt més gran.

Exacte, el cas Mercuri és una trama de corrupció urbanística, on hi havia empresaris que pagaven comissions a canvi d’adjudicació d’obra pública. I la gran paradoxa és que a la peça 1, que és la que recull aquesta trama de corrupció urbanística, no està imputat Manuel Bustos. Però la resta del sumari retrata pràctiques clarament caciquils de qui va ser alcalde de Sabadell durant molts anys. Al final el que fa el cas Mercuri és retratar una manera de governar autoritària i arbitrària, l’anomenat estil Bustos.

Durant molt de temps aquesta manera de governar de Bustos estava normalitzada o es va passar per alt; potser per què passava en política municipal?

Però és que Manuel Bustos no era algú qualsevol. Va ser un dels alcaldes amb més repercussió de Catalunya, un factòtum dins del PSC i un referent per al PSOE. Se li va arribar a proposar dues vegades refer la Federació Catalana del PSOE, quan es van produir les crisis del tripartit. Després de l’esclat del cas Mercuri, el mateix PSC ha reconegut que la manera de governar de Manuel Bustos era autoritària i arbitrària, però mentre guanyava eleccions, dins del partit ningú ho censurava. Quan vaig entrevistar-lo pel llibre, ell mateix manifestava que sentia decepció per companys de partit, perquè tots aquells que l’havien aplaudit i que havien celebrat la seva manera de governar de cop i volta li donaven l’esquena. Bustos pateix el que anomeno el síndrome Rita Barberá: que tothom estava amb ell fins que es veuen esquitxats per un cas de corrupció i llavors resulta que ningú els coneix ni els dona suport.

Més enllà de la presó, hi ha hagut conseqüències polítiques pel cas Mercuri o no n’hi ha hagut suficients?

N’hi ha hagut i ara n’hi poden haver més. Van caure el secretari d’organització del PSC, Daniel Fernández, i l’alcaldessa de Montcada i Reixach, Maria Elena Pérez. I ara hem de veure com poden afectar al partit  les peces que estan obertes, tant a nivell nacional com a l’actual alcaldessa de Sabadell. Una de les peces més importants és la que fa referència al contracte d’escombraries de Sabadell, una peça paradigmàtica d’aquestes pràctiques caciquils, perquè hi ha irregularitats en adjudicació de concurs públic, col·locacions a dit, malversació de fons públics i indicis de pagament d’actes de partit amb diners públics. I el contracte és vigent perquè es va renovar per quinze anys, quan normalment són un tipus de contractes que es fan entre quatre i cinc anys. 

Què representa el fet que Manuel Bustos entri a presó?

Representa el principi de la fi de la investigació del cas Mercuri. I probablement aquest principi de la fi arriba massa tard, perquè hi ha generacions de joves periodistes a Sabadell que no han viscut el que significava el mandat de Manuel Bustos. En els últims anys se n’ha anat parlant però amb comptagotes i com si fos una qüestió llunyana, justament per aquesta lentitud de la justícia. D’alguna manera també signfica la fi de la impunitat d’un estil de governar, que és la de Manuel Bustos però que podria ser la de tants altres que hi ha hagut i que probablement en aquests moments encara hi ha. I alhora crec també que és un toc d’atenció als partits que en algun moment al llarg de la seva trajectòria han venerat aquests estils de governar tan autoritaris, tan abritraris, tan nepòtics i amb aquestes pràctiques caiquils que queden representades al sumari.

Aquesta manera d’exercir el poder de Bustos era un tret singular o es tracta d’una manera de fer política estesa durant molt temps fins que arriba un moment en què es comença a qüestionar?

