Dolors Majoral (Rubí, 1951) va ser una de les veus que va integrar el lesbianisme separatista a la Barcelona dels 80. De professió actriu i directora teatral, va estar sempre estretament vinculada als espais del feminisme radical i de les separatistes, és a dir, les dones que no volien formar part de cap organització o partit integrat per homes. Amb ella, rescatem també la veu de qui va ser parella seva durant 18 anys, Margarita Ammann Martínez (San Sebastià, 1947 – Barcelona, 2000) més coneguda com a Gretel Ammann, artista, filòsofa i separatista lesbiana que va portar a l’estat espanyol la visió del feminisme de la diferència. Amb l’aïllament social de la Covid entremig, la truquem al seu domicili actual, a Sant Boi de Llobregat, per parlar de la memòria històrica i de la invisibilitat de les lesbianes als mitjans.

Com va arrencar el feminisme durant els anys del tardofranquisme i la transició?

Per sortir de la boira del franquisme es van celebrar les Primeres Jornades Catalanes de la Dona l’any 1976. Va ser un espai de sortida, de posada en comú molt important… Hi havia unes 4.000 dones que es van reunir a la UB per primera vegada públicament per fer paleses les necessitats d’aquell moment. Hi van ser les vocalies de dones de les associacions de veïns de tots els barris. Va ser la primera oportunitat de compartir entre dones sense companys que les fiscalitzessin. Llavors ja hi havia grups que es van erigir, com el Col·lectiu Feminista de Barcelona, capitanejat per la Lídia Falcon, el Grup de Lesbianes Autònomes, molt canyeres… O algunes lesbianes com la Maria Giralt, inscrites al Front d’Alliberament Gai, que es van sentir molt lligades a l’agenda gai i van voler separar-se l’any 77. No eren moltes, però en van tenir prou i es van atrevir a tenir una lluita pròpia, la de les lesbianes.

Com va sorgir l’agenda lèsbica en aquest context?

Hi havia drets molt bàsics pels quals lluitar, com l’avortament o el divorci. Però a partir dels 80 van començar a sorgir grups exclusius, com la Red de Amazonas o la Coordinadora Gai i Lesbiana. Dins del moviment feminista érem una més, però les necessitats de les lesbianes quedaven una mica arraconades. A mesura que es van anar aconseguint drets socials més amplis, ens vam trobar que faltava reivindicar-nos i existir, i dins del moviment no teníem visibilitat.

Hi havia moltes lesbianes al moviment feminista?

Costa de dir números, però de les dones que es movien, ben bé tres quartes parts ho eren. Tampoc totes les lesbianes eren visibles, no totes ho podien ser…

Estava ben present la persecució del lesbianisme durant els 70.

Encara hi havia la llei de perillositat social, coneguda com la llei de vagos y maleantes. Era un risc mostrar-se. Jo vaig saber més endavant que una companya tenia una amiga que era policia social, i que va veure que tant jo com la Gretel Ammann, la meva parella, teníem fitxa policial. La Gretel era coneguda, havia donat la cara i el nom, però jo no tant… I com que ens coneixia, ens va eliminar.

Eren molt habituals les batudes als bars freqüentats per lesbianes?

Els nois van rebre més: vexacions, tortures, presó… Les lesbianes no érem tan visibles. Per les lleis, no hi som, no existim. Si anaves del bracet pel carrer abans et tractaven com si fóssiu amigues, germanes, companyes… Ara, res de fer-se petons, com fan les noies d’ara. Però bé, algunes sí que van rebre. La Gretel una nit va anar a El Chipiron amb una noia, van fer una batuda i els van portar tots a la comissaria de Via Laietana. Un company gai va intercedir i va dir que elles dues no eren lesbianes, que l’havien acompanyat a ell. Va sortir i l’ensurt es va quedar allà.

