El poder i el corporativisme masculí dificulten que les pràctiques feministes, i el periodisme feminista, deixin de ser un anhel i s’incorporin de manera generalitzada. Set periodistes de diferents mitjans expliquen les principals barreres que, d’acord amb les seves experiències, travessen les redaccions, lluny d’haver despatriarcalitzat dinàmiques i mirades. 

Les principals firmes en les seccions de política i economia -considerades les dures i de prestigi en els mitjans de comunicació- també estan copades per homes en els diaris d’esquerres, tant estatals com territorials. Les seccions històricament qualificades de toves i fàcils, com local, societat i cultura, continuen poblades de dones. Ells. Elles. 

“Vivim en una societat patriarcal que genera estructures patriarcals en les nostres organitzacions, i quan intentem despatriarcalitzarles, qüestionant espais molt masculinitzats i confrontant el poder, apareix el conflicte, que tendeix a resoldre’s disciplinant les dones que ho han plantejat”, expressa una experimentada redactora. En aquest reportatge no apareixerà el seu nom ni el d’altres sis periodistes que han expressat en confiança el seu punt de vista sobre les principals barreres que travessen les redaccions davant el repte que les pràctiques feministes siguin una realitat, en comptes d’un anhel.

Cadascuna de les entrevistades ha explicat les seves vivències personals, però la història global és similar. Independentment de si treballen en un mitjà estatal o territorial, digital o imprès, si han estat en prefectures o si treballen com a freelance. Tampoc importa “si ets maca o lletja, jove o gran, prima o grossa”, perquè a les dones se les jutja per tot, també a la premsa, a diferència dels homes, que “poc importa si són guapos o lletjos, joves o vells, panxuts i amb xandall”. El cos de dona no encaixa encara amb l’estereotip que demostra “solvència”: “L’home adult. Però en els nostres mitjans de comunicació, ni tan sols és necessari que la solvència tingui 40 anys, vesteixi amb vestit i arribi afaitat cada matí”. N’hi ha prou amb ser un home normatiu.

La solvència afecta de manera profunda al tràfec diari d’una redacció que gestiona l’actualitat. “Quan faig propostes, no es tracten igual que les dels meus companys, però no sé si és per ser dona o per ser com sóc jo”, reflexiona una redactora jove sobre el que qualifica la seva “lluita interna”. Dubte entre sentir-se “infravalorada” pel seu gènere o perquè la seva forma de treballar és “diferent” a la dels seus companys, atès que ella concilia: es fa càrrec de casa seva. “Ells viuen amb parelles o mares”, contraposa, “la qual cosa els facilita estar al 100% en el treball. Simplement, destinen menys temps que jo a la feina de la llar”, alerta. Ella fa la compra, cuina, neteja la casa. És una dona, per la qual cosa la seva redacció sobreentén que ha de cobrir els 8M i els assassinats masclistes, a més de temes culturals, “encara que jo no els vulgui”. Si no els cobreix -i aprofita per escriure textos amb perspectiva feminista-, sap que els companys ficaran les notícies d’agència, amb independència de l’enfocament que tinguin. El parany està servit.

Aquesta jove redactora intueix que el problema no és ella, sinó ells. La periodista més gran ho argumenta des de les dècades que la duen a observar, una vegada i una altra, les mateixes dinàmiques en les dones: la síndrome de la impostora. “Juga molt en contra de nosaltres i es detecta en moltes situacions”, apunta. Ho ha vist en les redaccions on ha treballat i en les tertúlies televisives en les quals ha participat. “Per als programes de televisió és difícil trobar tertulianes, però contractar-les és sinònim que faran millor treball que els tertulians perquè, com tendim a sentir-nos poc preparades, ens preparem més els temes”, afegeix una altra companya que també ha passat pels micròfons en directe per opinar sobre l’actualitat informativa.

Opinar, pronunciar-se, escriure el teu nom és una cosa que no preocupa de la mateixa manera a homes que a dones. El procés de socialització convida a uns a estar segurs de si mateixos; a unes altres, a plantejar “el dubte i la vulnerabilitat” per “obrir la reflexió”. “En un lloc de responsabiltat, el dubte es pren com a inseguretat, i no ho és sempre. Sembla que si planteges dubtes no ets capaç de gestionar”, afegeix una redactora que ha ocupat llocs de responsabilitat. 