Lamentablement crec que el cas de Manuel Bustos no és únic. Tenim diversos exemples: dins del mateix PSC amb Bartomeu Muñoz, o amb d’altres partits, com Convergència, on en els darrers anys han proliferat els casos de corrupció. Hem de parlar d’un mal endèmic i d’una sensació d’impunitat que ha fet que determinats dirigents hagin actuat en benefici propi i oblidant la primera i única finalitat per la qual són escollits en qualsevol institució pública, que és deure’s a l’interès públic i als seus ciutadans. Però en el cas de Manuel Bustos el que s’hi suma és la hipèrbole: per la supèrbia amb què governava i aquesta manera de fer de “o estàs amb mi o estàs contra mi”. Era una exageració d’aquesta manera de governar. També és cert que si Bustos va poder governar així va ser perquè tenia una xarxa que li donava suport, si no, això no se sosté durant tant de temps amb tota la impunitat en una ciutat com Sabadell, on tothom es coneix. I molts dels qui en formaven part no sortiran ni han sortit mai en un sumari.

En els últims anys, es parla més de transparència i fa la sensació que hi ha més interès en fiscalitzar aquesta manera d’actuar en política, però han canviat gaire les coses des del 2012?

Hi ha una major censura pública i una presa de consciència més gran, també per part dels partits, però crec que encara hi ha dirigents que continuen confonent l’interès privat amb l’interès particular amb el que implica governar. Els òrgans fiscalitzadors fallen massa sovint, començant per la que s’ha de fer de totes les institucions, també dels ajuntaments. Per exemple, en el cas de Sabadell, dos anys abans havia guanyat un premi internacional a la transparència. Quan això passa s’han de revisar quins són els criteris pels quals es dona un premi a l’Ajuntament però també què està fent la intervenció de la Generalitat, per què fallen tant els òrgans fiscalitzadors i també què fa també la premsa. A més, ens hem de plantejar què passa amb els mecanismes de denúncia perquè puguin garantir la protecció i l’anonimat de la persona que ho posa sobre la taula.

Aquesta fiscalització també s’hauria de fer més des del periodisme?

Totalment. Aquí s’hi sumen dos factors: no tenir por de fiscalitzar el poder i tenir recursos. No només recursos econòmics sinó recursos de temps, de poder alliberar periodistes per fugir de la dictadura de l’última hora i l’actualitat per poder tenir temps per investigar i arribar la fons d’aquestes qüestions.

Amb alguns casos de corrupció pot passar que es converteixin en un titular més i no s’hi entri prou a fons per poder explicar bé. De fet el teu llibre també serveix per no quedar-nos només amb la superfície sinó poder explicar per què passen aquestes coses.

És que més enllà de les notícies més immediates i els titulars d’”esclata el cas Bustos”, “entra a presó”… S’ha de poder anar al fons de la qüestió: per què estava passant això, per què s’ha perpetuat durant tant de temps i si hi ha altres casos que es poden emmirallar en el que ha passat a Sabadell. Això requereix temps i recursos i també molt espai per poder escriure-ho. I crec que és necessari documentar-ho. Sovint em pregunten per què una persona que no està vinculada amb Sabadell va acabar fent aquest llibre. I va ser perquè parlant amb el periodista Xavier Vinader, una de les qüestions que més ens va sorprendre referents al cas Mercuri és que ningú havia escrit quasi bé res sobre la manera de governar de Manuel Bustos. I per això ens hi vam posar.

Al llibre vas poder incloure el testimoni de Manuel Bustos, que permet poder explicar la història des de diferents punts de vista.

Si havia de fer un llibre sobre el cas Mercuri, creia que l’ideal és que ell també s’expliqués. La realitat és calidoscòpica i és interessant veure des del punt de vista del principal damnificat pel cas Mercuri. Crec el seu relat ens ajuda a desxifrar perquè governava com governava. És a dir, ell està convençut que és un servidor públic i que va governar des de la proximitat perquè estava a tot arreu i perquè atenia personalment trucades per telèfon. La pregunta és si les atenia pel seu interès propi o per l’interès de tota la societat de Sabadell, que crec que és el que confón Manuel Bustos amb l’aval d’aquells que l’aplaudien, tant des del partit com des del seu entorn. 

