El relat mediàtic sobre el cas no va identificar l’assassinat com a violència masclista de manera contundent, tal i com ho sol fer quan el feminicidi és comès per homes amb qui les víctimes tenien o havien tingut una relació sexoafectiva. Les expertes consultades lamenten la falta d’atenció periodística a l’hora d’explicar com opera el masclisme, també, en les relacions entre mares i fills.

El passat 31 d’octubre una dona fou assassinada pel seu fill al municipi de Ripoll. Era el dotzè feminicidi de l’any 2021 segons el recompte de l’Institut Català de les Dones (ICD), i el tercer perpetrat per un fill. Tot i tractar-se d’un homicidi d’un home cap a una dona, amb violència extrema i antecedents d’amenaces per part del feminicida, el fet que es tractés d’un crim comés fora de la parella va fer que els mitjans no el cataloguessin com a violència masclista, o ho fessin amb més tebiesa que en altres ocasions.

“Quan Marcela Lagarde va popularitzar el terme feminicidi parlava del fet de ser assassinada per ser dona. El rol de la mare, amb tota la càrrega de submissió, de violència que implica, potser està menys explicat. Igual que fa temps hi havia més desconeixement sobre els feminicidis dins la parella, la tasca dels mitjans seria aprofundir en aquest camp”, apunta la periodista i investigadora experta en gènere, Joana G. Grenzner.

El feminicidi va tenir lloc un diumenge al matí quan la dona va arribar a casa de treballar en horari nocturn. El seu fill la va assassinar després d’una discussió i va fugar-se armat. Els serveis d’emergències mèdiques no van poder salvar la vida de la dona, agredida greument a ganivetades. 

Actualment, la llei estatal de mesures de protecció integral contra la violència de gènere (la 1/2004) només reconeix aquesta violència quan s’exerceix en el si de la parella, tot i que el degoteig d’assassinats deixen palès que la violència d’homes envers dones es dona també quan hi ha altres vincles. “Es tracta d’un marc conceptual molt reduït. Si bé la llei en el seu moment va ser pionera, retrata una violència masclista només en la intimitat de la parella, i això no és així”, exposa l’advocada Sònia Ricondo. 

Un crim masclista fora del recompte

Segons les dades de l’ICD, emparades en el marc legislatiu català -que si bé recull una mirada més completa sobre les formes de violència masclista, no té transcendència en els jutjats, on opera la llei estatal-, dels tretze feminicidis de 2021, tres van ser comesos pels fills de les dones assassinades, a més d’un assassinat més per part d’un pare que va matar el seu fill de dos anys en un acte de violència vicària el passat agost. Per contra, el recompte del Ministeri d’Igualtat només comptabilitza nou feminicidis a Catalunya, tal va recollir recentment en aquest article el 324, en el qual citen com a exemple el matricidi que analitzem.

En el cas de Ripoll, la contundència a l’hora de catalogar-ho com a violència masclista a per part dels mitjans va ser escassa. En són exemples les peces web de RAC1, on utilitzen els paraigües “crim” o “successos” per encapçalar dues de les informacions del feminicidi, al contrari del que habitualment fan amb altres notícies sobre assassinats masclistes, on utilitzen l’avantítol “violència masclista”. També ho és una extensa crònica sobre la detenció de l’homicida a El Periódico, on s’opta per utilitzar un sol cop el terme “violència domèstica” al text. “És cert que en el món anglosaxó aquest terme s’utilitza de manera més quotidiana o més ample, però aquí vam lluitar per parlar de violència masclista per evitar desdibuixar el component de gènere”, explica Sonia Herrera, professora i investigadora d’estudis de gènere i comunicació. Pocs mitjans van destacar que es tractava d’un feminicidi, com sí que ho va fer, entre d’altres, RNE, incloent el crim en la llista de feminicidis de l’any.