Més enllà de la invisibilitat, si se sabia que eres lesbiana corries un greu risc…

Et podien fer fora de la feina, portar-te a un manicomi, desheretar-te o tancar-te a un psiquiàtric i que et fessin electroxocs. Això li va passar a la mateixa Gretel. Quan la seva família la va descobrir li va dir que o bé anava a un psiquiàtric o a un internat a Suïssa, i ella va decidir anar al psiquiàtric per quedar-se a prop de la noia que li agradava. Ho explicava amb molta angoixa… Per corregir la desviació que patia perquè estimava una noia li van fer una sessió d’electroxocs… Però després, va aconseguir tenir una conversa amb el psiquiatre i li va dir, “escolta, tu creus que amb els electroxocs es pot curar, això?”. L’home li va dir que no en sabia res, de lesbianisme. I llavors la Gretel va fer un pacte amb ell: “Tu els hi dius als meus pares que jo faig totes les sessions, no me’n fas cap altre, i jo t’explico tot el que sé”. I així ho van complir. Llavors, la Gretel començava la universitat, en tenia 18.

Ammann també va sortir per televisió per parlar de lesbianisme.

No teníem visibilitat, i unes quantes voluntàries van sortir a donar la cara a la televisió, a dir que som i existim. La Gretel i la Carmen Suárez van anar a La 2 de TVE, al programa de la Laura Palmés a explicar l’existència del lesbianisme i a dir que les lesbianes érem persones com totes les altres. La cultura popular ens havia demonitzat molt… I van donar la cara a televisió. Més tard, al 87, la Júlia Ojuel i la Carme Porta també van sortir a un altre programa del Joaquim Maria Puyal parlant de lesbianes.

La Gretel Ammann va ser una veu molt rellevant per al lesbofeminisme català, i la teva parella fins que el 2000 va morir de càncer. Quin pes va tenir en el moviment?

Va ser molt significativa. Tenia un caràcter molt aglutinador, era capaç de formar grups de gent, d’ajuntar-nos. Era molt acollidora. A més, tenia molta capacitat per a les llengües i informava d’aquí i d’allà. Traduïa textos de Berlín i d’Austràlia. Nosaltres dues vam crear el Centre d’Estudis de la Dona i vam formar part de la Red de Amazonas. Ens definíem com a lesbianes separatistes. Ella va fer seva la frase de “allò personal és polític”, ens va portar les teories de la Mary Daly, entre d’altres. Volíem separar-nos dels homes i les seves institucions, on totes les activitats responen als seus interessos. Les lesbianes escapem del control dels homes. Ens decidim a ser dones que estimen altres dones, a sentir plena solidaritat amb altres dones i altres lesbians. La Gretel sempre incidia en el vincle entre dones, entre lesbianes, de compartir-se i de saber-se iguals.   

Com arriba a la política, Gretel Ammann?

Va anar a l’escola alemanya i ja la van fer fora per fer un diari criticant els professors… Després, a la universitat va crear un grup de música, de poesia, tocava la guitarra… Tenia molta capacitat per fer vincles, per fer unió. Llavors va estar afiliada temporalment al Moviment Comunista (MCC), però de seguida va xocar amb directrius molt severes de partit… En cap cas es reconeixia l’homosexualitat com un dret. De fet, es promulgava que s’havien de crear famílies heterosexuals per crear fills per la revolució. Després de la universitat va fer força coses, i va acabar treballant a l’escola Tramuntana, i allà s’ajunta amb l’associació de veïns. La vocalia de mares del Carmel era molt combativa. Cinc dones de l’escola, entre elles la Gretel, van fer una vaga de fam perquè l’Ajuntament no les feien fixes… Quatre eren lesbianes.

Va ser llavors quan vau crear espais lesbofeministes.