Els mecanismes de poder en les redaccions “són molt subtils, de vegades indetectables en el dia a dia”, considera una altra de les periodistes entrevistades. Una  tercera afegeix una anècdota que ho exemplifica: “Mai se m’oblidarà com un company va entrar alhora que jo com a becari, al cap d’un temps es va autoconvidar a un pla dels caps i els redactors consagrats per anar a un concert d’una estrella de rock internacional. Es va sentir prou empoderat per anar-hi i, quan ell es va fer amic d’aquests tios influents, se’n va beneficiar. Amb el temps, jo vaig resultar prescindible, i ell va ser promocionat. Això es va forjar en espais informals de poder. El compadreo”, exclama. “Per a una tia és dificilísim entrar aquí, i quan ho aconsegueixes, hi ha un punt de coqueteig, per la qual cosa es trava una amistat amb un punt de sexualització amb el qual no m’he sentit còmoda”, adverteix. 

Als espais informals de poder “es forgen les aliances més sòlides i les promocions”, continua explicant, “i aquest compadreo es pot veure en altres àmbits com les xarxes socials”. Per modificar aquestes dinàmiques, apunta, “la sororitat feminista és fonamental i resulta imprescindible que ens donem autoritat les unes a les altres, com fan els tios”, considera sobre les possibles aliances a teixir entre companyes per desmantellar unes estructures de poder més masclistes del que aparentment són. Un masclisme que es trasllada a les informacions que produeixen els mitjans, que incorporen menys dones entrevistades, menys dones fonts i menys punts de vista amb òptica feminista, sobretot, en els àmbits considerats més rellevants, com la política i economia. 

En aquest punt apareix l’optimisme: “No tinc respostes per a molts dubtes, però em sembla molt important destacar que en els nostres mitjans fem coses bones, perquè tenim llibertat i independència per fer un bon periodisme, per la qual cosa hem de seguir fent el nostre treball. Podem i li convé a tothom”.

Cadascuna aporta solucions diferents per millorar les redaccions: contractar més dones, crear espais formals i informals perquè redactores de diferents mitjans puguin compartir experiències, però que aquestes trobades incloguin també fotògrafes, maquetadoras, correctores, traductores, il·lustradores, secretàries, administratives, repartidores de premsa, netejadores, publicistes, comercials. “Quan una secció de treball està feminitzada, com administració o publicitat, automàticament se la desprestigia. No oblidem que nosaltres, les periodistes, som les chachi-guais d’un mitjà, però aquest no es fa sol, és un treball en equip”.  

“Manca formació en tots els nivells”, sosté una altra redactora, “i resulta difícil obtenir-la en les facultats de Ciències de la Comunicació o Periodisme. Les actuals redaccions fa temps que van deixar de ser un espai en el qual conviuen diferents generacions que intercanviaven coneixements. D’altra banda, la formació és cara; requereix temps. Acabar amb els estereotips és complex, fins i tot per a periodistes amb voluntat de fer-ho. Aconseguir-ho en seccions molt masculinitzades, com segueixen sent-ho les d’esports o economia, per exemple, és encara més complicat”. 

Per a ella, la formació és imprescindible, perquè recorda que ser dona no és garantia de feminisme: “Hi ha diverses barreres que expliquen per què tantes redaccions segueixen sense incorporar la perspectiva de gènere. En primer lloc, no existeix un veritable interès per fer-ho en els llocs de responsabilitat dels grans mitjans. La majoria d’aquests segueixen estant copats per homes als quals preocupen poc les qüestions de gènere. I que estiguin dirigits per dones, tampoc significa massa si aquestes no tenen formació específica sobre aquest tema”.

Hi ha qui recorda que segurament no és casualitat que els mitjans de comunicació dirigits per homes tendeixen a ser més personalistes, de la mateixa manera que en el gremi no resulta difícil posar nom i cognom al principal redactor de política de cada mitjà d’esquerres, “els quals, a més, tenen una projecció major que les de les seves companyes, independentment de com realitzin el treball”.