La relació entre periodisme i política i la proximitat que es crea entre periodistes i polítics limita o dificulta la fiscalització del poder per part del periodisme?

Segur. És complex però és responsabilitat dels periodistes saber quin és el seu paper al marge de les complicitats que es puguin generar, com en totes les relacions humanes. Però el periodista sempre s’ha de separar des la vessant personal perquè sinó la nostra feina es corromp. Els dirigents polítics sempre intenten vendre motos però tu has de decidir que d’aquella moto que t’estan venent potser només en pots comprar una roda. I com ho pots decidir? Contrastant sempre la informació. Parlant amb com més fonts millor per poder-te fer un retrat calidoscòpic perquè la realitat sempre és així. Crec que això és una de les lliçons que hem après tots els periodistes durant tot el procés independentista: no pots quedar-te només amb un relat. El poder sempre intenta influir en allò que escrius i has de tenir molt clar que la finalitat primera i última és informar i fiscalitzar. I preguntar, preguntar i repreguntar. Això no vol dir que no et puguis equivocar, però si t’equivoques que no sigui perquè algú t’ha pressionat. 

I això és més difícil del que sembla.

És difícilíssim. L’entrevista a Manuel Bustos la vaig haver de deixar reposar uns dies, perquè explicava com ho estava vivint i en un moment determinat es va posar a plorar. Ho vivia com la seva derrota política però també personal. Tu ets humana i t’adones que ell s’ho està passant malament. Però hi ha una investigació i unes pràctiques concretes retratades. És a dir, no només es tracta que t’intentin influïr sinó com processes la informació i com la paeixes per poder escriure des de la distància. En aquest cas, per escriure el màxim d’honestament possible, vaig deixar reposar l’entrevista per fer-ho amb la ment freda. Jo ja li vaig dir que recolliria el seu testimoni però el vaig advertir que la tesi del llibre probablement no li agradaria. 

Abans comentaves de com va sorgir la idea arran de les converses amb Xavier Vinader. Durant aquest temps i ara que Manuel Bustos entra a presó, t’has anat preguntant què en pensaria ell de com ha anat avançant el cas?

Segurament s’estaria escandalitzant de per què mediàticament no hem pressionat més per tots els racons foscos i els angles morts que continua tenint el cas Mercuri. I per què no estem invertint recursos en investigar, més enllà dels anys que recull aquest cas en concret, què va estar passant durant tants anys a Sabadell, on són els diners d’aquesta trama de corrupció i qui els va cobrar. També s’estaria escandiltazant sobre el retard de la investigació del cas i de per què no estem investigant en general. No entenia el periodista des del punt de vista cofoi. Ell deia que la feina del periodista ha de ser incòmoda, ha de fer preguntes impertinents, molestar el poder.

És més complicat fer aquest tipus de periodisme ara que fa deu anys? 

Crec que especialment en els últims anys el sector se sustenta sobre la precarització i la vocació dels treballadors. Al final ens oblidem molts cops que som treballadors, som obrers de la informació. Cada vegada és més complicat disposar de temps per fer informació d’anàlisi profunda i per fer informació d’investigació. I més encara quan es tracta d’un cas que ara farà deu anys que va esclatar. En deu anys han passat tantes coses, que al final atenem la urgència informativa i no la importància. L’ideal seria trobar l’equilibri entre les dues coses però al final ens acabem centrant en l’última hora. També és veritat que tenim unes empreses molt supeditades a la indústria del clic i això ens juga a la contra a l’hora de fer informació amb profunditat i amb prou qualitat de l’anàlisi perquè la societat es creï les seves pròpies opinions. Si ens quedem només amb l’última hora d’explicar el que està passant però no donem els ingredients per interpretar el que està passant, la nostra feina acaba sent incompleta.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.