Tenir un Estat a qui li agrada “espantar” és un bon preludi per plantejar una sèrie de true crime centrada en la seva activitat més obscura i que funcioni. És un bon moment. Un gènere en auge, pel qual les grans plataformes competeixen i que ens permetria posar llum a la foscor d’un Estat amb els peus anclats al blanc i negre més ranci i amb una llei de secrets oficials franquista sota el braç.

El verb “espantar” és tan subtil com pertorbador, per tot el que suggereix, però José Manuel Villarejo, aquí, no ha innovat. Ja fa 38 anys, la CIA detalla en un document intern que el llavors president espanyol Felipe González va crear els GAL per espantar i “sembrar la por” entre els militants d’ETA. Es tracta d’un document oficial, ara desclassificat, en què l’agència americana afirma que l’Estat va crear el cos paramilitar per fulminar l’organització basca “al marge de la llei”. Un “espantar” que va acabar amb l’assassinat de Lasa i Zabala o amb la vida del periodista Josu Muguruza el dia abans de recollir l’acta de diputat al Congrés per Herri Batasuna. L’executiu de Pedro Sànchez, però, enterra la constatació de la CIA a les clavegueres dels secrets oficials i nega que es pugui parlar de terrorisme d’Estat.

Seguim. Un any després que s’escrivís el document dels serveis secrets americans, Mikel Zabalza moria a la comissaria d’Intxaurrondo arran de les tortures rebudes. Un crim d’Estat que els darrers dies ha entrat de ple als menjadors de casa nostra amb un èxit d’audiència rotund que corrobora l’interès per conèixer la veritat. Un documental que aixeca la veu contra la desmemòria democràtica i evidencia com l’Estat es protegeix de les seves atrocitats. 37 anys després no hi ha cap responsable de l’assassinat del jove conductor d’autobusos a qui van confondre amb un membre d’ETA. Tampoc hi ha responsables dels més de 4.000 casos de tortura que s’han denunciat oficialment al País Basc i de totes les conseqüències vitals que han suposat per a les víctimes. Una realitat inquietant tenint en compte que 6 de les 11 condemnes d’Estrasburg a Espanya per tortures recauen sobre l’actual ministre d’Interior, Grande-Marlaska.

De capítols i temporades, desgraciadament, no en caldrien. I tranquils, no se centrarien al País Basc. De fet, TrueCrime.ES hauria d’arrencar amb els crims del franquisme i intentar explicar a la Casimira què se’n va fer del seu Jaume. Ho reclamava fa ben poc a El Foraster. Tenim gran part de la memòria col·lectiva enterrada en fosses comunes i això ens persegueix com a societat. Cadascun d’aquests crims beneïts pel beneplàcit de la Transició representa un bon punt de partida i un preludi de tota la sèrie que aniria venint després. La manca de cultura de drets humans seria el leitmotiv dels diversos capítols i veuríem com, tot plegat, afecta la qualitat democràtica de l’estat espanyol avui. Un terreny de joc que avui abona l’antipolítica i el descrèdit vers qui ens governa i alimenta els ciments de l’extrema dreta.

Més endavant, i fent un salt fins avui, ens podríem centrar en què passa als CIE de la vergonya o els resultats de les polítiques migratòries i la relació que tenen amb els assassinats que es reiteren al Mediterrani. Una sèrie que servís per exercir la cultura dels drets humans i dignificar aquest ofici nostre que es degenera a passes de gegant en un mon marcat per algoritmes i fake news que suren en uns fonaments enclavaguerats.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.