A les aules de les facultats de Periodisme, les alumnes són majoria. No obstant això, aquesta majoria numèrica no es trasllada a les redaccions, a les quals arriba una proporció normalment proporcionada entre becàries i becaris. Després, en aquestes estructures de poder “subtils” i “invisibles”, com suggereixen les redactores, ells arranquen en les seccions de pes, elles en les altres. I, de seguida, als homes joves se’ls tendeix a promocionar més i abans.

“Es desconfia més de les dones, sobretot de les joves”, explica una que té vint anys. “Que una periodista, com qualsevol altra dona, hagi de demostrar més que un home sembla un tòpic, però és totalment real. Has de ser molt bona en el teu terreny per arribar a tenir llocs de responsabilitat, més bona que si fossis un home”, afegeix la redactora més gran amb qui hem parlat per aquest reportatge. 

Despatriarcalitzar el periodisme: de les lògiques als continguts

Uxue Alberdi va estudiar periodisme, però fa temps que va abandonar l’ofici per dedicar-se a les seves dues passions: la literatura i el bertsolarisme. Ella és una de les veus referents d’un món petit i tradicionalment masculí com és el bertso -el bertsolari improvisa un cant rimat sobre un tema que li ofereix el dinamitzador de la trobada, al qual segueix una resposta d’un altre bertsolari;  i cantant en versos van debatent sobre temes, molts d’ells espinosos i que travessen la societat basca-.

Va entrevistar 15 bertsolaris dones i el 2019 va publicar el llibre Kontrako eztarritik: emakume bertsolarien testigantzak (Lisipe). La passada tardor, es va traduir al castellà. Una actriu i una periodista van voler replicar la seva investigació en els seus respectius gremis, però finalment van desestimar la idea. Revers: testimoniatges de dones bertsolaris (Reykjavík edicions) ha començat a caminar fa cinc mesos en castellà i ofereix a les lectores un mirall en el qual mirar-se i sentir-se identificades amb els 22 patrons que Alberdi ha anomenat, que “operen en la submissió de la veu pública de les dones, dels seus cossos i les seves paraules, i revela les aliances estratègiques de les dones que, col·lectivament, s’obren pas en un món pensat, dissenyat i dominat per homes”, expressa la sinopsi del llibre. 

Revers analitza el món de la bertsolaritza perquè hi ocupem l’escena i posem la nostra veu per donar la nostra opinió. En ser una comunitat bastant petita, les entrevistes permetien considerar-se una mostra dels petits moviments de la nostra societat, per la qual cosa crec que és extrapolable a altres àmbits en els quals signes la teva opinió, uses la paraula, negocies l’objectivitat i dibuixes relats”, explica l’autora. Les set redactores entrevistades han esmentat els patrons més rellevants que apareixen en aquesta anàlisi.

Més que per despatriarcalizar les redaccions, hi ha mitjans que han adoptat per les figures d’editores de gènere perquè les informacions produïdes tinguin perspectiva feminista. A l’Estat, eldiario.es ha estat pioner. Ana Requena ocupa el càrrec de redactora cap de gènere. Paral·lelament, eldiario.es compta amb una comissió que ha elaborat un pla d’igualtat i un protocol contra l’assetjament, de la qual ella també participa. A ella li pregunten possibles enfocaments i expressions. “Incorporar la figura d’editora o cap de gènere suposa reconèixer i atorgar autoritat a una categoria concreta a l’hora de solucionar problemes i dubtes, explica. “Si el mitjà té un bagatge previ, és molt més fàcil, però hi ha alguns mitjans que l’han incorporat i la seva batalla és gran, per la qual cosa es poden sentir soles”, afegeix sobre exemples que coneix de mitjans de comunicació que han replicat el càrrec en redaccions amb reticències a incorporar una perspectiva feminista al seu treball.

Sobre la seva feina, Requena és també una defensora del dubte: “No parlo des d’una talaia, perquè no tenim respostes per a tots els dubtes. Però que es generi un intercanvi d’opinions i un debat, tant en redacció com en les dinàmiques dels càrrecs de responsabilitat, és beneficiós per a totes”, conclou. 

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.