Els pobles tenen una idiosincràsia ambivalent. Els reconfortants vincles familiars i comunitaris conviuen amb el pes i l’estigma de la tradició. Una vida trans en un poble suposa en moltes ocasions la dificultat de recomençar amb una nova identitat, però també la visibilitat en el món rural encara el repte d’una transformació social profunda apuntant directament a les estructures heterofamiliars de les viles menudes. Un cas paradigmàtic que ha pogut transcendir és el de la Patrícia Constant que va néixer a Castelló (Ribera Alta) el 8 d’agost de 1947. “La Patri” com així l’anomenaven va decidir en un moment de la seva vida tornar al seu poble, una decisió poc comú en aquella època. La Patrícia va fundar un bar de copes al poble, l’Acròpolis, que va suposar un punt de visibilització LGTBIQ+ per a molta gent jove de l’època. Entre moltes altres feines, també va participar en un programa de cuina patrocinat per l’Ajuntament. El Grup d’Intervenció Comunitària de Castelló recuperava no fa massa aquesta història de vida per visibilitzar una realitat trans en l’àmbit rural poc explicada als Països Catalans.

La 'Patri' al bar de l'Acrópolis / Foto cedida

La Patricia, al mig de la foto, al bar L’Acrópolis. Foto: cedida.

I és que les representacions trans del món rural i en el món rural són un fenomen recent. Podríem dir que estan relacionades directament amb l’eclosió de l’activisme d’àmbit territorial, amb col·lectius com Colors de Ponent a terres de Lleida, LgtEbre a terres de l’Ebre, L’Aldarull a Manresa o Voliaina  al Pallars en els darrers anys, una fita inèdita en el moviment LGTBIQ+ que es donava majoritàriament a les grans ciutats, també degut alsexili a la ciutat de les persones LGTBIQ+ (l’obligació que senten de marxar a un altre lloc de residència per poder viure de manera lliure i oberta la pròpia orientació sexual o identitat de gènere).

“Com a associació local normalment reps l’atenció dels mitjans territorials, per tant, a la mínima cosa que facis ja apareixes. Són mitjans que ofereixen un contacte més directe” diu Ixeya Quesada, dona trans membre de l’associació Colors de Ponent. Aquesta eclosió de l’activisme local i les xarxes de suport i cures coincideix en el temps amb l’aprovació fa més de set anys de la Llei 11/2014, per a garantir els drets de les persones LGTBIQ+. La tramitació de la llei trans en el marc de l’estat espanyol i la proposta d’una llei trans catalana han situat la qüestió en el debat públic en pobles i ciutats catalanes. Aquests passos polítics i legals, coincideixen amb un canvi generacional i amb l’eclosió dels testimonis trans autobiogràfics a les xarxes socials, que suposa una sortida de l’armari que ja no està vinculada a la presència a les corporacions mediàtiques i a la indústria cultural sinó que té una dimensió global i deslocalitzada.

Sóc trans, però no sóc La Veneno

La sortida de l’armari de l’activisme trans a l’àmbit rural i la celebració d’aquest recent tractament informatiu, presenta, però encara una sèrie de reptes. “El col·lectiu trans, i més el rural, encara està invisibilitzat en la majoria de mitjans, per no dir tots. A més, sovint sempre apareix representat en dates molt assenyalades com el Dia de la visibilitat trans, el Dia internacional contra la LGTBIfòbia o per l’aniversari de l’assassinat de la Sònia Rescalvo a la Ciutadella. Sembla que només les anem a buscar aquests dies” assegura Arnau Martínez, jove periodista del Camp de Tarragona, identificat també com a membre del col·lectiu LGTBIQ+.