Tampoc es va mencionar la lluita contra la violència masclista quan es va informar de la concentració en rebuig al feminicidi davant l’ajuntament de Ripoll celebrada l’1 de novembre. Molts dels mitjans, com ara la SER, El Punt Avui o Antena 3, s’hi van referir com un acte de rebuig contra “l’assassinat”, tot i que el consistori va esmentar al seu compte oficial de Twitter que la manifestació havia estat convocada “per condemnar qualsevol acte de violència domèstica i de gènere”. 

Encara menys cobertura va rebre la marxa convocada pel col·lectiu feminista La Sarja sota el lema “Disculpin les molèsties ens estan assassinant. Ens volem vives!”, que va aplegar només una vintena de persones. Hi van ser l’Agència Catalana de Notícies i mitjans com ara Telecinco.

Parricidi, matricidi o feminicidi?

La paraula més emprada per referir-se al crim masclista de Ripoll ha estat “parricidi”, que segons la definició de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) es refereix a l’assassinat “del pare o la mare”, o bé “d’un ascendent, un descendent o el cònjuge”. “El problema en utilitzar aquesta paraula és que se separa l’origen de la violència que estem analitzant”, explica Ricondo. En comptades ocasions s’ha utilitzat també el mot “matricidi”, que es refereix en específic al “delicte de matar algú la seva mare”, segons l’IEC. 

Ambdós termes s’han utilitzat com a sinònims, com ho fa el diari ARA en la seva peça sobre l’assassinat, tot i que, tal com indica Grenzner, les “arrels” de la violència siguin diferents: “Un matricidi pot ser un feminicidi. S’ha parlat molt de l’amor romàntic, però poc de l’amor de mare, que també s’ha romantitzat. L’amor de mare també té components d’autoimmolació per amor, d’explotació, de violència constant cap a les dones”. En aquest cas, el mateix diari relaciona els fets al final del text amb una peça pròpia del maig de 2021, on alertaven de la quantitat de crims masclistes comesos en només cinc mesos, i cita el precedent del feminicidi comès per un fill cap a la seva mare el gener a Badia del Vallès.

La paraula menys escollida per referir-se al crim ha estat ‘feminicidi’, utilitzada en alguns casos només per mencionar que la Conselleria d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat va activar el protocol d’actuació davant els feminicidis en conèixer el cas. Per a Herrera, aquesta tria deixa fora el terme “més ampli i treballat” tant des de l’acadèmia com des dels moviments socials: “Ens estem perdent una eina que ens arriba molt treballada, també en mitjans de fora. Tenim un deute etern amb les companyes de l’Amèrica Llatina. Aquí encara ens pensem que això del feminicidi és una cosa que passa més enllà d’Europa”.

El feminicidi com a “succés”

Com és habitual en casos de feminicidis i violència sexual, el cas de Ripoll va ser tractat de manera majoritària per periodistes de successos, i en nombroses ocasions, amb un elevat grau de detall en la narració del crim, incloent cites indirectes de l’anàlisi del crim, l’autòpsia, o l’atestat policial. “Quan s’aborda la informació des dels successos, no s’acaba d’entendre tot el procés que hi ha darrere del feminicidi. No es tracta d’un fet puntual. Abans ja hi ha hagut molta violència”, explica la periodista Isabel Muntaner, directora del màster de Gènere i Comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona. 

Muntaner defensa que caldria abandonar la crònica policial per cobrir el feminicidi com a fenomen polític: “Quan parlem de feminicidi parlem de la implicació per part de l’Estat, ni que sigui per omissió. Si volem acabar amb la violència masclista s’ha d’informar del seu context i no tractar-la com a fets puntuals, com si afectès una determinada persona només, i no fos un fet social”. 

El grau de detalls escabrosos sobre el cas abunden en la cobertura d’El Periódico o d’El Punt Avui, amb la policia o el poder judicial com a única font citada. L’absència de fonts expertes es tradueix en manca de l’anàlisi de gènere que es requereix per explicar el cas com a part d’un fenomen de violència contra les dones pel fet de ser dones. “No serveix de res explicar amb passes detallades com s’assassina una dona”, denuncia Grenzner. Quant a detalls informativament irrellevants i, fins i tot, que vulneren la intimitat de la dona i l’entorn, El Punt Avui arriba fins i tot a publicar l’adreça de l’assassinada. 