Primer vam crear el grup de teatre GRAM, un grup exclusiu de dones. Volíem fer teatre des de la nostra perspectiva i ensenyar que teníem capacitat tant per fer d’actriu com d’escenògrafa, directora, tècnica… No totes érem lesbianes i clar, vam xocar una mica, però ens vam fer una bona volta per Espanya. Després vam llogar un pis gros al carrer Rosselló i hi vam muntar el Centre d’Estudis de la Dona. Nosaltres vivíem en una habitació petitona i la resta era el centre: biblioteca, aula, sala de projeccions… La tercera onada del feminisme ja rutllava per la ciutat i per la resta de l’Estat, a Madrid, al País Basc… Va ser llavors quan vam crear la Red de Amazonas, al 83 o 84, una xarxa entre lesbianes no només de Barcelona, també de tota Catalunya, de l’Estat i de l’estranger. En aquell moment no hi havia internet! Vam crear el Centre perquè l’ambient feminista no teníem cap seu oberta. Hi havia el bar la Sal, que era una cafeteria i venia de les edicions de la Sal. Les feministes ens reuníem a la coordinadora d’associacions de veïns, al carrer Berenguer. Des d’allà vam anar creant cosetes, com les jornades del 85, el Grup de Lesbianes Feministes, les jornades del 87 o la primera Setmana de Lesbianes de Barcelona. També vam crear el bar La Nostra Illa, al 86, el butlletí del Centre, la Revista Red Amazonas, la Labris… O la primera escola d’estiu feminista a Catalunya.

Ella va tenir un paper destacat a les Jornades Feministes de Granada de 1979.

Va ser quan ella va plantejar la diferència entre les lesbianes i la resta de les feministes, i la diferència entre homes i dones, i va parlar del feminisme de la diferència. Va situar el concepte de les independents, les que no depenien ni coincidien amb cap directriu de l’home, amb cap partit o associació patriarcal, que no es compartien amb homes ni estaven sota control masculí. Va haver-hi controvèrsia, i les feministes que també militaven en partits es van quedar tocades. Aquí va començar la guerra discursiva entre aquelles que promulgaven la doble militància en el feminisme i en un partit o organització mixta i les de la no doble militància. Algunes de les primeres són les que després van arribar a les institucions… Les del feminisme estatal que patim.

Hi vau anar moltes catalanes, a Granada?

Van muntar un autobús sencer!

I sobre les independents, el discurs de la Gretel va quallar a la resta de l’Estat?

En els següents anys es van muntar jornades de feministes independents, com les de Barcelona, als 80; les de Vigo, al 81, les de Donòstia, al 83; les de València, al 83, les de Madrid al 84 i les de Ciutat Real, al 86. Els camins de les feministes independents els recull la Lola G Luna al seu libre El movimiento del feminismo independiente. Es pot consultar a l’arxiu de Ca la Dona, l’arxiu Gretel Ammann.

Els mitjans van fer seguiment d’aquests esdeveniments?

Ja saps… Als mitjans només els interessa la cosa escandalosa… De vegades sí que van estar al cas, de les jornades. L’any 85 sí que ens van fer més cas, quan es van fer dos avortaments il·legals a les llars Mundet. Ho vam dir després perquè fos clandestí, per evitar la repressió, i les dones de la Comissió pel dret a l’Avortament van donar la cara. També fèiem la petonejada a la plaça de la Catedral. Les noies de l’Eix Violeta sí que eren més atrevides que nosaltres. Eren més joves, més canyeres i més cridaneres. Hi havia la Bàrbara Ramajo o la Dolo Pulido. Crec que durant la petonejada van posar un llit a la catedral…

Des del Centre vau impulsar la publicació de nombroses revistes.

Primer va ser el Quadern del Centre. Fèiem les crides de les trobades, publicàvem notícies del moment, aportacions de companyes, poemes, cançons… Més tard vam tenir el Butlletí del Centre, amb més pàgines, on la Gretel hi feia una editorial. D’altres companyes traduïen articles de fora… Després vam fer l’Amazonas, la revista de la Red, també el Labris, i finalment Laberint, que es va publicar durant 10 anys, fins al 1997. 36 números, en total.

I quins espais físics teníeu, com a lesbianes i feministes?