A part de la invisibilitat, també hi ha el repte del tractament informatiu. “Jo quan veig articles o reportatges sobre persones trans, fins i tot en els que he participat jo mateixa, veig molts estereotips. Es fa des d’una voluntat molt bona, però hi ha molt desconeixement, perquè encara es té molt present aquell estereotip de dona molt ostentosa com la Veneno” diu Quesada. Un altre dels aspectes destacats és la poca profunditat en el tractament que no presenta punts de vista nous. “Jo soc tècnica agrària i molts cops em podrien preguntar també sobre la figura de la dona en la ruralitat o en el sector primari, però sempre que em truquen és per fer-me les mateixes preguntes” assegura Haya Kasmi, dona trans membre de l’associació LGTeBre de les Terres de l’Ebre. Els membres del col·lectiu trans asseguren que les preguntes sovint estan basades en el dramatisme i l’espectacularització de les històries de vida. “Sovint em fan la pregunta: Quan t’adones que ets trans? I clar, aquestes preguntes busquen el morbo perquè normalment no hi ha moments de revelació, sinó un continu de vivències” diu Kasmi.

“Es tendeix a parlar només del trànsit més físic, corporal, quan realment les persones trans tenen moltes més preocupacions a banda de l’hormonació. El Març Llinàs, un jove mallorquí [entrevistat a l’Observatori LGTBI+ de Mèdia.cat], ha fet un podcast que es diu ‘Mòbil, cartera, claus‘ a Ràdio Primavera Sound on explica com viu aquest trànsit i és superinteressant perquè és una situació encara molt desconeguda per a tothom” assegura Martínez. Un altre dels aspectes a revisar seria la utilització recurrent de les mateixes fonts, que en moltes ocasions són sobreexplotades, sense que hi hagi una rotació o un ventall de possibilitats que mostri perfils més diversos. 

El tractament periodístic també recull alguns dels estigmes socials que normalment tenen a veure amb la normativitat. “El que es castiga en un poble no es tant ser trans, com no tenir passing [terme que s’utilitza per a designar el fet de passar o no socialment desapercebuda com a persona trans segons la seva aparença física o la documentació oficial]. Jo no vull que trenquis la imatge del que jo crec que és un home o dona. La gent segueix premiant que el teu aspecte sigui perfecte. Les dissidències no ens agraden” diu Haya Kasmi, que assegura que les discriminacions moltes vegades no es limiten només al fet trans sinó també a la manera com representes els rols masculins o femenins, en societats rurals amb rols encara molt marcats fruit de l’herència rebuda. “En aquest sentit, la societat continua premiant aquelles persones a qui no se’ls nota la transició i castigant els cossos que no són normatius” diu Kasmi.

Mobilització pels drets trans a Lleida. Foto: Colors de Ponent. 

Qui parla de la realitat trans?

És necessari que el tractament dels temes trans vagi a càrrec de persones trans o que formen part del col·lectiu LGTBIQ? “Les persones que m’han entrevistat són súper cishetero normatives, per això crec que no poden tractar la informació potser amb la profunditat que ho faria una persona del nostre col·lectiu. Seria ideal que poguessin haver-hi periodistes trans en l’àmbit rural, perquè podrien abordar el tema amb coneixement de causa”, es pregunta Kasmi.

En les generacions precedents bona part dels professionals del món del periodisme amb identitats LGTBIQ+ han format part d’aquesta diàspora professional a la gran ciutat i pocs s’han quedat treballant en els mitjans locals i amb enfocaments diferents. Tot i que el juny del 2017 el Consell Audiovisual de Catalunya va presentar el dossier de “Recomanacions sobre el tractament de les persones lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals (LGBTI) als mitjans audiovisuals” en què es presentava una guia de recomanacions sobre el tractament d’aquestes informacions, la realitat és que el tractament d’aquestes qüestions és “bàsicament autodidacta” com comenta Josep Anton Pérez, director del mitjà digital Territoris.cat, de Ponent. En la mateixa línia s’expressa el director del setmanari L’Ebre, Òscar Messeguer. “Els tractaments informatius solen estar fets amb molt de respecte, però és cert que el fet que encara hi hagi pocs temes és degut a una discriminació històrica”.