“A banda de fer la informació policial de sang i fetge caldria dirigir-se a una entitat feminista, a una jurista feminista, una especialista en violències masclistes, algú que et doni una altra mirada…”, diu Muntaner. En el cas de Ripoll, Grenzner assenyala que hi ha grans absències en el relat dels fets: “Haurien d’haver parlat amb la Conselleria, que és qui ho va catalogar com a feminicidi només conèixer el cas, o amb el servei d’atenció a les violències masclistes del municipi, ja que la família sí que estava en seguiment per part de Serveis Socials”. 

En comptades peces s’inclou la declaració a mitjans que va fer la secretària de Feminisme, Montse Pineda, durant la concentració institucional, mentre que una font habitual en aquest cas, com en altres cobertures de feminicidis, són els veïns del municipi. 

Fou, per exemple, un recurs televisiu que va fer servir Telecinco el dia que informava del feminicidi i que, segons Sònia Herrera, no acostuma a aportar cap informació rellevant per comprendre el cas. “Fent anàlisis de cobertures, te n’adones que els periodistes porten a sobre dinàmiques, pressions, uns tempos molt reduïts i un gran desconeixement sobre els recursos als quals poden acudir. En comptes d’entrevistar a la veïna de torn, podrien trucar de camí al PIAD [Punt d’Informació i Atenció de Dones] de referència!”, exemplifica la investigadora en gènere i comunicació.  

Explicar els assassinats de dones com a exercicis de poder dels homes

Per altra banda, la majoria de mitjans van citar els antecedents que ja tenia el jove en amenaçar la seva mare. Contrasta, però, la fórmula que utilitza La Vanguardia per explicar nombroses denúncies prèvies i amenaces amb violència: “La víctima, de 46 anys, havia presentat diverses denúncies per maltractament contra el seu fill, amb qui mantenia una difícil relació. Sònia Ricondo destaca que l’existència de denúncies prèvies denota un alt nivell de violència darrere del feminicidi: “Els casos de violència masclista d’un fill cap a la mare triguen molt en judicialitzar-se. Denunciar el teu propi fill és molt difícil. Si s’hi arriba, és que realment no es pot més. Aquesta demora fa que l’escalada de violència sigui més gran que en altres casos”.

Més enllà dels fets, cap mitjà va abordar en profunditat les característiques de la violència masclista que afecta les mares, ni en el cas de Ripoll ni amb temes més a fons a posteriori, una assignatura pendent segons Grenzner: “Les violències masclistes també tenen a veure amb un model familiar on els homes són els reis de la casa, siguin fills, pares, tiets, o avis, amb una incapacitat nul·la per exterioritzar emocions que no sigui a través de l’única via legítima per als homes, l’agressivitat. És la pedagogia de la crueltat que anomenava Rita Segato, l’aprenentatge de la crueltat com a factor constitutiu de la identitat masculina”. 

Un altre dels elements del cas de Ripoll que sorprenentment escasseja en la cobertura mediàtica és el fet que Mossos d’Esquadra trobessin elements d’ideologia nazi a l’habitació del jove, a més de ganivets militars, quelcom que sí van incloure mitjans com El Periódico o l’ARA. Per a Joana G. Grenzner, es tracta d’un fet molt rellevant informativament: “Venim d’una cultura nacionalcatolicista, i el nacionalcatolicisme es va imposar utilitzant la violència envers les dones per estendre el terror. Fora bo parlar dels ritus de pas dels grupuscles nazis perquè també passen per les agressions, i molts cops agressions amb arrel masclista”. 

Tot i això, Muntaner apunta que cal anar amb compte de no reforçar una idea caricaturitzant o limitadora de qui són els agressors masclistes. El que tenen en comú és el fet de ser homes que exerceixen poder basat en desigualtats de gènere. Fins a l’extrem de decidir acabar amb la vida d’una dona, més enllà de la relació que hi tinguin. 

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.