Vam tenir la Casa de la Dona l’any 79 al carrer Cardenal Cassanyes, on es van ajuntar un grup de dones llibertàries i de feministes independents, però va durar poc. El Centre el vam fer el 84, i el 87 va haver-hi l’ocupació de Ca la Dona al carrer Font Honrada, al barri del Poble Sec. Nosaltres no hi vam ser cada dia que va aguantar, però sí que hi érem quan va desallotjar la policia. Algunes van anar a comissaria aquella nit! Abans de Ca la Dona teníem el Casal Lambda, on es va fer un grup de noies, i ens aixoplugàvem a l’Associació de Veïnes. Entremig hi va haver la Sal, la cafeteria. Clar, cada grup pagava un lloguer, i es feia necessari tenir un lloc comú com Ca la Dona. No només per l’avantatge econòmic, sinó pel fet de poder fer esdeveniments compartits, més treballats, per estar juntes… I allà ens vam ajuntar totes les que ens dèiem feministes: l’Eix Violeta, les lesbianes feministes, les lesbianes autònomes, la Nostra Illa…

Parlem del projecte de la Nostra Illa. En què consistia?

Doncs mira, al Centre fèiem moltes activitats, sobretot a la tarda… Fèiem uns pastissos, el te, que era l’excusa per discutir, fer cursos… I quan sortíem anàvem a sopar o a prendre alguna cosa. Llavors amb la Red de Amazonas vam anar a París a unes jornades feministes, i unes companyes ens van ensenyar la seva associació. Tenien una casa on feien les activitats, els sopars… tot. Quan vam tornar, amb la Cesca Camps i la Carmen Suárez, vam pensar que necessitàvem un altre espai que no fos el Centre. Un bar, un restaurant, només per a dones. Vam trobar el local al carrer Reig i Bonet (tot i que el buscàvem al carrer Tres Senyores perquè ens feia gràcia, però no en vam trobar), i la Carmen va posar els diners del seu divorci per llogar-lo. Ens vam posar a treballar i una va fer el terra del local, l’altra la barra, vam enguixar, vam pintar… Vam agafar els estatuts del Centre i els vam copiar, perquè havíem de ser una associació perquè fos legalment no mixt. I amb la barra hem anat pagant el lloguer. A la Illa vam fer la jornada de la cançó amb Elisa Serna, Julia Leon, o la Maria Mercè Marçal. Érem moltes!

I es diu la Nostra Illa perquè la idea inicial era fer una illa del barri de Gràcia sencera només de lesbianes. També hi vau obrir una fusteria, i vau fer una mudança del Centre…

Sí. Va haver-hi un parell d’intents. Com que ens vam centrar en el servei de barra de la Nostra Illa, vam moure el Centre a un local del davant, el número 2. Una quadriga que vam netejar, rascar, pintar… Però només ens va durar dos anys. No hi havia prou sòcies. La butxaca s’acaba. Llavors ens vam dedicar a fer la revista Labris, no vam deixar mai de treballar. Però sí, la llla va néixer així, per la necessitat de trobar-se. No només de fer activitats a una determinada hora. Per la necessitat de poder anar-hi en qualsevol moment i conèixer gent.

L’impuls de les vagues feministes ha sigut un revulsiu perquè els mitjans facin memòria històrica del moviment feminista, però de les lesbianes se n’ha parlat menys… Per què?

Això no deixa de ser un reflex de la societat. Es parla més de coses d’homes, perquè es pensa que això de les lesbianes és més anecdòtic. Es parla més de les agressions cap als gais, que n’hi ha moltes… Però cap a lesbianes, també n’hi ha… Quan les primeres dones es van casar sí que es va cobrir, o durant manifestacions del 28 de juny, però no massa més. Les lesbianes sempre han estat fins i tot més amagades, perquè no és una cosa tan visible en la societat. No ha interessat tant, no era rendible… I ens passa el que els passa a totes les dones, que no interessem a ningú. 

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.