És “el cementiri a celobert més gran del món, fins i tot més que el Mediterrani”, afirmava el periodista Carles Solà en la presentació del ’30 minuts’ de la setmana passada. El Sàhara protagonitzava el reportatge ‘Tombes de sorra’ amb el qual Oriol Puig Cepero i Hibai Arbide Aza mostren la duresa de les rutes migratòries que el travessen. Per una banda, ‘The Backway’, d’Edu Ponces, Toni Arnau, Pau Coll, Agus Morales, Xavier Aldekoa i Clara Roig, i que és el pas al paper del projecte homònim de Ruido Photo. Per l’altra, ‘La Ruta Canaria’, de Javier Bauluz.

És una part del món de la qual no en sabem prou. “He estat corresponsal de premsa al nord de l’Àfrica durant molts anys i sols venia de manera fàcil i fluïda informació sobre el Marroc quan hi havia algun drama, quan hi havia algun atemptat terrorista, quan hi havia alguna tragèdia amb la immigració irregular o quan el rei feia alguna excentricitat”, ho deia a la tardor el periodista i politòleg David Alvarado en un curs organitzat pel centre associat de la UNED de la Corunya. I afegia: “Ens quedem amb l’anècdota, amb aquelles quatre coses i veiem el Marroc com una caricatura”.

Tot plegat ho exposava en una formació sobre el centenari del Desastre d’Annual, que al 2021 va passar sense pena ni glòria. Fins i tot quan, com a mínim, 1.161 joves dels Països Catalans, d’entre 19 i 21 anys, van ser reclutats per l’exèrcit espanyol lluitar-hi contra els rifenys. Almenys aquestes són les dades que fins al moment ha pogut recopilar Santiago Domínguez Llosá, un historiador local de Melilla interessat en l’afer. De fet, les dues províncies de l’estat espanyol amb més joves reclutats van ser la de València, amb 308 joves, i la de Barcelona, amb 295. De la resta del país: 186, de la demarcació d’Alacant; 100, de la de Castelló; 95, de la de Girona; 86; de la de Lleida; 76, de la de Tarragona; i 15, de les Illes Balears. I malgrat això, gairebé no se n’ha parlat aquí. “Això és la història d’una injustícia, és una injustícia que 100 anys després no sàpiguem ja no sols el nombre dels que van morir a Annual sinó que no sabem els seus noms, qui eren. I aquesta és la meva obsessió”, deia Domínguez Llosá en la mateixa acció formativa de la UNED.

Molts factors per al silenci, segurament. El lloc on va passar, les responsabilitats no assumides sobre tot el que hi va passar durant aquells anys, com els atacs químics que el mateix Alvarado narrava a la revista Sàpiens… O també fruit que la captació va ser classista, que els familiars dels poderosos no hi eren. “L’obrerisme sempre s’oposà a les campanyes del Marroc perquè entenien que hi havia un ‘impost de sang’ o un ‘tribut de classe’ ja que a la guerra hi anaven, per dir-ho molt ràpid, els pobres” –tal com explicava a la mateixa formació l’historiador Daniel Macias Fernández. 

Tot plegat passa a la meitat nord del continent africà, en territori que ha estat o és habitat pel poble amazic. Fa tot just dues setmanes, se celebrava l’any nou amazic, amb el ‘Yennayer’ s’iniciava el 2972 amb poc interès en els mitjans de comunicació i en l’esfera pública. Això, quan es diu que, d’entre les 300 llegües que es parlen al país, la tercera llengua més emprada, després del català i el castellà, és l’amazic. La Tamazgha viu tapada per la nacionalitat que consta ens els passaports, ja sigui marroquina, algeriana, maliana, egípcia, mauritana, tunisenca, líbia, burkinesa, nigerina o txadiana. 

«La diàspora juga un rol fonamental en el manteniment de la identitat rifenya”, afirmava Alvarado. També ho és per a l’amazic en general, més enllà de la del Rif. Paper important en la construcció nacional i a l’hora d’establir elements simbòlics, com la bandera o la celebració de l’any nou, i el manteniment de la llengua i la cultura, especialment quan a l’interior de la nació. “La diàspora rifenya de Madrid té una idiosincràsia bastant diferent a la diaspora rifenya a Barcelona, per motius evidents”, afirmava Alvarado. Al país tenim una colla d’activistes que ens ajuden a situar-nos en la realitat amazic, com ara la barcelonina Lalla Ghizlan Baryala.

Enguany es compleixen 20 anys del “brama al cel, brama a la vida/Paisatge amazic de la Cabília” i del “crida el desert, crida la calma sota les tendes del Sàhara” perquè “camina i no descansa la veu dels sense terra”. Ressons amazics de la cançó ‘Sense Terra’. Tema que era part del disc que va acabar de catapultar el grup Obrint Pas: ‘Terra’, que els va portar a protagonitzar la portada número 80 de la revista Enderrock i guanyar el seu primer premi Enderrock al millor artista i al millor disc.

També des de la ciutat de València, el periodista David Segarra no perd l’ocasió de recordar a Twitter que “la cultura amaziga és una de les arrels històriques de les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya”. 

L’educadora social osonenca Yousra Touri El Mansouri, amb orígens amazics i coneguda pel seu activisme antiracista, recordo que algun cop ha dit: «Em fa gràcia quan em diuen “no sóc responsable del que va passar fa 500 anys” però casualment tampoc prenen responsabilitat de l’actualitat».

Xavi Sarrià, cantant d’Obrint Pas, sembla que intenta fer-nos-en conscients. El 13 de gener publicava nova cançó, ‘La nit ferida’. Hi recorda la neteja ètnica decretada per Felip III, com es van expulsar amazics i altres ‘moriscos’. Per fer-ho explica que s’ha inspirat en versos del poeta valencià Ibn Amira, del poeta tortosí Abu Bakr Al Turtuxí i del poeta xativí Ibn Jubayr. “Som perseguits en la terra on vam nàixer un poble nu del mar a les muntanyes ens ho han pres tot i per tot persistirem sobreviurem a tirans, patrons i reis”.

Que tinguem bon 2022! O com diria el poble amazic: “Asseggas ameggaz!”

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.