Desconeixement de la terminologia

Hi ha professionals que fan una autocrítica explícita. “Crec que ens manca moltíssima formació. A vegades sembla que ens faci por reconèixer que no en sabem de tot i necessitem un marc conceptual sobretot a l’hora de parlar de col·lectius vulnerables. A la universitat ningú ens va ensenyar sobre com havíem de referir-nos o enfocar qüestions sobre col·lectius LGTBI, violència de gènere, pobresa, o altres qüestions més socials que haurien d’estar sobre la taula d’una redacció cada dia” diu Martínez. “Un dels exemples més notables es la terminologia. Crec que molts dels periodistes amb els quals m’he trobat la desconeixen. No se sap què és “disfòria” o “realitats no binàries” i segueixen utilitzant el mot “transsexual” o “transgènere”, quan dins del col·lectiu ja no el fa servir gairebé ningú. Té un punt discriminatori fer aquesta diferència, ja s’està fent una divisió entre les persones que s’operen i les que no, i aquesta diferència és una mica inútil” assegura Quesada. “Ara la manera més adequada és parlar de realitat trans” diu ella que afegeix “això no és una crítica, crec que nosaltres precisament hi som per fer aquesta pedagogia”.

El periodista Arnau Martínez coincideix que hi ha un desconeixement generalitzat sobre com usar els mots. “Recordo la notícia sobre la carta amenaçadora enviada a l’Isaac, un noi de Prades que es vestia de dona. Un company periodista (i jove) em va preguntar com s’havien de referir a ell: Gai? Transsexual? Transgènere? Transvestida? Drag queen?”, fins i tot amb quin pronom. Vaig pensar que encara queda molta feina per fer! No crec que sigui anecdòtic, al final el periodisme és un reflex de la societat” diu. L’activista de Colors de Ponent assegura, però que hi ha hagut un gran canvi en els darrers quatre o cinc anys en què el sexili per ser trans ja no és obligatori, sinó més aviat opcional. “Crec que les coses van millorant bastant, perquè les generacions més joves ja no decideixen marxar del territori per viure les seves vides en llibertat”.

Estratègies contra la infrarepresentació

En alguns casos, hi ha administracions públiques locals que s’han implicat també en visibilitzar el fet trans entre les veïnes, a través de diverses estratègies comunicatives. És interessant el cas de l’Ajuntament de Corbins, al Segrià, que va decidir enregistrar els testimonis de dues persones trans del municipi en el documental Referents: les persones trans en el món rural i creuar-les amb les opinions dels veïns. “Jo crec que a les àrees rurals s’hauria de facilitar que una persona LGTBIQ+ pugi al poder. Imagina’t poder dir, al meu ajuntament tinc una dona trans treballant, o una dona lesbiana que és l’alcaldessa. Això ven, però al mateix temps visibilitza” diu Kasmi.

Si en els darrers anys, en el panorama mediàtic generalista en català hi ha hagut algunes representacions que mostren la realitat trans des d’un enfocament generalista –Trànsit, menors transsexuals (30 minuts,TV3; 2016) Sortir de l’armari (CCMA, 2020) o el recent llibre publicat per Judit Juanhuix Una dona (Ara Edicions) per posar alguns exemples-, encara hi ha una notable absència de les representacions culturals de la realitat trans -o altres dissidències identitàries que no responen als binarismes- a les àrees rurals, i, per tant, encara està infrarepresentat tant en productes periodístics com documentals o de ficció, tret d’algunes representacions literàries com la història de La Pastora als Ports de Beseit, a la novel·la Donde nadie te encuentre escrita per Alícia Gimenez Barlett i premi Nadal 2011, més enllà d’algunes peces documentals com Sedimentos que mostra la realitat trans en un poble de Lleó estrenat l’any 2021.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.