Un polític apareix. Unes declaracions a un diari. Un tall de veu a la ràdio. Un minut de televisió. I l’efecte per molta gent és instantani: girar full, canviar de canal, fugir. No ho diu el vent, no és una sensació: ho diuen les dades d’audiència i de lectures. Els polítics* ja no interessen. Ha passat l’època d’or. Primer pel procés, amb rodes de premsa que se seguien amb crispetes per saber com continuava; després per la pandèmia, amb un sentiment diferent, preocupació i expectació. Ells s’hi han acomodat, han cavalcat en l’autocomplaença de sentir-se les estrelles de l’ecosistema mediàtic i en pensar que qualsevol cosa que deien ja servia. Ara l’interès decau en picat, i la culpa no és només seva: també els periodistes de política hi hem ajudat.

Deixem de banda les explicacions polítiques (promeses frustrades, inacció, desesperança), que són importants però formen part d’un altre debat. Centrem-nos en el contingut i els missatges: frases prefabricades, ultraprocessades, i calculades. Cap polític vol que l’agafem en fals, i per això respon amb automatismes, repetits fins a l’avorriment. Que hi ha una decisió d’un tribunal contra la Generalitat? “No permetrem que la justícia espanyola…” I és igual que ho acabis permetent, que a la propera diràs el mateix amb el mateix to d’indignació. Que hi ha un canvi d’opinió? “Nosaltres sempre hem dit el mateix”, digui el que digui l’hemeroteca. I desenes de “ens mantenim ferms”, “ens tindran amatents”, i altres frases que no diuen res. Així, fins la sacietat. La futbolització de la política no arriba només al forofisme pro partit: tants anys fent befa dels futbolistes que surten a dir “no hi ha rival fàcil, només són tres punts” i ara els clixés ens els trobem a cada roda de premsa al Parlament.

Després hi ha el to. Els polítics no parlen com persones normals. Ningú parla de la mateixa manera al carrer que quan està davant d’un micròfon, però en el cas dels nostres representants el que fan ja es converteix en un idioma diferent, el politiquès. Frases dites molt a poc a poc, com si parlessin per a persones amb poca capacitat de comprensió. Pauses entre paraula i paraula, com un dictat per a infants que just aprenen a escriure. O els que creuen que respondre preguntes és un míting: no, no hi ha ningú que t’aplaudeixi perquè estàs en una roda de premsa.

Aquesta és la seva part de culpa, però la nostra, la dels periodistes que ens dediquem a la informació política, també hi és. Es parla molt del declaracionisme i tothom es vol fugir, i en part es fa: hi ha bon periodisme polític, bones cròniques i anàlisi i notícies que destapen coses com les dietes que els diputats cobren perquè sí o les llicències d’edat al Parlament. Però enmig de tot això, hem tolerat centenars de dies de declaracionisme i frases buides. Els ho hem deixat fer, i hi hem caigut de quatre grapes. Talls de veus que acompanyen notícies que no diuen res. Rodes televisives amb l’acte d’un partit i el d’un altre, interminables successions de monòlegs sobre coses que a ningú li interessen. Titulars amb “X manté”, “X insisteix”, amb què se li diu al lector que el que li estàs explicant, en realitat, és una cosa que ja sap, però que el polític vol insistir-hi i tu li permets. Una successió de metarelat en què el que passa no és important, només ho és el que els polítics diuen que passa. Periodisme sobre polítics, no periodisme sobre política.

Ens hem passat anys reivindicant que no hi hagi compareixences plasma, que els polítics responguin preguntes. I ho hem de seguir fent, però també adonar-nos que la majoria de vegades ens deixen preguntar, però no responen. I tot i així, posem el tall, en fem una peça. I a seguir la roda de la inèrcia, on es convoca perquè toca sortir i no perquè s’ha d’explicar alguna cosa. Dilluns executives, dimarts roda de premsa del govern, dimecres al Parlament, divendres vés a saber quina visita territorial amb l’excusa de tornar a tenir micròfons davant. I els cinc dies la mateixa frase, repetida de maneres diferents.

Als periodistes polítics, si no reaccionem, ens penalitza: fem pitjor la nostra feina i el consum se’n ressent. I la reacció, sovint, no està a l’abast del qui va amb l’ordinador o el micròfon a la roda de premsa, sinó de l’editor o cap que decideix que allò s’ha d’emetre  i publicar perquè quan un polític parla ja és notícia. Hem de començar a girar-ho, i a decidir que si no diuen res, no cal que surti.

I per la part dels polítics, el preu ja l’estem pagant: l’antipolítica, el caldo de cultiu on ja hi suca pa l’extrema dreta. Toca adonar-se que transparència no és només publicar el sou a una web i penjar el patrimoni cada quatre anys; també ho és respondre preguntes i parlar als ciutadans d’una manera que sentin que qui està allà els representa i s’hi interessa, no algú que només està pensant en colar un missatge per guanyar minuts i vots. Potser el seu discurs polític no es mou ni un mil·límetre, però el discurs públic s’empobreix i tots hi perdem.

*Quan dic “els polítics” sóc conscient que no tots els polítics són iguals i que caure en generalitzacions és injust. Però que hi hagi excepcions no exclou la regla.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.